La conspiració del coltan (Jordi Sierra i Fabra)

La Magda Ventura, 42 anys, és una supervivent. En fa tretze van assassinar la seva parella, periodista d’investigació, com ella. A l’Afganistan, una bomba va posar fi a la vida d'un altre company, el càmera que l’acompanyava. D’aquell atemptat ella en va sortir viva de miracle. Li ha quedat una bona cicatriu de record. Continua fent teràpia. Ni pot ni vol oblidar. Treballa a Zona Interior, una prestigiosa revista d’investigació. La feina s’ha convertit en la seva vida.

Les aventures de la Magda, capaç d’arribar fins on faci falta per signar un bon reportatge, les explica Jordi Serra i Fabra (Barcelona, 1947) a “La conspiració del Coltan”, publicat per Univers. El coltan és un mineral considerat fonamental per fabricar aparells de telecomunicacions. Va buscat i es paga bé. Un dels últims treballs de la Magda estava dedicat a la prostitució de luxe. Va parlar amb tres noies que s’hi guanyaven la vida. Va ser tot un èxit. Una d’elles, la Sònia, li truca per dir-li que li ha d’explicar una cosa "molt grossa". La troba morta poc després. Quan entra a casa seva de manera il·legal, se la troba penjada al sostre, lligada amb cordes, seguint els preceptes del shibari. Es tracta d’una pràctica japonesa mil·lenària que diuen que converteix el sexe en art.

La Magda sempre va un pas per davant d’en Joan Molins, inspector dels Mossos d’Esquadra. Són amics i, de vegades comparteixen informacions, però el binomi policia-periodista té difícil encaix. A poc a poc, la redactora de Zona Interior s’adona que la Sònia tenia raó i que el cas que està seguint pot acabar amb un complot internacional, amb el destí de moltes persones en joc. Però li calen proves. La novel·la és molt àgil. Té 268 pàgines i quasi tot són diàlegs. Frases curtes i concises, sense ornaments ni res sobrer. Serra i Fabra, que va per feina, et fa vibrar al costat de la Magda, a qui no atura res ni ningú. Aquesta novel·la negra, que passa majoritàriament a Barcelona, es llegeix pràcticament d’una tirada. El personatge tindrà continuïtat.

“Si tan malament veu les coses, per què continua lluitant?
I no em digui que és per la seva feina.
-Ho faig perquè estic viva- va dir la Magda.
-No és religiosa, però sempre parla d’esperança.
-És que sense esperança en un mateix no hi ha res. Mentre visqui, donaré guerra. Soc aquí per alguna cosa.
La Beatriu Puigdomènech no es va aturar.
Ja parlaven distesament.
-Avui és el dia, oi?
-Sí.
-Sap que ell estaria orgullós de vostè?
No va poder evitar-ho.
Les dues llàgrimes li van venir als ulls i van saltar al buit.
Li van regalimar per les galtes, tot deixant dues lleres humides a la pell”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy