Abans de les cinc som a casa (Albert Forns Canal)

Dilluns 28 de setembre de 2020. Vaig a treballar a la tele. Feina normal. Cafè amb llet de civada per esmorzar. 1’25 euros. Dino a casa. Amanida i brotxetes de pollastre. A la tarda vaig a córrer. 10 quilòmetres en 49 minuts. Abans de les set soc a casa. Llegeixo una mica. Així podria resumir el meu dia d’avui amb l’estil i la concreció de l’Hilari Miralpeix, protagonista d’”Abans de les cinc som a casa”, del granollerí Albert Forns Canals (1982).

L’Albert compra tretze llibretes al mercat de Sant Antoni. Van arribar-hi des dels Encants, després que es buidés un pis. Són els dietaris que va escriure l’Hilari, a mitjans dels seixanta, durant quinze anys. Vivia a Barcelona, treballava a la Telefònica i hi explica la seva vida de manera esquemàtica i sense massa passió. Això sí, apunta el preu de tot el que consumeix, sobretot tallats i dinars. Els diaris també inclouen petites crítiques cinematogràfiques (quasi de la mida d’un haiku) i breus resums d’excursions. Sempre les feia en transport públic, perquè no conduïa. La seva dona era la Grazia i el seu gran company de fatigues, en Monzó. De política, tot i els grans canvis que es van produint, en parla més aviat poc. A partir d’aquests dietaris, l’autor intenta reconstruir la vida de l’Hilari, amb fets reals (mirant de contactar amb la seva família) i amb d’altres de ficció.

“Abans de les cinc som a casa” –que és l’expressió que sovint fa servir l’Hilari per tancar el resum del seu dia- és un llibre divertidíssim, un trencaclosques en tota regla. L’autor es pregunta de què estan fetes les nostres vides i es converteix en una mena de detectiu, regalant-nos un autèntic joc de miralls. També vol saber per què escrivim i visita diverses institucions europees, la més important a Londres, on es guarden diaris de persones anònimes. També n’hi ha una a La Roca del Vallès. Considera que, en un futur, els diaris personals seran imprescindibles per analitzar els anys que estem vivint. L’Albert també repassa alguns estudis sobre el dietarisme, amb els del francès Philippe Lejeune al capdavant. Aquest rara avis de l’Albert Forns, publicat per Edicions 62, és el Premi BBVA Sant Joan. Té 330 pàgines. Curiós i diferent.

“El rastre de l’Hilari m’hi va tornar a portar, al mercat de Sant Antoni. I no perquè el busqués directament –tot i que a partir d’aquell diumenge a les piles de saldos sempre hi veia Hilaris en potència- sinó perquè volia tornar a parlar amb el llibreter que em va vendre aquella capsa de sorpreses. No li sabia el nom però sabia on trobar-lo, perquè fitxa cada diumenge, que són molts anys de veure’l despatxar. I era al seu racó: l’home, la barba; la presència, la mirada. Vaig estar una estona apamant el terreny i xafardejant-li el gènero, números de La Campana de Gràcia de finals del segle XIX, tan fràgils que els guardaven plastificats, mapes de l’Alpina d’abans de les autopistes i fins i tot un flayer del 1922 cridant la població a un míting d’Acció Catalana, que els temps no han canviat i ho tenim a tocar”.

Bona setmana totes i a tots.

@Jordi_Sanuy