dimarts, de juny 30, 2020

Històries de Nova York (O. Henry)


M’ho he passat molt bé llegint els 17 contes d'“Històries de Nova York”, d’O. Henry (Greensboro, Carolina del Nord, 1862 – Nova York, 1910). Ha passat el temps i han aguantat molt bé. El llibre té 164 pàgines i està publicat per Viena. La traducció és de Xavier Pàmies. Són històries senzilles, mundanes i amb personatges reals com la vida mateixa que viuen de lloguer a l’East Side.

“L’última fulla”, que és el relat que obre el llibre, és un dels que més m’ha agradat. Quan menys s’ho espera, un pintor amateur aconsegueix la seva ‘obra mestra’ i, de retruc, salva la vida a una jove veïna, pintora com ell. L'espera ha valgut la pena. A “El regal de reis”, molt emotiu, una dona i el seu marit es venen allò que més s’estimen per recollir uns quants diners i comprar-li a l’altre alguna cosa maca. Un dia és un dia. El final és sorprenent. “L’habitació moblada”, amb un pobre home seguint el rastre de la seva xicota desapareguda, també m’ha commogut força. Hi ha alguns temes que Henry tracta en més d’una història, com l’intent d’aparentar i voler ser algú que no s’és (“El comte i el convidat al casament”, “De pas per l’arcàdia” i “Mentre l’automòbil s’espera”. Sovint, les aparences enganyen.

L’escriptor nord-americà també ens parla de malentesos amorosos (a “Per missatger” i “L’alegre mes de maig”) i de la falta de memòria d’algunes persones que, l'endemà de casar-se, ni se’n recorden que han passat per la vicaria (és el cas de “L’amor d’un corredor de borsa atrafegat” i “Des del pescant”). El llibre acaba amb “La veu de la ciutat”, en què el narrador es pregunta quina és la veu de Nova York. Vol saber què li diu la ciutat als seus habitants. Tots els contes estan escrits amb un estil senzill i distès i quasi sempre t’acaben robant un somriure. O. Henry és el pseudònim de William Sydney Porter, que al llarg de la seva vida va escriure més de 600 contes. Viena l’ha publicat per primer cop en català. Un llibre molt recomanable.

“Doncs en Big Mike és amic meu. En influència al barri no li arribo a la sola de la sabata; però en Mike és tan bon amic d’una persona senzilla o pobra com d’algú important. Avui me l’he trobat a Bowery, i ¿saps qè ha fet? Se m’acosta, em dona la mà i em diu: “Andy, et vaig seguint la pista i veig que al treu tros de barri t’estàs fent l’amo. Estic molt content de tu. ¿Què vols prendre?”. Ell ha tret un puro i jo he demanat un whisky amb sifon. Li he dit que em caso d’aquí a dues setmanes i ell m’ha dit: “Envia’m una invitació, Andy, perquè així me’n recordaré de venir al casament”. És el que en Big Mike m’ha dit, i sempre fa el que diu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juny 25, 2020

Ballaven el black bottom (Joan Rendé)


Ser jove i estar compromès políticament és possible. Queda clar, però, que el més fàcil és no significar-se en res, sobretot si ja et van bé les coses. És el cas de Joan Masdéu, el fill gran d’una família que es dedica al transport amb carros al Poblenou i que adreça cèrcols vells per als boters. El coneixem a “Ballaven el black bottom”, l’última novel·la de Joan Rendé (Barcelona, 1943). Està publicada per Proa.

Joan Rendé, que es diu Masdéu de segon cognom, ens explica la història del seu oncle, a qui no va arribar a conèixer. Ha fet un gran treball d’investigació per intentar apropar-se al màxim a la seva vida. Els Masdéu són catalanistes moderats. Ja els està bé la dictadura de Primo de Rivera. Hi ha pau, ordre i no necessiten canviar res. Els seus pares sempre li demanen que no es mulli en res; que la política és pels polítics, no pels ciutadans de peu. Els fa cas i es dedica a l’atletisme, a cuidar-se i a ballar el black bottom un modern ball tradicional, relacionat amb el jazz. Acaba d’arribar a Barcelona i està fent furor. El ballen a casa seva, escoltant l’únic disc que tenen amb el gramòfon que ha comprat recentment el pare i que és la joguina de la colla. Com tants altres, en Joan té un comportament tou i permeable, allunyant-se de qualsevol polèmica. Viu i deixa viure; i no es fa massa preguntes.

Malgrat tot, hi ha un parell de cops que en Joan s’adona que se sent quan es forma part d’un grup; en una manifestació de Solidaritat Catalana –que es troba per casualitat quan va cap a la feina i l’arrossega- i quan estan a punt de disputar-se les olimpíades populars del 36, poc abans que comenci la Guerra Civil. Ell hi està inscrit. Malgrat no buscar-se enemics, algú li acaba posant l’ull a sobre i els seus pares intentaran salvar-li la vida, a qualsevol preu. La gran il·lusió del noi era ingressar a la marina militar, però no va ser possible. Entre altres coses, Rendé critica l’equidistància de molts catalans, que no van fer res per canviar l’ordre establert, i fa un bon retrat d’una ciutat que s’agita per moments i que camina amb pas ferm cap al caos. Hi ha persones que, per diners, són capaces de qualsevol cosa, fins i tot de llevar-te la vida.

“Una tardor dramàticament esfullada. En Joan havia passat totes les proves d’aptitud per a la marina amb una suficiència pròpia de l’atleta i remador ben dotat i entrenat que era. Havia esperat, amb confiança, durant les setmanes que havien de transcórrer entre les proves militars i la crida per a incorporar-se al servei.
Però el que li va arribar no va ser la crida, sinó una notificació d’excedent de quota. Era rar que així es donés entre els voluntaris, però no impossible. El noi va caure en un estat de frustració i de desgana immediat”.


”Els anys de la serp”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juny 24, 2020

El invitado (Elizabeth Day)


Fins on estaries disposat a arribar per cobrir les espatlles a un amic? Mentiries? Infringiries la llei? Del costat fosc de l’amistat ens en parla Elizabeth Day (Southern England, 1978) a “El invitado”, publicat per Duomo. La traducció és de Begoña Prat Rojo i té 368 pàgines. La nit que en Ben Fitzmaurice celebra els seus 40 anys, amb una festa multitudinària, la relació amb el seu amic Martin canvia per sempre més.

En Martin sempre ha viscut a l’ombra d’en Ben, un jove aristòcrata amb un poder de seducció total. Fins al punt que el van batejar com PS, “Pequeña Sombra”. Es van conèixer a l’escola i mai han deixat d’anar junts. En Ben sempre és el centre de totes les mirades, encara que no s’ho proposi. Gràcies al seu encant natural i als diners, molts cops acaba aprofitant-se d’en Martin, que sent alguna cosa especial per ell. En Ben està casat amb la Serena, una dona enlluernadora, i tenen quatre fills i una vida feliç. En Martin, amb la Lucy, que no ha pogut ser mare. Elles dues tenen una relació complicada. No encaixen gens. De vegades sopen juntes, acompanyades dels seus marits, però procedeixen d’ambients molt diferents i la conversa és fugissera.

Day fa un bon retrat de l’alta societat londinenca, en què en Ben, amb un futur prometedor al davant, es mou com un peix a l’aigua. Molt més difícil ho ha tingut en Martin, que va perdre al seu pare, just abans de néixer, per un desgraciat accident. S’ha hagut de construir a ell mateix. Amb la mare no s'ha entès mai. “El invitado” és una història de lleialtat i traïció, de confidències a cau d’orella i de secrets molt ben guardats. També ens parla d’hipocresia i de la impunitat que tenen els que manen, a qui no pot aturar res ni ningú. En capítols alterns, podem llegir el diari de la Lucy Gilmour, la dona d’en Martin. Està molt decebuda amb tot allò que li ha donat i pres la vida i en vol deixar constància, negre sobre blanc. Estem davant d’una novel·la d’intriga potent, amb uns personatges ben dibuixats i molts interrogants, que, per sort pel lector, no queden resolts fins a l’última pàgina.

“Qué fue lo que me gustó de él?
La primera vez que lo vi me di cuenta de que era distinto.
Fue por su forma de vestir. Martin siempre llevava ropa impecable. Se ponía trajes bien confeccionados mientras que en el periódico todo el mundo llevaba tejanos y mocasines. Incluso cuando intentaba vestirse de manera informal, no lo conseguía. Los pantalones de pana y los jerséis de cachemira eran su atuendo más despreocupada.
Recuerdo que lo vi en la cantina para el personal, sentado solo, con un ejemplar del Financial Times doblado con precisión en forma de rectángulo de un tamaño bastante cómodo como para sostenerlo con una sola mano”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 16, 2020

Sang a la neu (Jo Nesbø)


No he conegut mai a cap assassí. Tenen cor? Poden matar algú i ser compassius i tendres alhora? Un assassí ‘filòsof’, Olav Johansen, és el protagonista de l’última novel·la de Jo Nesbø (Oslo, 1960). Es titula “Sang a la neu”. És curta, només 168 pàgines, i està publicada per Edicions Proa. La traducció al català és de Laura Segarra Vidal. Aquest cop, Nesbo s’oblida del seu detectiu estrella, Harry Hole, i ens regala un thriller rural.

L’Olav reconeix obertament –el llibre està escrit en primera persona- que no sap conduir un vehicle de fugida, que no serveix per als atracaments i que no pot fer res relacionat amb la droga ni amb la prostitució. Només serveix per matar. Sense fer preguntes. Sense motius. A canvi de diners. Fins que el seu cap, en Daniel Hoffmann, el narcotraficant local, li demana que mati a la Corina, la seva pròpia dona. El que havia de ser un encàrrec més, un de tants, es converteix en un gran problema, ja que l’Olev la veu i s’enamora perdudament d’ella. Arribat a aquest punt, i després d’un 'incident' inesperat, ha de prendre una decisió: o se la carrega a ella o es desfà del seu cap, ben protegit per un parell de pistolers amb males puces. I se li acaba el temps. Haurà de prendre una decisió per compte seva, i no hi està acostumat.

El gran rival d’en Hoffmann és El Pescador. Tots dos lluiten aferrissadament per regnar a la localitat, debilitant a l’altre fins on sigui possible. L’Olav estudiarà la situació per saber si, amb el suport d’El Pescador, potser tot seria més fàcil. La novel·la ens regala algunes situacions kafkianes, amb una mescla de violència i humor a parts iguals. Podria haver-les signat perfectament Quentin Tarantino. Igual que Javier Cercas a "Terra Alta", Nesbo també fa referència a Jean Valjean, un dels protagonistes d’”Els miserables”, de Víctor Hugo. No m’ha semblat un dels millors llibres de l’escriptor noruec, però passa bé. Un curiós còctel de crims, venjances i traïcions; de vegades, de la persona que menys t’esperes. Una obra més casolana i menys efectista que les anteriors. Nesbø ha obert una nova via.

“L’endemà de bon matí vaig anar a la pensió. Les dues habitacions orientades al pis d’en Hoffmann estaven llogades. Em vaig plantar a fora, enmig de la foscor matutina, amagat darrere d’un camió aparcat, i vaig alçar els ulls cap a la sala d’estar. Vaig esperar. Estrenyia la pistola que duia a la butxaca de l’abric. Normalment, era l’hora en què en Hoffmann sortia de casa per anar a la feina. Però és que les coses no eren normals. Els llums estaven encesos, però era impossible veure si hi havia algú allà dalt. Jo comptava que no suposés que havia fugit amb la Corina i que ens estàvem en un hotel a Copenhaguen o a Amsterdam, o una cosa així”.

"El pit-roig"
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juny 15, 2020

L'enigma de l'habitació 622 (Joël Dicker)


La capacitat de Joël Dicker (Ginebra, 1985) per sorprendre el lector és il·limitada. A “L’enigma de l’habitació 622” ens torna a prendre el pèl fins a l’última de les 669 pàgines. Aquest cop, el jove escriptor suís es converteix en un dels protagonistes de la novel·la, addictiva com totes les anteriors. Està traduïda al català per Josep Alemany i Imma Falcó i publicada per La Campana. Serà un dels grans èxits d’aquest estiu.

Dicker surt d’un desengany sentimental i es refugia al Palace de Verbier, un luxós hotel dels Alps suïssos. Hi va de vacances però, ràpidament, comença a recollir dades per escriure un nou llibre, el primer sense l’editor que va confiar en ell, Bernard de Fallois, mort l’any 2018. Tot comença quan s’adona que a l’hotel no hi ha habitació 622. Hi ha la 621, la 621 bis i la 623. Per quin motiu? Fa uns anys, a la ‘desapareguda’ habitació 622 hi van trobar un cadàver i, des d’aquell mateix dia, la direcció va intentar passar pàgina, amb canvi de número inclòs. Amb el suport de la seva veïna de porta, Dicker intenta saber què va passar realment, aquella nit funesta. Se senten forts i comencen a treballar plegats. Ella hi posa molta passió. El cas continua obert. La Policia mai va trobar al culpable. Aconseguiran tancar-lo ells?

El Banc Ebezner és un dels més importants de Suïssa. En el moment de l’assassinat, s’havia d’escollir al nou president, després de la mort de l’Abel Ebezner. El càrrec s’heretava de pares a fills, però aquest cop és diferent. L’havien de triar les tres persones que formaven el consell: en Jean-Benédict Hansen, el seu pare i un misteriós Sinior Tarnogol, que temps enrere li va comprar les seves accions a en Macaire Ebezner. Ningú sap el perquè. Teòricament, el president no pot ser cap dels tres membres del consell. Els grans candidats són en Macaire i en Levovitx, un ‘banquer’ que s’ha fet a ell mateix, sense passar per cap universitat. És autodidacta. Els seus mestres són el director del Palace de Verbier, on va treballar abans d’entrar al banc, i el seu pare, un actor sense massa sort però amb moltes ganes de triomfar i de deixar en herència els seus suposats dots artístics.

Per aconseguir el poder, hi ha persones que són capaces de qualsevol cosa; i en aquesta novel·la policíaca, queda demostrat. Un dels personatges clau d’aquesta història on res és el que sembla és l’Anastasia, de qui estan enamorats en Macaire i en Lev. Amb aquest darrer, tenen una història d’amor que s’ha allargat en el temps amb un munt d’interrupcions. La seva mare la va educar per casar-se amb un ric; però, de vegades, els sentiments van més lluny que els diners. El 622 és un homenatge a García Márquez. És el número de conquestes amoroses d'"El amor en los tiempos del cólera". Aquest el quart llibre de Joël Dicker que llegeixo. M'ha durat dos dies. El primer, "La verdad sore el caso Harry Quebert", me'l va enviar la Yolanda Cortés, que treballava a Alfaguara, l'any 2013. Encara no estava ni publicat. Era l'exemplar en proves. Vaig descobrir el suís gràcies a ella.

"La verdad sobre el caso Harry Quebert"
"El libro de los Baltimore"
"La desaparició de Stephanie Mailer"

“L’Anastasia va arribar al Palace de Verbier a mig matí. En lloc de reunir-se amb els seus festius companys de feina, va recórrer de dalt a baix tot l’hotel buscant en Lev. Va mirar al bar, a totes les sales, a la piscina, a totes les plantes i fins i tot a les golfes, on hi havia les habitacions del personal. Era allà on l’havia portat feia un any i on havien fet l’amor per primer cop. On s’havien promès que no se separarien mai. Va trucar a totes les portes, però van continuar totes tancades. El va cridar desesperadament: “Lev! Lev!”, però només li va respondre el silenci. Va tornar a baixar al vestíbul i va preguntar a tots els treballadors de l’hotel i del banc amb qui es va trobar: ningú havia vist el Lev”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de juny 03, 2020

Mi traidor (Sorj Chalandon)


Sorj Chalandon (1952) és un dels periodistes que més ha escrit sobre el conflicte nord-irlandès. El cobria pel diari francès Libération. Va conèixer personalment a Denis Donaldson, voluntari de l'exèrcit republicà i membre del Sinn Féin, amb qui va arribar a tenir una bona relació. Ho explica a "Mi traidor", publicat per Alianza Editorial (225 pàgines). A "Retorn a Killybegs" va insistir en el tema, dos anys després.

En aquesta novel·la, Donaldson és Tyrone Meehan, que va sorprendre tothom quan es va descobrir que va trair la seva gent al llarg de 25 anys. Liderava el Sinn Féin i passava informació als britànics a la vegada, sense que ningú s'ho imaginés. La història l'explica l'Antoine, un jove lutier francès que viu a París i que s'enamora d'Irlanda des del primer dia que hi posa els peus. A Belfast, als anys 70, coneix en Jim O'Leary, amb qui forja una gran amistat. Amb ell i amb la seva dona, la Cathy. Al Mehan hi arriba a través d'ells. Queda corprès per la lluita entre catòlics i protestants, entre republicans i unionistes, i decideix implicar-s'hi. El líder del partit polític irlandès es converteix en el seu segon pare. Ho fan tot junts.

Chalandon passa de puntetes per les escenes de guerrilla urbana i per les tortures i se centra una mica més, però tampoc massa, en les vagues de fam, amb la de Bobby Sands al capdavant. L'Antoine es pregunta com pot ser que en Meehan els hagi traït i es planteja si hi havia alguna cosa real en la profunda amistat que els unia. L'havia utilitzat? Tots els activistes que van dormir a casa seva, quan van viatjar a París, van acabar detinguts. I només ell i en Meehan ho sabien. El llibre, traduït al castellà per Alicia Martorell, inclou fragments de l'interrogatori de l'IRA al líder del Sinn Féin el 20 de desembre de 2006, en el qual no aclareix que el va portar a trair-los al llarg de tant temps. Meehan (alter ego de Donaldson) va ser assassinat a la cabanya del seu pare, l'any 2006.

"Esperé a Navidad para viajar a Belfast. Antes no pude. El IRA soltó a Tyrone el 21 de diciembre de 2006. Se marchó solo a Dublín, Su familia estaba sin noticias. Sheila y Jack esperaban una señal suya. Llamé por teléfono. El hijo me dijo que me recibirían encantados. Que podía ir por Navidad, que iríamos juntos a la misa del gallo y comeríamos juntos. Llegué el 24 de diciembre. Nadie vino a buscarme al aeropuerto. Hacía más frío que en mis entrañas. Tomé el autobús que lleva al hotel Europa y un taxi negro hasta el depósito cdce Castle Street. Era de noche".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 02, 2020

La frontera (Don Winslow)


Amb Adán Barrera mort i la direcció dels Zetas decapitada (i mai millor dit), hi ha un gran buit de poder entre els narcotraficants mexicans. La lluita per dirigir el càrtel de Sinaloa és brutal, en tots els sentits. Don Winslow (Nova York, 1953) ho explica amb tot luxe de detalls a "La Frontera", que tanca la trilogia protagonitzada per Art Keller. Són 957 pàgines plenes de droga, assassinats, lluites i traïcions.

Una nova generació de traficants, coneguts com "Los Hijos", intenta arribar al poder, ara que Barrera ja no hi és. Són uns quants. En Ric (fill de Ricardo Núñez), en Rubén Ascención (fill del sanguinari Tito), els germans Esparza (amb l'Iván al capdavant), Damien Tapia... Tots ells han tingut una vida fàcil, amb molts diners, cotxes de luxe i dones guapes. Fins ara han estat mantinguts per les seves famílies, però ha arribat el moment de començar a guanyar-se les garrofes. I només ho saben fer d'una manera: delinquint. És el que han après a casa. I, igual que els seus pares, ho volen tot per ells, eliminant els competidors directes. Amb policies a sou. Amb mercenaris. I amb la connivència dels governs dels dos costats de la frontera. No hi ha un pam de net.

L'únic que intenta parar-los els peus és l'Art Keller, que ara dirigeix la DEA, l'agència federal del Departament de Justícia dels Estats Units que combat el contraban de droga. S'ha casat amb la Marisol, que s'ha traslladat amb ell a Washington. Fa un temps la van atacar els Zeta. La doctora va salvar-se se miracle. El policia, amb una llarga llista d'enemics, s'ha proposat intentar acabar amb el narcotràfic des de dins, inflintrant a uns quants policies fidels. I no sempre complint la llei. Tot val. Entre ells, Bobby Cirello -que aconsegueix arribar molt amunt- i Ernie Hidalgo, fill del policia que Rafael Caro i els seus col·laboradors més directes van torturar i matar per esbrinar el nom d'un confident que no existia. Keller se l'havia inventat. Li encantaria fer marxa enrere.

DROGA I POLÍTICA

John Deninson dirigeix el país des de Twitter i amenaça constantment als mexicans amb construir un mur per separar els dos països. I diu que no el pagarà ell. Retrat de Donald Trump en estat pur. Ell i el seu gendre tenen negocis obscurs, alguns finançats amb diners del narcotràfic. I Keller ho descobreix. Acaba d'obrir la capsa dels trons, amb conseqüències imprevisibles. Winslow em té meravellat. Ens presenta molts personatges, càrtels diferents, un munt d'escenaris, però és impossible perdre's. Quan  ho creu convenient, fa una mica de marxa enrere i recorda el més important. Frases curtes, molt diàleg i emoció sense aturador. Molt fan d'en Billy Callan i de la Nora Hayden, que reapareixen en aquest tercer volum, i d'intenses històries personals, com les de la Jacqui i en Nico. Trobar un thriller per mantenir el nivell de "La Fontera" és pràcticament impossible.

"Cirello odia su trabajo. 
Está harto de dorarles la píldora a traficantes de droga, de aceptar su dinero, de fingir que es tan sucio como ellos. Le ha pedido media docena de veces a Mullen que le asigne otra misión -la que sea, cualquier cosa-, pero el jefe dice que no.
-Estamos obteniendo resultados -le dijo-. No es momento de abandonar.
El problema, piensa Cirello -"y es un hecho, señora", como decía un persona de la tele-, es que soy demasiado bueno en lo mío".

"El poder del perro"
"El cártel"

Bona setmana a totes i a tots,

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juny 01, 2020

El primer capità (Enric Calpena)


A "El primer capità", Enric Calpena (Barcelona, 1960) novel·la la vida de Joan Gamper. Des que va arribar a l'estació de França, l'octubre de 1898, molt il·lusionat, fins al seu suïcidi, el 30 de juliol de 1930. Tenia 52 anys. De fet, el llibre comença amb l'enterrament de qui va ser el primer president del Futbol Club Barcelona, al cementiri de Montjuïc. Està publicat per Edicions 62 i té 350 pàgines. L'he llegit d'una tirada. Està molt bé.

Possiblement, una bona part dels lectors ja coneixen la vida del suís Hans Gamper, encara que sigui de passada. Tot i això, el llibre és igual d'interessant. Calpena sap explicar-ho tot d'una manera molt emotiva, tocant la fibra, centrant-se en petits detalls, aconseguint que visquem els primers partits del Barça com si s'estiguessin jugant en el moment que llegim el llibre. En vols saber el resultat! Se centra, i molt, en la capacitat de lideratge de Gamper, dins i fora del camp. Des d'aquell dia que l'entrenador de Català no el deixa apuntar-se amb ells, pel fet de ser estranger i protestant. Va ser llavors quan va decidir fundar un nou club, el Foot-ball Club Barcelona, obert a tothom. Un espai de llibertat i democràcia sense precedents. Una  mirada cap al futur. Aprofitant l'experiència d'haver estat campió a Suïssa.

Políticament, ens hem de centrar en els anys de la Gran Guerra, l'auge de la Lliga Regionalista d'Enric Prat de la Riba i la dictadura de Primo de Rivera, que cada cop estrenyia més. Fins al punt que Gamper es va haver d'exiliar, obligat, després que el públic de les Corts xiulés la marxa reial en un partit amistós entre el Barça i el Júpiter, l'any 1925. També es va tancar el camp. Quan va tornar, després de quatre anys vivint a Suïssa, ja res va ser igual per a ell.  El Barça, per qui tant havia treballat, el va deixar de banda i els seus negocis van caure en picat, potser per no saber retirar-se a temps. "El primer capità" també inclou la bonica història d'amor d'en Gamper amb l'Aurora, una florista. De passada, Calpena també ens parla de la fundació de l'Espanyol i del Reial Madrid (per part de dos germans catalans) i del naixement del diari Mundo Deportivo i d'una incipient Loteria Valdés, entre altres coses.

"Aquell divendres a primera hora de la tarda, per primera vegada al camp hi havia tants espectadors com jugadors. En Gamper, tanmateix, no es volia fer il·lusions: entre els del nou club i els pocs que havien vingut del Team Anglès, tan sols eren vint per jugar el partit. A més, alguns dels qui millor havien entrenat diumenge anterior no havien pogut acudir al camp. Per sort, tenien un àrbitre experimentat, un anglès canós, anomenat Leack, que ja havia arbitrat un parell de partits a Anglaterra. A última hora fins i tot va aparèixer un periodista de La Vanguardia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy