La fúria de Fandango i altres relats (Maria Àngels Viladot)

Pots idealitzar la tempesta fins que, en una “Nit dantesca”, n’esclata una de forta, molt a prop teu, i s’ho acaba emportant pràcticament tot. Amb aquesta pertorbació meteorològica comença “La fúria de Fandango i altres relats”, l’últim llibre de Maria Àngels Viladot (Barcelona, 1951). El pròleg és de Norbert Bilbeny i la introducció de Carme Arenas. Està publicat per Viena Edicions i té 197 pàgines.

Viladot ens explica històries properes, moltes vinculades amb la mort, que forma part de la mateixa vida. És el cas, per exemple, de “La gelosia dels nassos” (amb un home que embogeix per les imaginàries infidelitats de la seva dona), de “Ni compassió ni res que s’hi assembli” (amb dues amigues planificant un assassinat, relat basat en fets reals) o de “La fúria de Fandango”, que dona títol al llibre, amb la guerra de Bòsnia molt present. Hi ha morts violentes, i d’altres de naturals. A “La por fa estralls” una dona se sincera amb la seva amiga de l’ànima just abans de traspassar; i ho fa sense miraments ni delicadesa. Ho deixa anar tot a raig. Sense aturador. A “El temps és un gran guaridor” l’esposa retreu al marit mort que l’hagi deixat sola i desemparada. Una situació similar es viu a “Això és el que vol dir 'mai més'”, amb una altra dona trobant a faltar a un familiar proper, el seu fill Joan.

De la mateixa manera, hi ha relats més optimistes, més positius i fins i tot de molt divertits, com “Veure’n tres en un gat” (amb una dona gran que no vol posar-se les ulleres graduades per anar a comprar al mercat) o “L’antídot de la solitud”, amb gigoló platònic inclòs. També tenen cabuda en aquest llibre la misogínia (tractat a “La fragilitat moral”, amb sorpresa final inclosa); el maltractament (a “La venjança imaginària també serveix”); els records d’infantesa (a “L’intrús que es va fer amic”) i les discussions per amor, a “Fogueres d’amor a Chicago”. Tots es llegeixen molt bé. Viladot ho explica tot amb molta tranquil·litat, de manera àgil i visual. Pas a pas. L’autora té un gran poder descriptiu, de llocs i també de personatges. A excepció d’un parell, tots són força curts. N’hi ha 21. Un bon descobriment, sens dubte.

“No devia ser la primera ni la segona vegada que, tafanejant per les meves prestatgeries, descobria alguna cosa que atiava el meu interès. Vaig trobar la fotografia del Manuel a la caixa de llauna, on en guardo moltes altres. Se’l veia assegut a la vora d’un estany. Instintivament, la vaig girar. Potser el meu cos recordava millor que jo. I vaig llegir al revers, amb una lletra i ortografia infernals, la dedicatòria: “No t’oblidaré mai”. A sota hi havia un dibuix una mica maldestre d’un sender que partia des d’una X. Aleshores, amb una nitidesa impossible, tot just feia uns minuts, vaig tornar a veure el que, sens dubte, indicava la X: el racó del jardí d’aquella casa d’estiueig on solia anar a resguardar-me durant els llargs matins d’estiu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La cosina Rachel (Daphne du Maurier)

Daphne du Maurier (Londres, 1907 – Fowey, 1989) és l’autora de “Rebecca”, la novel·la que Alfred Hitchcock va portar al cinema l’any 1940, dos anys després de publicar-se. Va guanyar dos Oscar. Viena ha posat a la venda un altre dels seus títols, “La cosina Rachel” (1951). La traducció és de Marta Pera Cucurell. Són 416 pàgines plenes de tensió. Intueixes cap a on s’encamina tot, però no pots deixar de patir. També té versió cinematogràfica (2017), amb Rachel Weisz.

En Philip Ashley es va quedar orfe quan era molt petit. L’ha criat el seu cosí Ambrose, vint anys més gran. Tot sol. A la mainadera la decidir despatxar-la quan tenia tres anys. No li agradava com feia les coses. Viuen en una gran finca a Cornualla, a la Gran Bretanya. L’Ambrose fa la sensació de ser un pèl misogin. Tot el servei són homes i poques dones posen els peus a casa seva. Els peus els posa ell a sobre de la taula, plens de fang, i ningú li diu res. Llibertat total. Li encanten les flors i les plantes i té una bona biblioteca. Tot canvia quan trenca la seva rutina i se’n va a Itàlia a passar uns mesos, buscant un clima millor. Allà coneix la Rachel, una cosina llunyana -vídua d’un comte- de qui s’enamora immediatament. Al seu marit el van matar en un duel. I ella, malgastadora de mena, està plena de deutes. A veure com se'n sortirà.

El narrador d’aquesta història angoixant és l’inexpert Philip, que ho explica tot en primera persona. El seu malson comença quan rep una cara de l’Ambrose dient-li que s’ha casat amb la Rachel; i s'eixampla quan descobreix que el seu cosí ha mort, pocs mesos després, per culpa d’una estranya i ràpida malaltia. Hi té alguna cosa a veure la seva misteriosa esposa? En Philip, que comença a covar un gran odi cap a ella, n’està convençut que sí. L’arribada de la Rachel a Cornualla marcarà un abans i un després en la vida de tots dos. Du Maurier ens regala dos grandíssims personatges, amb una evolució psicològica constant. En tot moment tens la sensació que la comtessa italiana, que abans vivia a Florència, li està prenent el número al jove britànic; i que aconseguirà d’ell tot allò que vulgui. O no... Pas a pas, i sense aturador, la història ens porta cap a un brillant final, amb una altíssima càrrega psicològica. Fosc com el carbó.

“Es va girar d’esquena a la forca i a la cruïlla dels quatre camins i se’n va anar amb grans gambades per la nova avinguda on en aquella època plantava arbres, que feia drecera pel mig del bosc i havia de servir com un segon camí de carruatges per arribar a la casa. Encara bo que el vaig veure marxar, perquè no vaig arribar a temps a la bardissa. Després em vaig trobar més bé, tot i que petava de dents i tenia fred. En Tom Jenkyn va tornar a perdre la identitat i es va convertir en una cosa sense vida, com un sac vell. Fins i tot em va servir de blanc per a la pedra que li vaig tirar. Vaig tenir la gosadia d’esperar-me per veure com el cadàver es movia. Però no va passar res. La pedra va topar contra la roba xopa amb un cop sord, i es va desviar. Avergonyit d’aquella acció, vaig córrer per l’avinguda nova al darrere de l’Ambrose”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La casa de foc (Francesc Serés)

“Encara que sàpigues una història, la veritat no la saps mai”. “Llevat de la petita història que sabem explicar, la resta del temps i dels relats dorm per sempre en la negror més absoluta”. Aquestes dues frases em serveixen per començar a parlar de “La casa de foc”, de Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972). És el Premi Proa de novel·la, que tot just arriba a la seva segona edició. Són 587 pàgines plenes de secrets i d'intimitats ben amagades.

El narrador, un professor que s’acaba de separar, s’instal·la en una masia inhòspita d'El Sallent, al terme municipal de Santa Pau, a la Garrotxa. Està plena d’escorpins i de serps. Vol trencar amb tot i tothom i opta per convertir-se en un nàufrag enmig del no-res. Fa classes en una aula d’acollida a Olot. Al voltant seu, molt bosc i pocs veïns, la majoria esquerps i desconfiats. Ell, que ha llogat Can Mau, estableix una relació ‘especial’ amb les tres persones que viuen a Can Sol. Es tracta d’en Jordi, la seva filla Carmina i la seva néta Mar. Tota la història l’escriu el professor quasi set anys després, coincidint amb la mort del patriarca, en Jordi. I, com deia en començar, només explica una petita part de les seves vivències, sense acabar de saber si algunes de les coses que li han dit són o no veritat. Té clar que totes les preguntes que han quedat sense resposta es perdran per sempre més en l’espai-temps.

Gràcies a la bona mà de Serés, el professor de Can Mau es converteix en un gran relator, seguint els passos d’Eugeni d’Ors, Josep Pla i De Bolòs, que molts anys abans també havien retratat aquelles contrades i la seva gent. Es converteix en tot un caçador d’històries, amb els de Can Sol al centre de tot. En Jordi, que fa de saurí, li demana al professor que s’encarregui de la seva neta, abans que es 'perdi' i sigui massa tard. N’està fart, de portar-la a psicòlegs. Vol que li faci classes i estigui sempre per ella. Els diners no seran un problema. Els ha fet a cabassos, sobretot buscant aigua. En negre... La nena, que té tretze anys, no va conèixer al seu pare. La seva mare, amb un passat ple d’excessos, va estar a punt de morir en un incendi. Provocat? La Mar és inestable i imprevisible. Ara el foraster s’ha convertit en el pal de paller de tots tres, intentant que la família no acabi volant pels aires.

BON COMPENDI D'HISTÒRIES PERSONALS

“La casa de foc” és un llibre que enganxa des de la primera pàgina, amb un protagonista central molt fort i inquietant. En Jordi sembla bona persona, però no està clar que sempre ho hagi estat. Mana sense aixecar la veu i està acostumat que tothom es rendeixi als seus peus. Té contactes arreu. I calla quasi tot el que sap. El bon professor intenta plantar cara a en Jordi, però el seu magnetisme també l’atrapa. Ja posats, mira d'ajudar en tot allò que pot a la Mar i a la Carmina, que cada dia que passa el necessiten més. Serés ens regala un bon compendi d’històries personals, molt ben descrites, que dibuixen una realitat on l’especulació, les drogues, la por i les relacions personals complexes suren com l’aigua que els fa ballar a tots. Molt bona història.

“En Jordi em va demanar si volia anar amb ell a buscar aigua a unes finques vora Manresa. No era que jo l’hagués d’ajudar a trobar-ne, m’ho va ben aclarir, perquè no trobaria aigua al mar, però que si el volia acompanyar, podia fer-ho. Després del truc dels ariets i del misteri de la intuïció dels aqüífers, amb el temps vaig entendre per què molta gent del voltant atribuïa a en Jordi poders que anaven més enllà de l’aigua. La imaginació de cadascú i la quantitat d’hores en solitud als llogarets de la vall eren una combinació perfecta per a la creació de tota mena de mites i interpretacions, de mecanismes i de corrents subterranis. Començava entendre que totes aquelles fabulacions servien per satisfer el desig d’imaginar, sublimaven l’avidesa i el desig de tothom”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dora Bruder (Patrick Modiano)

L’any 1988 el novel·lista francès Patrick Modiano (Boulogne-Billincourt, 1945) va llegir un petit anunci, al diari París-Soir. Un anunci, del 31 de desembre de 1941, que va marcar un abans i un després en la seva vida. El van posar els pares de la Dora Bruder, que havia desaparegut dies enrere. Explicava com era i com anava vestida. Tenia 15 anys i estava internada al Sagrat Cor de Maria. Necessitaven localitzar-la. I deixar de patir.

Tot el que Modiano descobreix sobre la noia ho explica a “Dora Bruder”, traduït al català per Jordi Martín Lloret i publicat per Angle Editorial. El llibre té 127 pàgines. La Dora era filla d’Ernest Bruder, nascut a Viena, i Cécile Burdej, descendent d’una família jueva originària de Rússia. S’interessa en el seu cas, entre altres coses, perquè els Bruder vivien en el barri de París on ell va créixer. Li van venir molts records al cap. En el temps de la Dora, la ciutat estava ocupada pels nazis i els jueus eren perseguits i deportats. Amb el pas del temps, Modiano va omplint buits fins que la troba en una llista de jueves enviades al camp de concentració d’Auschwitz. Augmenten les certeses i desapareixen alguns interrogants, tot i que hi ha moltes preguntes que no tenen resposta. La reconstrucció queda a mitges per sempre més.

“Dora Bruder” és molt més que la història de la noia jueva. El seu cas serveix per deixar constància d’una de les èpoques per sòrdides d’Europa. Modiano s’implica molt en la investigació i també hi aboca una bona part de la seva joventut. Amb una gran habilitat narrativa descobrim com l’autor va patir la separació dels seus pares i la mala relació que va tenir amb ell. Fins al punt que l’home va acabar denunciant-lo, el dia que va anar a casa seva, enviat per la mare, per demanar la pensió alimentària. L’autor va tenir una joventut complicada, amb petits robatoris inclosos i la venda posterior del botí. En aquesta revisió de la seva adolescència, des d’una perspectiva actual, hi ha dolor, humiliació i una passió molt gran per la Dora, a qui li agradaria haver conegut. Ell va néixer quatre anys després de publicar-se l’anunci de la desaparició.

“Els rastres de la Dora Bruder i dels seus pares, aquell hivern de 1926, es perden a la perifèria nord-est, a la vora del canal de l’Ourcq. Un dia aniré a Sevran, però em temo que allà les cases i els carrers deuen haver canviat d’aspecte, com a totes les perifèries. Vet aquí els noms d’alguns establiments, d’alguns habitants de l’avenue Liégeard d’aleshores: el Trianon de Freinville ocupava el número 24. Un cafè? Un cinema? Al 31 hi havia les Caves de l’Île-de-France. Un tal doctor Jorand vivia al número 9; un farmacèutic, Platel, al 30. Aquella avinguda Liégeard on vivien els pares de la Dora formava part d’una aglomeració que s’estenia pels municipis de Sevran, de Livry-Gargan i d’Aulnay-sous- Bois, i a la qual s’havia posat el nom de Freinville. El barri havia nascut al voltant de la fàbrica de frens Westinghouse, instal·lada allà al principi del segle. Un barri obrer”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'any que va caure la roca (Pep Coll)

L’escriptor Pep Coll, un enamorat dels Pirineus, va néixer a Pessonada, a la comarca del Pallars Jussà, l’any 1949. El seu poble està construït davant del Roc que porta el mateix nom, d’enormes dimensions. A “L’any que va caure la roca”, la Pessonada es transforma en Malpui, com en tres de les seves anteriors novel·les. El veiem a la portada del llibre. I aquest cop, el Roc cau de manera inesperada i ensorra el poble sota terra, sense que quedi res ni ningú. Tot s’ha acabat per sempre.

Un diumenge qualsevol de 1975. Els únics set joves que vivien a Malpui tornen cap a casa, després d’una llarga nit de festa. Vénen d’una discoteca propera, batejada amb el nom de Yellow submarine. I ja no troben el poble. Un cop assumit que han perdut familiars, cases, terres i bestiar han de començar de nou. Seguint les indicacions del seu professor de l’escola agrària decideixen constituir-se en cooperativa i trencar amb tot allò que havien fet els seus pares i padrins, amb qui discutien moltes vegades. Són l’Andreu, l’Esteve, en Nasi, en Bepgròs, en Bep-xic, en Jaumet i en Toni. Ho decideixen tot votant, perquè rarament es posen d’acord. L’Andreu, que condueix un lluent Seat 127 vermell, i l’Esteve, que és el més gran, són els dos principals líders del grup.

La reconstrucció del poble, que passarà a dir-se Vilanova de Malpui, coincideix amb els anys de transició democràtica, amb els polítics canviant de jaqueta cada cinc minuts. Els set orfes desperten simpaties arreu d’Espanya i reben tot un seguit d’ajudes i subvencions. A l’espera de les noves cases, els nois s’instal·len molt a l’Hotel Muntanya, on fan vida plegats i amplien vincles. Vivim al seu costat els quatre anys que triguen a inaugurar el poble. Entre altres coses, coneixem les seves parelles -amb la Caty i la Genoveva al capdavant-, inquietuds, punts febles i somnis. Com se’ns diu en algun moment, “es viu millor d’esperances que no pas de records”. “L’any que va caure la roca”, que acaba quan els protagonistes ja són força grans, té 588 pàgines i està publicat per Proa. És un llibre humà, èpic i té moments molt emotius. D'aquells que no et deixen indiferent. Una lliçó de vida.

“Per deixar de ser hereus i convertir-se en propietaris, vam haver d’omplir i de signar una infinitat de papers. Als matins anàvem com una pilota de la gestoria a cal notari i del notari al banc per esborrar dels comptes els noms dels familiars morts i posar-hi els nostres. Per fi, quan cadascú va ser amo dels béns que constaven a nom dels pares, dels avis o, en algun cas, fins tot dels besavis, van poder constituir una societat cooperativa, la figura legal que més ens convenia d’adoptar. Cada soci tenia el mateix dret de decisió, es pagaven menys impostos i, a més a més, podríem rebre ajuts del govern a través de l’Iryda, l’Instituto de Reforma y Desarrollo Agrario. La formàvem set socis, la Genoveva no hi podia ser perquè no era ama de res”.

Bona setmana a totes.

@Jordi_Sanuy

La conspiració del coltan (Jordi Sierra i Fabra)

La Magda Ventura, 42 anys, és una supervivent. En fa tretze van assassinar la seva parella, periodista d’investigació, com ella. A l’Afganistan, una bomba va posar fi a la vida d'un altre company, el càmera que l’acompanyava. D’aquell atemptat ella en va sortir viva de miracle. Li ha quedat una bona cicatriu de record. Continua fent teràpia. Ni pot ni vol oblidar. Treballa a Zona Interior, una prestigiosa revista d’investigació. La feina s’ha convertit en la seva vida.

Les aventures de la Magda, capaç d’arribar fins on faci falta per signar un bon reportatge, les explica Jordi Serra i Fabra (Barcelona, 1947) a “La conspiració del Coltan”, publicat per Univers. El coltan és un mineral considerat fonamental per fabricar aparells de telecomunicacions. Va buscat i es paga bé. Un dels últims treballs de la Magda estava dedicat a la prostitució de luxe. Va parlar amb tres noies que s’hi guanyaven la vida. Va ser tot un èxit. Una d’elles, la Sònia, li truca per dir-li que li ha d’explicar una cosa "molt grossa". La troba morta poc després. Quan entra a casa seva de manera il·legal, se la troba penjada al sostre, lligada amb cordes, seguint els preceptes del shibari. Es tracta d’una pràctica japonesa mil·lenària que diuen que converteix el sexe en art.

La Magda sempre va un pas per davant d’en Joan Molins, inspector dels Mossos d’Esquadra. Són amics i, de vegades comparteixen informacions, però el binomi policia-periodista té difícil encaix. A poc a poc, la redactora de Zona Interior s’adona que la Sònia tenia raó i que el cas que està seguint pot acabar amb un complot internacional, amb el destí de moltes persones en joc. Però li calen proves. La novel·la és molt àgil. Té 268 pàgines i quasi tot són diàlegs. Frases curtes i concises, sense ornaments ni res sobrer. Serra i Fabra, que va per feina, et fa vibrar al costat de la Magda, a qui no atura res ni ningú. Aquesta novel·la negra, que passa majoritàriament a Barcelona, es llegeix pràcticament d’una tirada. El personatge tindrà continuïtat.

“Si tan malament veu les coses, per què continua lluitant?
I no em digui que és per la seva feina.
-Ho faig perquè estic viva- va dir la Magda.
-No és religiosa, però sempre parla d’esperança.
-És que sense esperança en un mateix no hi ha res. Mentre visqui, donaré guerra. Soc aquí per alguna cosa.
La Beatriu Puigdomènech no es va aturar.
Ja parlaven distesament.
-Avui és el dia, oi?
-Sí.
-Sap que ell estaria orgullós de vostè?
No va poder evitar-ho.
Les dues llàgrimes li van venir als ulls i van saltar al buit.
Li van regalimar per les galtes, tot deixant dues lleres humides a la pell”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La drecera (Miquel Martín i Serra)

“Els rics ens paguen perquè els servim, no perquè els entenguem”. Clar i ras. Inapel·lable. És una frase que pronuncia en Mateu, el masover del xalet d’una família benestant de Barcelona. D’aquells que parlen en castellà i diuen “delicioso” i “estupendo”. Viu amb la seva dona, l’Antònia -que fa de cuinera- i amb el seu fill. El noi és el narrador de “La drecera”, de Miquel Martín i Serra (Begur, 1969).

No sabem com es diu el nano -ningú el crida pel seu nom- ni en quin poble està situat el xalet, possiblement a la Costa Brava. Només a la portada del llibre, publicat per Periscopi, fa una referència a l’Empordà. A “La drecera” tot va molt a poc i sembla que no passin coses. Res més lluny de la realitat. Vivim l'evolució del jove protagonista, que sempre intenta fer cas als seus pares i que s’adona ràpidament de les diferències socials que hi ha entre la seva família i la qual serveixen. També veiem com evolucionen les seves amistats amb el Pitu de Cal Bou, en Llenas i en Torrent, el seu despertar sexual i el dolor que provoca la mort, molt més gran quan és cruel i inesperada. Contempla, aprèn, experimenta... Intenta créixer sense fer-s’hi mal. Tot enmig d’una gran i terrible transformació urbanística.

Martín és molt descriptiu i converteix qualsevol petita cosa en una gran festa. Matar el porc, caçar bolets, buscar caragols o fer llenya es converteixen en accions importants, explicades amb molta tendresa. Fer un arròs arran de mar, en una cala pràcticament deserta, en família, és el súmmum de la felicitat. Els de Can Fanga sabrien valorar-ho? Tot això passa entre finals dels setanta i començaments dels vuitanta. Ho sabem gràcies a la passió del protagonista pel Futbol Club Barcelona i als jugadors que esmenta, com Johann Krankl (blaugrana del 78 al 81) o Diego Armando Maradona, que fitxa pel Barça l’any 1982, just quan acaba la novel·la. L'epíleg és de Josep M. Fonalleras. Són 148 pàgines, amb capítols curts, plens de dreceres (per anar a l’escola passant per Can Bou o a la platja) i amb aquell punt just de tramuntana. Molt recomanable.

“Un dia a finals d’estiu, quan la mare ja tenia el sopar enllestit, la senyora va entrar a la cuina com si s’hagués calat foc a la casa, i sense donar cap explicació, va dir que se’n tornaven tots cap a Barcelona. El senyor ja havia marxat, però es veu que no havia dit res a ningú. En Truman i en Harpo van aparèixer a l’oficce remenant la cua, com si també vinguessin a dir adeu, i jo els vaig amanyagar força estona i vaig pensar que els enyoraria molt, durant aquells mesos m’havien seguit a tot arreu i m’havien fet molta companyia. Al cap de poc, en Paco va venir a buscar les minyones filipines i la nurse i van marxar tots a correcuita, ni tan sols em va dir res del Madrid, que acabava de fitxar un negre que deien que era molt bo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les inseparables (Simone de Beauvoir)

L’escriptora i filòsofa existencialista Simone de Beauvoir (París, 1908-1986) va escriure “Les inseparables” l’any 1954, cinc anys després d’”El primer sexe”. No ha vist la llum fins aquest any 2020. En català, l’obra l’ha publicada Angle Editorial, traduïda per Margarida Castells i Criballés. Té 143 pàgines i, al final, inclou una vintena més amb documents iconogràfics, com fotografies i cartes escanejades, cedides per la filla de Beauvoir.

Precisament és la filla de l’escriptora, Sylvie Le Bon de Beavoir, qui ha escrit l’epíleg del llibre i n’ha autoritzat la seva publicació. En el seu dia, es va creure que era massa ‘íntim’ i va quedar en un calaix. És autobiogràfic. De les poques coses que canvia la Simone és el nom dels protagonistes. Ella passa a dir-se Sylvie, com la seva filla. A la seva amiga inseparable, la Zaza Lacoin, la bateja com Andrée Gallard. La seva amistat va allargar-se dels nou als vint-i-un anys. Es van conèixer un matí al col·legi Adélaïde de París i, des d’aquell mateix moment, van compartir reflexions, confidències i també aspiracions. L’Andrée era agosarada, alegre i segura d’ella mateixa. Sovint no estava d’acord amb la seva mare, al capdavant d'una família catòlica i conservadora, però quasi sempre li feia cas. No volia decebre-la.

La passió que la Sylvie té per l’Andrée és total. Fins i tot podríem parlar d’obsessió, perquè molts dies no s’imagina la vida sense ella. El que sent per la seva amiga inseparable va més enllà de l’amistat. Flota en l’aire que hi ha alguna cosa més. És el centre del seu univers. L’Andrée aprecia la Sylvie, però d’una manera molt diferent. Comença a sortir amb nois i té altres coses al cap per distreure’s. La Sylvie no. És monotemàtica. Arriba un moment en què s’adona que la mare de la seva amiga no la veu de bon ull –la considera una mala influència- i que potser ella dona molt més de què rep a canvi. “Les inseparables” és un llibre força interessant, escrit per una de les icones del feminisme. Diria, quasi amb tota seguretat, que és el primer que llegeixo d’ella.

“Totes les nenes que coneixia m’avorrien; per contra, Andrée em feia riure quan ens passejàvem pel pati del col·legi a l’hora de l’esbarjo. Imitava a la perfecció els gestos bruscs de la senyoreta Dubois i la veu pastosa de la senyoreta Vendroux, la directora. Gràcies a la seva germana gran, Andrée sabia un munt de secrets de la institució. Aquelles senyoretes pertanyien a una branca seglar de l’orde dels jesuïtes, portaven la clenxa al costat mentre eren novícies i es pentinaven amb la clenxa al mig quan havien pronunciat els vots. La senyoreta Dubois, que tenia trenta anys, era la més jove. Tot just feia un any que s’havia tret el batxillerat i algunes antigues alumnes l’havien vista a la Sorbona, vermella com un tomàquet i engavanyada per les faldilles. La irreverència d’Andrée m’escandalitzava una mica, però la trobava divertida, i jo li donava la rèplica quan improvisava un diàleg entre dues de les nostres professores”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El festí de Babette (Isak Dinesen)

Maria Rossich ha traduït del danès al català el conte “El festí de Babette”, publicat per primer cop l’any 1958. Estava inclòs en el llibre “Anecdotes of Destiny”, d’Isak Dinesen. Aquest era el pseudònim que feia servir Karen Blixen (Rungsted, 1885-1962). L’any 1987 se’n va fer una adaptació cinematogràfica que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Blixen també és l’autora, entre altres obres, de “Memòries d’Àfrica” (1937).

La Babette arriba a Berlevåg, un petit poble de pescadors de Dinamarca, procedent de París. I ho fa amb una carta de recomanació del francès Archille Papin, un dels grans cantants d’òpera de l’època. Se’n va directament a casa de les germanes Martine i Philippa. L’home les va conèixer fa molts anys i mai no ha pogut oblidar-les. Són les filles del pastor luterà de la localitat i van créixer educades sense luxes i d’una manera molt estricta. Estan més preocupades per la felicitat dels altres que per la seva pròpia. Lògicament, accepten que la Babette es quedi amb ells, sense demanar-li res a canvi. En el seu dia, l’Archille es va enamorar perdudament de la Phillipa; com l’oficial Lorens Löwenheim de la Martine. Uns amors que no van arribar enlloc. Les dues eren guapíssimes. Tot això passa al segle XIX.

Quan ja fa anys que la Babette és a Berlevåg li toca la loteria –hi jugava regularment- i decideix gastar-se els diners en preparar un sopar d’homenatge al pastor luterà, mort fa temps. Un sopar per dotze persones, per les filles i els vells amics del pastor. Amb les millors menges, vins i xampanys. Segur que estarà al nivell dels millors restaurants de París! Els comensals decideixen no elogiar l’àpat, la seva religió els hi impedeix, però ràpidament entren en un estat de felicitat total, quedant més a prop del cel que mai. Quina cuina tan delicada... Aquest inoblidable festí ho canvia tot, esborrant les línies que separen passat, present i futur. El llibre, que té 91 pàgines, està publicat per Viena Edicions, dins de la col·lecció “Petits Plaers”. Alegria i goig elevats a la màxima potència, encara que sigui per només un dia.

“El degà s’havia casat força gran i feia temps que el Senyor l’havia cridat i que se n’havia anat feliçment per ser al seu costat. D’any en any, els seus deixebles eren cada cop menys, més durs d’oïda, amb més cabells blancs o més calbs. Fins i tot es podia dir que s’anaven tornant gemegaires i irascibles, i això provocava que a la congregació es produïssin conflictes i cismes lamentables; però encara es reunien per llegir i interpretar la paraula de Déu i recordar el seu mestre plegats. Tots coneixien les filles del degà des que havien nascut i encara les tractaven com unes germanetes molt més petites a les quals apreciaven per mèrits propis i també pel record del seu pare. Els vells sentien que l’esperit del mestre vivia amb elles a la caseta groga, on regnaven immutables la pau i l’harmonia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sol de sang (Jo Nesbø)

A Jo Nesbø (Oslo, 1960) se’l coneix, sobretot, per les novel·les protagonitzades per Harry Hole. L’alcohòlic comissari no apareixia a "Sang a la neu" ni tampoc a “Sol de sang”, que surt a la venda demà passat. Les dues obres són independents, tot i que segueixen una línia molt similar. Se’ns presenten com el seu homenatge particular al noir americà. El llibre està publicat per Proa i té 232 pàgines. Està traduït perLaura Segarra Vidal.

L’escriptor noruec torna a incidir en la idea de la culpa i la redempció. A “Sang a la neu” qui fugia cames ajudeu-me era l’Olav. En aquesta darrera novel·la és l’Ulf, que també treballava pel Pescador, el rei de la droga a Oslo. En la novel·la anterior, el narcotraficant tenia molta presència. En aquesta, es parla força d’ell, però no apareix en persona. L’Ulf sempre ha tingut problemes per pitjar el gatell. I no fer-ho quan li demanaven l’obliga a tocar el dos. S’instal·la en un poble al nord extrem de Noruega, a tocar de l’oceà Àrtic. A l’altiplà de Finnmark hi viuen pescadors creients de l’església Laestadiana –són luterans- i samis de costums pagans. No estan acostumats a veure forasters, però ràpidament estan disposats a fer-li costat. Sembla el lloc ideal per desaparèixer... quan et busquen amb insistència.

Amb el sol de mitjanit, a Finnmark mai es fa fosc. L’Ulf sempre ha d’estar a l’aguait. Des que arriba al poble, crea una bona relació d’amistat amb La Lea i amb el seu fill Knut, que té deu anys i és molt espavilat. Amb una educació religiosa rígida, el nen creu que qualsevol cosa que es faci malament, per petita que sigui, et porta directament a l’infern. El pare de família va sortir a pescar fa uns dies i no ha tornat. “Sol de sang”, millor que “Sang a la neu”, és una novel·la que sembla anar a càmera lenta, tot i que no deixen de passar-hi coses, camí d’un gran final. Tant el personatge de l’Ulf com els secundaris estan molt ben dibuixats, plens de matisos i de contradiccions. És un thriller especial i i àgil que passa francament bé.

“Jo veia el poble sota meu quan les campanes de l’església van començar a tocar. Em vaig afanyar. Feia més fred, potser perquè el cel s’havia ennuvolat. O potser perquè aquí dalt, l’estiu es pot acabar un dia d’agost.
No es veia ni una ànima, però hi havia uns quants vehicles aparcats al camí de grava de davant de l’església i se sentia música d’orgue allà dins. Significava que la núvia ja anava cap a l’altar o formava part dels prolegòmens? Com he dit, mai havia assistit a una cosa així. Vaig donar una ullada als vehicles aparcats per veure si ella estava asseguda en algun esperant fer la seva entrada. Vaig advertir que les matrícules tenien una Y al davant, per indicar que eren de Finnmark, excepte un dels vehicles, un cotxe familiar gran de color negre que no tenia cap lletra abans del número. Un cotxe d’Oslo”.

"El pit-roig"
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy