Ca la Wenling (Gemma Ruiz Palà)

Amb contundència. I amb molta passió. Així escriu les seves històries Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975).Va quedar clar a "Argelagues", la seva primera novel·la, i torna a demostrar-ho a “Ca la Wenling”, que parla del racisme invisibilitzat cap als asiàtics-descendents. El llibre també és una defensa aferrissada de les dones i una denúncia de les vexacions patides al llarg de la història. Està publicat per Proa i té 325 pàgines.

La Wenling és una de les moltes xineses que han arribat a Catalunya a la recerca d’una vida millor. En el seu cas, des de la província de Zhejiang. Ben aviat, va obrir una perruqueria a Barcelona, on fan manicures i pedicures, a més a més de tallar els cabells. Està casada i té dos fills, que ja comencen a parlar català. Ella treballa dotze hores al dia, sis dies a la setmana. Tot i ser una dona emprenedora i entregada, sempre hi haurà qui la miri amb menyspreu. Des de temps immemorials, molts homes han associat Orient amb sexe fàcil –per culpa del cinema i de la literatura- i més d’un i de dos donen per fet que a la perruqueria de la Wenling hi ha serveis amb ‘final feliç’. És l'antiheroïna perfecta.

La narradora d’aquesta història de superació personal és una dona jove, amb un alt grau d’empatia, que acaba teixint una relació d’amistat maquíssima amb la Wenling i amb la resta de la seva família. El primer dia va entrar a la perruqueria per pintar-se les ungles (ja fa anys que ho fa com a homenatge a Simone de Beauvoir) i, uns quants mesos després, la visita per qualsevol cosa. I l’ajuda en allò que pot. S’adona que, pel fet de ser xinesa, ho té més difícil. Qualsevol tràmit es pot convertir en un trencaclosques sense solució. Hi ha qui ho complica tot amb mala intenció, com una forma més de racisme. I qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra... La narradora s’implica fins el punt de voler visitar el poble on va néixer la seva nova amiga.

La perruqueria de la Wenling és font de vida, i refugi de confidències i de revelacions. Segur que de xafarderia també n’hi ha, com als bars o a qualsevol altre lloc amb més homes que dones. S’escampen independentment de l'escenari o del gènere. En el seu local, hi coincideixen un bon grup de femelles amb coses per explicar. Jubilades, una embarassada enamorada (i no del seu marit), una altra noia jove a qui l’amor tampoc no l'ha acompanyada (i que sobreviu d’una violació) i algun home amb poca o gens de paciència. A “Ca la Wenling” hi ha molta pintura d’ungles i fins i tot un viatge en el temps a Vietnam per saber com es van formar les primeres professionals de la manicura, després de la guerra contra els Estats Units. Hi ha vides viscudes, vides buides i vides plenes de res.

"A totes tres ens penja el cap, no sabem com desenganxar l'abatiment de terra. I si no fos perquè hem d'aguantar el got, també ens gronxarien els braços. Però ara la Mireia aixeca el cap i em mira esparverada: Joder, que dolent! Allarga la ganyota i es gira cap a la Wenling. No te ofendas, tía, pero esto sin azúcar no se puede tragar. I la Wenling es pica. ¡¿Tú qué dice?! ¡Tú no sabe! Un te verd revifador de buscabregues. Que no sé veure té, diu, sí, hombre! Això és pitjor que les herbes que em donava la meva iaia pel mal de regla! Te has equivocado, Wenling, esto es alguna pócima, tía. I totes dues deixen les tasses a la taula, enretiren les cadires i s'encaren. També es pixen de riure. Fan veure que s'empenten, que s'espolsen alguna cleca, juguen. Fins que arriba el que estaven buscant. Fins que s'abracen".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tota una vida per recordar (Núria Pradas)

Els llibres de la Núria Pradas (Barcelona, 1954) tenen una màgia especial. Els seus principals protagonistes pateixen, com tothom, però les històries que els envolten sempre són optimistes, amb lluminositat, plenes de vida. Amb “Tota una vida per recordar” ha guanyat el Ramon Llull, premi que li entregaran avui dilluns a l’Hotel Palace. La novel·la està a la venda des de dimecres. Està publicada per Columna i té 475 pàgines.

”Somnis a mida” estava ple de fils, d’agulles i de didals. ”L’aroma del temps”, de gessamí, d’espígol, de bergamota, de mandarina i de pebre. A "Tota una vida per recordar" hi trobem un munt de llapis de colors, de pintures, d’aquarel·les, de papers, de cels... i un simpàtic Mickey Mouse. La Sophie Simmons només té 16 anys. És jove i inexperta, però ja sap que es vol guanyar la vida com animadora de dibuixos. Tot i no comptar amb el vistiplau de la seva mare, i amb el país patint els efectes de la Gran Depressió, decideix marxar del seu Nova York natal per estudiar i trobar feina a Los Angeles. El seu somni és entrar a Disney Studios i fer-se un lloc en un món on les dones tenien ben poques coses a dir. L’animació estava totalment reservada als homes. Elles només podien fer les feines més bàsiques, i amb sous irrisoris.

La novel·la és un homenatge a les dones que al llarg de la història han hagut de lluitar contra tot i tothom per aconseguir allò que volen. També és el retrat d’una època difícil, on treballar quasi esdevenia un luxe. Hi havia ben poca gent que guanyava el necessari per pagar les seves despeses i poder sobreviure amb una mínima dignitat. I enmig d’aquest solar: Disney, una empresa que a mesura que anava creixent perdia molts dels valors amb què havia nascut, tornant-se desnaturalitzada, com la majoria. Era l’època del l'aparició incipient dels sindicats i de moltes vagues. La Sophie, que tampoc no acabava de tenir masasa sort en l’amor, veu com s'estrenen pel·lícules com “Blancaneu” (tota una revelació), “Fantasia”, “Pintoxo” i fins i tot “Dumbo”, en la qual va participar directament. Un dels seus punts de suport és la Lissette Lefevre, una noia jove que somiava en convertir-se en modista de cinema. Una amistat catedralícia.

El personatge de la Sophie està inspirat en dues de les primeres animadores de Disney, Mary Blair i Retta Scott. Sí que és real, per exemple, l’Art Babbit, que va arribar molt amunt a la fàbrica dels somnis. Al llibre és un dels grans valedors de la jove animadora. Són reals un noranta per cent de les persones que surten a la novel·la, inclosa la secretaria de Walt Disney. La Núria,  que té una filla que és animadora, ha fet gran treball de documentació. “Tota una vida per recordar” és amè, àgil i amb un personatge central, molt ben treballat, que et cau bé des del primer moment.

“La Sophie va exhalar un sospir llarg i profund. Va pensar que a vegades seria bo trobar la manera de seleccionar els records segons els nostres desitjos. Però els records són incontrolables i no és gens fàcil esborrar els que ens fan mal. Es va aixecar del sofà i va recolzar els canells a l’ampit de la finestra. El vent feia tremolar les gotes de pluja contra el vidre. Semblava com si ploressin, i també ella va tenir ganes de fer-ho. Però s’hi va resistir. La seva mare sempre deia que plorar era perdre el temps. Potser tenia raó i ella, ara tenia massa coses en què pensar. No podia perdre el temps”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy