L'estilita (Uri Costak)

Podríem parlar d’elogi a la lentitud. De mirar que els ‘problemes’ se solucionin sols. Sense la necessitat d’intervenir-hi directament. De deixar fluir... Aquesta és la via escollida per Pierre Laville, alcalde de Gyors de la Montagne. Allà vivien del turisme, de les visites a l’estàtua eqüestre del comte Italo Rodari, col·locada dalt de tot d’una columna. Fins que un llamp la fa esclatar i canvia tot.

La història d’en Pierre i del seu cosí Serge –que li fa de conseller- i dels acollidors habitants d’aquest poblet ens l'explica Uri Costak (Barcelona, 1973) a “L’estilita”, publicat per Amsterdam. És un llibre curt, només 146 pàgines, i és tot un al·legat a la llibertat, a la convivència i a la contemplació. Poc després que es fes malbé l’estàtua, dissenyada i construïda per una important artista local, la columna de la plaça passa a albergar un nou inquilí: un rodamón, l’estilita. Hi ha pujat i s’hi ha quedat. Ningú s'ho esperava. Després de parlar amb ell, l’alcalde decideix fer poc o res. No hi veu cap problema que l’home continuï el seu procés de recerca del coneixement, des de la més estricta intimitat. Abans es venien records d’Italo Rodari. Ara, es comercialitza la imatge de l’estilita més famós del món.

Entre altres coses, diria que Costak reflexiona sobre la política, el respecte als altres i la condició humana. També sobre les noves tecnologies, que internacionalitzen al rodamón. Amb una càmera fixa, n’hi ha prou. Laville és paciència, seny, determinació. Lawrence de Palma, cap de l’oposició, còlera, rauxa i oportunisme. El món els mira. M’ha agradat molt el personatge del crític Bernie Beds, capaç de defensar una cosa i també tot el contrari. Un tertulià en tota regla. L’autor ens parla des de la tranquil·litat, amb un llenguatge senzill i proper. Capítols curts i molt visuals, que et conviden a seguir llegint sense aturar-te. El vaig acabar en un parell d’hores. Convida a una segona lectura. Per no perdre-se'n res. L’estilita és una persona que viu al cim d’una àmplia columna. El més conegut de tots els temps, Simeó.

Per cert, el llibre, de format petit i amb la tapa dura impresa, és una preciositat.

“Els alumnes més petits de totes les escoles de la comarca, en la sortida especial del trimestre de l’assignatura de plàstica, anaven a pintar-lo de bon matí, tots junts, amb aquella riuada de bates blaves, verdes, vermelles i taronges que convertien la seva en una processó ben singular. Els infants preguntaven d’on venia, com dormia, què menjava, com anava al lavabo, si sabia parlar amb els ocells... Tornaven a classe amb dibuixos fets al natural amb colors vius, amb estrelles al voltant de la seva figura, envoltat d’un estol d’orenetes...”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy