A Bàrcino (Maria Carme Roca)

Sempre s’ha dit que la venjança se serveix freda. N’hi ha algunes que s’allarguen de manera indefinida en el temps, passant de generació en generació. Ni la mort de l’instigador atura el procés. Aquest desig de passar comptes amb l'enemic a qualsevol preu omple les pàgines de “A Bàrcino”, l’última novel·la de Maria Carme Roca (Barcelona, 1955), que està ambientada en temps dels romans.

La Minícia –personatge inventat- és la protagonista indiscutible d’aquesta història plena d’amor, d’odi... i de venjança. S’inicia l’any 153 dC, però l’acció podria traslladar-se perfectament al moment actual. Ens trobem amb una dona que lluita per ser independent i poder fer tot allò que vol, encara que estigui malvist pels homes, en una societat cent per cent patriarcal. Li agrada muntar a cavall, les curses de quadrigues (que explica amb molta passió) i també escriure, sempre que pot. De fet, el llibre són les seves memòries, en primera persona. S’ha fet gran, però encara té ganes de viure i de protegir als seus. La seva ha estat una vida llarga i plena de dificultats, però se n’ha sortit força bé. Voluntat de ferro i peus a terra.

Al començament del llibre, la Minícia té 25 anys. El seu pare és en Luci Minici Natal Quadroni Ver, un dels prohoms de la Barcelona romana. Quan descobreix que la seva filla va ser amant d’en Teseu (l’home que li va fer la vida impossible a ell) decideix rebutjar-la totalment i no parlar-hi mai més. En Teseu ja fa anys que és mort, però en Luci se sent igualment traït. Des d’aquell mateix moment, el projecte vital de la Minícia implica recuperar l’estima del seu pare i descobrir qui s’està venjant d’ella i de la seva família des de temps immemorials. De fet, tot l’imperi està en perill. En Marc Aureli, la Faustina i en Luci Cecili Optat són tres dels personatges reals que l’autora ressuscita i fa caminar per les 393 pàgines d’aquest llibre, publicat per Columna.

Com ja va aconseguir amb “El far”, Maria Carme Roca manté l’emoció fins a l’últim moment. En les seves memòries, la Minícia inclou algunes cartes que van ser importants per a ella, com les que va escriure al seu fill, a Corneli o a la citada Faustina. L’estil de la Maria Carme és àgil, descriptiu, ple de diàlegs i molt visual. “A Bàrcino” és la continuació de “Bàrcino”, en què l’escriptora barcelonina ens parlava de Luci Minici Natal Quadroni Ver, pare de la Minícia. No cal haver-lo llegit, però potser pot ajudar a contextualitzar aquesta darrera novel·la. Molt recomanable.

“El meu avi, quan el pare era un infant, havia dut a casa un petit esclau, en Teseu, i també la seva mare; no li agradava separar els pares dels fills. La idea era que en Teseu fos company de jocs i estudis del pare, perquè a la domus només hi havia nenes, i l’avi considerava que al seu fill li feia falta la companyia d’un xicot. Llavors ningú no sabia que la Lena, anys enrere, a la Dàcia, havia estat amant de l’avi i que en Teseu era fill seu. Quan ho vaig saber vaig esgarrifar-me, el greuge es va engrandir: el meu amant i jo érem oncle i neboda, un parentiu molt proper. La llàstima va ser que la meva àvia no va fer el mateix amb en Teseu, li va perdonar la vida, primer perquè era un nen i després —n’estic convençuda— perquè intuïa, si és que no ho sabia del cert, que aquell nen era fill del seu marit. I no s’hi va atrevir. Tota una vida de disgustos que el pare i jo ens hauríem estalviat. Però ja estava fet”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy