Un abric verd penicil·lina (El Perich)

El dibuixant i caricaturista Kap (Barcelona, 1974) ha editat i ha fet el pròleg del llibre “Un abric verd penicil·lina”, de Jaume Perich (1941-1995). És autobiogràfic i retrata amb ironia l’educació en un col·legi de capellans a l’Espanya franquista de la postguerra. Està publicat per Angle Editorial i té 135 pàgines. El títol fa referència a l’abric que li van comprar els seus pares quan era petit i que va portar un munt d’anys.

Amb les seves crítiques vinyetes, Perich explica, sobretot, experiències pròpies. Odiava anar a l’escola, els mètodes d’ensenyament i els capellans. El seu gran objectiu era posar-se malalt i quedar-se a casa. Tampoc li agradaven ni els sermons, ni combregar, ni confessar-se. Al final, tot acabava sent pecat. Una prohibició darrere de l’altre. No podia ni anar al lavabo quan en tenia necessitat. El conte de mai acabar. Sort en tenia dels còmics i del cinema, que li permetien sortir de la vulgaritat del dia a dia. L’humorista gràfic parla en primera persona, però queda clar que les seves experiències, tràgiques però també còmiques, ho són també de tota una generació.

En el pròleg, Kap (Jaume Capdevila i Herrero) explica que el llibre no estava acabat del tot, però dona constància que Perich el tenia molt encaminat. Hi havia treballat molt. Seria el seu primer llibre amb material inèdit. Els anteriors havien estat reculls. L’autor va deixar un escrit en què explicava que podria ser una obra una mica diferent. Fins i tot tenia el títol, que s’ha respectat. El material el va trobar la seva família entre el seu llegat, que és immens. Una bona part està dipositada a l’Arxiu Municipal de Barcelona. Kap, coneixedor de la seva obra, mordaç i punyent, ha fet una feina extraordinària.

“Sin poner mucho de mi parte, yo nací en Barcelona el 5 de noviembre de 1941. No es un año que recomiende. Mi tierna infancia, en plena posguerra, no fue ni tierna ni infancia. El mundo estaba en guerra, pero aquí empezábamos a disfrutar de los famosos 25 años de Paz y del Imperio hacia Dios...

Pudiendo haber nacido en cualquier otro país, me tocó hacerlo en la desolada, sucia, gris, hambrienta, triste, católica, apostólica, burra, cruel, imbécil, una y grande España franquista.

No sé exactamente qué putada hice a mis padres siendo yo muy pequeño... ¡Pero ellos se vengaron sin contemplaciones llevándome a una escuela de curas!

En aquel tiempo iba yo con un abrigo verde penicilina. No era verde botella, ni verde lima. Ni siquiera verde pistacho. Era un estúpido verde penicil·lina”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy