1794. El foc i el minotaure (Niklas Natt och Dag)

En els llibres del suec Niklas Natt och Dag (Estocolm, 1979), si alguna cosa pot sortir malament.... sortirà pitjor. No té cap pietat amb els seus personatges. Ho va deixar clar a "1793. El llop i el vigilant" i repeteix la fórmula a “1794. El foc i el minotaure”. Aquesta segona part de la trilogia està traduïda per Jordi Boixadós i publicada per Proa. Són 494 pàgines esfereïdores, de nou amb el guarda d’Estocolm Jean Michael Cardell i el seu braç de fusta al capdavant de les operacions.

En la seva nit de noces, la Linnea Charlotta és brutalment assassinada. Totes les proves fan pensar que el culpable és el marit, l’Erik Tre Rosor, un jove aristòcrata que després del crim ha acabat tancat en un sanatori. La mare de la noia no ho veu gens clar. Diu que l’Erik estimava a la seva filla amb bogeria i que seria incapaç de fer-li mal. És per això que demana a en Jean Michael que esbrini què va passar realment. És la seva última opció. Aquest cop, però, no pot comptar amb la col·laboració del seu amic Cecil Winge, funcionari de l’Oficina de Policia, que va morir de tuberculosi. S’ha de conformar amb el seu germà, l’Emil Winge, que apareix del no-res. Físicament és clavat a en Cecil, però no és tan llest com ell. Sempre va begut i albira fantasmes per tot arreu. Mala peça al teler...

A “1794”, també reapareix l’Anna Stina Knapp, que es veu obligada a marxar de la Taverna del Bergant i a tornar a entrar, per complir un encàrrec, al correccional del qual va poder escapar sense deixar rastre. Ho aconseguirà per segon cop? Com diu l’autor, “a la Ciutat-entre-els-ponts” –on passa tota l’acció- la feblesa no es perdona”. Encara més, si hi ha protagonistes com en Tycho Ceton, que encarna el mal en majúscules. Natt och Dag torna a recrear un ambient nauseabund, ple de suor, vòmits, pixats, malalties venèries, violacions, mutilacions i fins i tot una ‘autòpsia’ a una dona encara viva. Perversió infinita. No és una novel·la fàcil de llegir ni de deixar de banda. En alguns moments, provoca repulsió, però la seva autenticitat i força –no s’assembla a res que hagi llegit anteriorment- et manté amb els ulls clavats al llibre tota l'estona.

“-Estimada germana, et deus pensar que et vull aixecar la camisa, però t’he d’explicar un episodi, a risc que et faci riure. Una vegada en Cecil em va regalar un llibre pel meu aniversari. Havia fet set anys, o potser vuit. Era Plutarc. Explicava la llegenda de Teseu, que s’atreveix a entrar al laberint del Dèdal, al centre del qual hi ha el Minotaure. Per en Cecil era una broma, la manera de riure’s del joc del laberint del pare, però jo era massa petit per captar-ne la ironia. No et sabria dir quantes nits em vaig despertar amb els llençols xops després de somiar amb el Minotaure. Aquell cap repugnant de toro sobre el cos d’un home era un malson. Un antropòfag sense misericòrdia. Just després de la trobada amb el pare vaig començar a notar el Minotaure, les seves passes feixugues a l’altre costat de la paret, que podria ser perfectament la del laberint de Cnossos. Em semblava que el soroll s’acostava més i més cada cop que passava”. 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy