Los privilegios del ángel (Dolores Redondo)

“Los privilegios del ángel” és la primera novel·la de Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969). Es va publicar l’any 2009, en una editorial petita, i va passar força desapercebu-da. Aprofitant l’èxit assolit amb les cinc que ha escrit després –amb la trilogia del riu Batzan al capdavant- ara s’ha tornat a reeditar. Ja ha entrat a la llista de les més venudes. En català se n’ha encarregat La Butxaca i en castellà Booket. Són 298 pàgines plenes de dolor i de traumes.

Avís per navegants: no té res a veure amb les seves anteriors novel·les, tot i el magnífic gir que ens regala en la part final. En el pròleg, Redondo ens explica que va voler escriure i experimentar sobre el dol i totes les seves fases: negació, ira, pena, depressió i acceptació. És un llibre molt dur. En alguns moments, diria que fins i tot desagradable. Retrata la vida d’una dona que va cap a la deriva, amb terribles conseqüències. Per ella, i per tots els qui l’envolten, començant per la seva abnegada mare. L’acció es reparteix entre Pasajes (Pasaia, en català) -petit municipi mariner de Guipúscoa- i la ciutat de Sant Sebastià. Molls de pesca, estibadors, humitat, saladura i dues amigues inseparables, a mitjans dels anys setanta.

La Pakutxa i la Celeste tenen quatre anys i són inseparables. Fins que un dia, de manera inesperada, una es posa malalta i mor en poc més de tres mesos. L’altra, tot i que és molt petita, queda traumatitzada de per vida. Li és impossible assumir la pèrdua de la seva amiga i es converteix en una suïcida en potència. El llibre comença amb la Celeste, molts anys després, intentant tallar-se les venes, instal·lada en una pensió de mala mort. L’aparició de l’Encarna, que acaba convertint-se en el més proper a una nova amiga, pot marcar un abans i un després en la tràgica existència de la protagonista, narrada per ella mateixa. Estem davant d’un llibre fosc, amb una atmosfera molt carregada i un ‘àngel’ que manté una dura lluita interior, amb moltes preguntes i poques o cap resposta.

“Apenas recuerdo el tiempo en que despertar era volver a la vida tras una pequeña muerte, un lapso suspendido, húmedo y uterino del que jamás me quedaban recuerdos. Desperté deshauciada del sueño con la certeza de que no obtendría allí el descanso que anhelaba, que no podría ya regresar a aquel pasaje desolador donde acudía en mis vigilias, porque nunca volvería a dormir.
Sentí el cuerpo sudado del que dormía a mi lado ajeno a mi maldición. Hice un par de intentos infructuosos por recordar su nombre, y en justa venganza por la ignorancia inconsciente en la que dormía, me fue imposible”.

"La cara nord del cor"
"Todo esto te daré"
"Ofrenda a la tormenta"
"Legado en los huesos"
"El guardià invisible"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy