Ca la Wenling (Gemma Ruiz Palà)

Amb contundència. I amb molta passió. Així escriu les seves històries Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975).Va quedar clar a "Argelagues", la seva primera novel·la, i torna a demostrar-ho a “Ca la Wenling”, que parla del racisme invisibilitzat cap als asiàtics-descendents. El llibre també és una defensa aferrissada de les dones i una denúncia de les vexacions patides al llarg de la història. Està publicat per Proa i té 325 pàgines.

La Wenling és una de les moltes xineses que han arribat a Catalunya a la recerca d’una vida millor. En el seu cas, des de la província de Zhejiang. Ben aviat, va obrir una perruqueria a Barcelona, on fan manicures i pedicures, a més a més de tallar els cabells. Està casada i té dos fills, que ja comencen a parlar català. Ella treballa dotze hores al dia, sis dies a la setmana. Tot i ser una dona emprenedora i entregada, sempre hi haurà qui la miri amb menyspreu. Des de temps immemorials, molts homes han associat Orient amb sexe fàcil –per culpa del cinema i de la literatura- i més d’un i de dos donen per fet que a la perruqueria de la Wenling hi ha serveis amb ‘final feliç’. És l'antiheroïna perfecta.

La narradora d’aquesta història de superació personal és una dona jove, amb un alt grau d’empatia, que acaba teixint una relació d’amistat maquíssima amb la Wenling i amb la resta de la seva família. El primer dia va entrar a la perruqueria per pintar-se les ungles (ja fa anys que ho fa com a homenatge a Simone de Beauvoir) i, uns quants mesos després, la visita per qualsevol cosa. I l’ajuda en allò que pot. S’adona que, pel fet de ser xinesa, ho té més difícil. Qualsevol tràmit es pot convertir en un trencaclosques sense solució. Hi ha qui ho complica tot amb mala intenció, com una forma més de racisme. I qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra... La narradora s’implica fins el punt de voler visitar el poble on va néixer la seva nova amiga.

La perruqueria de la Wenling és font de vida, i refugi de confidències i de revelacions. Segur que de xafarderia també n’hi ha, com als bars o a qualsevol altre lloc amb més homes que dones. S’escampen independentment de l'escenari o del gènere. En el seu local, hi coincideixen un bon grup de femelles amb coses per explicar. Jubilades, una embarassada enamorada (i no del seu marit), una altra noia jove a qui l’amor tampoc no l'ha acompanyada (i que sobreviu d’una violació) i algun home amb poca o gens de paciència. A “Ca la Wenling” hi ha molta pintura d’ungles i fins i tot un viatge en el temps a Vietnam per saber com es van formar les primeres professionals de la manicura, després de la guerra contra els Estats Units. Hi ha vides viscudes, vides buides i vides plenes de res.

"A totes tres ens penja el cap, no sabem com desenganxar l'abatiment de terra. I si no fos perquè hem d'aguantar el got, també ens gronxarien els braços. Però ara la Mireia aixeca el cap i em mira esparverada: Joder, que dolent! Allarga la ganyota i es gira cap a la Wenling. No te ofendas, tía, pero esto sin azúcar no se puede tragar. I la Wenling es pica. ¡¿Tú qué dice?! ¡Tú no sabe! Un te verd revifador de buscabregues. Que no sé veure té, diu, sí, hombre! Això és pitjor que les herbes que em donava la meva iaia pel mal de regla! Te has equivocado, Wenling, esto es alguna pócima, tía. I totes dues deixen les tasses a la taula, enretiren les cadires i s'encaren. També es pixen de riure. Fan veure que s'empenten, que s'espolsen alguna cleca, juguen. Fins que arriba el que estaven buscant. Fins que s'abracen".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy