Loba negra (Juan Gómez-Jurado)

En els seus llibres, Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977) sempre demana que no s’expliquin els finals a les xarxes socials. Per mantenir l’emoció. Per no trencar la màgia. Stop als spoilers. Només faltaria! De l’argument també és millor saber-ne ben poc, allò que és imprescindible. I res més. El 5 de novembre sortirà a la venda “Rey blanco”, que completa la trilogia que va començar amb "Reina roja". El segon, que comento avui, és “Loba Negra”.

Els dos protagonistes principals tornen a ser Antonia Scott i Jon Gutiérrez. El dia i la nit. Ella té un dels coeficients intel·lectuals més alts d’Europa i una gran capacitat per raonar. Quan ha de tractar amb persones... tot és més complicat. Li falta empatia. Ell és un inspector de Bilbao, gai, aixecador de pedres i amb bona conversa. No està gras; està fort! Fan d’observadors i ajuden, en tot allò que poden, als cossos policials. Des de fora. Intentant no fer massa soroll. Però el fan. Aquest cop, set mesos després de les missions que van afrontar a “Reina Roja”, tornen a l’acció. Se’n van a Marbella... i no de vacances. Allà, han d’esbrinar què ha passat amb la Lola Moreno, casada amb un malfactor rus. Negocis bruts. Blanqueig de diners. Prostitució. L’home és especialista en qualsevol cosa il·legal que doni diners.

Igual que en la novel·la anterior, Gómez-Jurado escriu amb un llenguatge àgil i directe, col·loquial, i amb sentit de l'humor. Els capítols continuen sent breus, alguns de menys d’una pàgina. Sempre passen moltes coses, amb l'objectiu de mantenir l’atenció del lector, que mai decau. La Loba negra és una perillosa assassina a sou, l’última opció per solucionar problemes. Una espècie de llegenda. Vestida totalment de negre i amb una moto del mateix color, fa por a tothom. La seva eficàcia i mala llet no passen desapercebudes. Un dimoni sobre rodes. I fins aquí puc explicar. El llibre, que té 552 pàgines, està publicat per Ediciones B. Al final, l'autor ja deixa entreveure de què anirà la tercera part, que tinc moltes ganes de llegir. Els inspectors Scott i Gutiérrez sempre funcionen.

“Así que Jon Gutiérrez entra en el puente de la Arganzuela (distrito de Carabanchel, Madrid) de un humor bastante agrio. Por la ignominia de la caída, por las horas, por el hambre, y por que a Antonia no hay quien carajo la entienda.
Ha ido siguiéndola río arriba, atisbándola a lo lejos. Una figura diminuta que, cada pocos pasos, arrojaba al agua una de aquellas luces, se detenía unos instantes y luego seguía su camino.
Jon ha acortado distancias despacio, dándole vueltas en su enorme cabezota pelirroja a cómo abordar la situación. Antonia Scott no es precisamente una persona razonable”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy