Pieldelobo és una policia molt peculiar. Beu més que menja -sobretot ampolles de cervesa i xarrups de Jägermeister- i no sap parar quieta. Té un pis llogat a Pamplona, però, quan pot, s’escapa fins a Zagarramundi. Allà s’hi va comprar una casa quan el seu marit, l’Héctor, va entrar a la presó per delictes econòmics. En aquell moment, va decidir trencar amb ell i amb tot allò que representava. Mai no el perdonarà. Actualment, té una relació molt oberta amb en Damen Andueza, inspector de la Policia Foral de Navarra. Crec que aguantar-la ha de ser tota una odissea! La Marcela, complexa i forta, és una dona plena de contradiccions, amb un passat tortuós i males maneres. A l’esquena hi porta tatuat un arbre gegant, ple de branques i amb un parell de corbs. Li recorda qui és i tot el que ha perdut al llarg de la vida. L’última la seva mare, fa no res.
La nostra policia estrella i el seu ajudant, el subinspector Miguel Bonachera, han d’investigar el cas d’un nadó abandonat en un aparcament solitari i l’accident d’un cotxe de lloguer. No hi ha cap rastre del conductor. Només sang i les marques que han deixat les rodes d’un segon vehicle. L’han fet caure al buit de manera intencionada? Des d’un primer moment, Pieldelobo creu que els dos fets estan relacionats i, quan xoca amb els seus superiors, comença a anar per lliure. Entre els sospitosos hi trobem un empresari amb una gran fortuna, molt religiós, vinculat a l'Opus. Té amics i tentacles per donar i per vendre, fins i tot dins de la policia. És per això que ella comença a seguir-lo obsessivament, sense ordres judicials ni gaires miraments. Les víctimes estan per sobre de qualsevol altra cosa: dels rics, dels caps, dels companys i del que faci falta...
En una segona línia, "Bajo la piel" també ens parla de maltractaments i de la necessitat de donar la cara quan és necessari. Està prohibit callar i amagar el cap sota l'ala. Quan s'abaixa la guàrdia, sempre hi ha danys col·laterals. Persones perjudicades... Susana Rodríguez Lezaun construeix una novel·la molt moguda, on sempre passen coses. Sense aturador. L'autora aconsegueix que facis costat a Pieldelobo des d'un primer moment. És una excèntrica, però queda clar que té bon cor. Explica la història de manera àgil, farcida de diàlegs i d'una manera molt visual i efectiva. És fàcil imaginar-se els paisatges i els llocs on passa l'acció, sovint emboirats i mullats per una fina pluja. Espero que el personatge de la inspectora tingui continuïtat. S'ho mereix.
“Con dos cafés y un ibuprofeno como todo alimento, Marcela corrió calle abajo en dirección a la comisaría. No había oído el despertador y se había perdido la reunión matinal. Confiaba en que Bonachera hubiera sido más responsable que ella.
No le iba a dar tiempo a fumar un cigarrillo antes de entrar.
-Mierda, mierda, mierda –masculló mientras torcía la última esquina y encaraba la puerta principal.
Distinguió a un agente uniformado apoyado en su coche.
-Mierda –repitió entre dientes. Cuando estuvo cerca, levantó la cara, compuso su gesto más profesional y saludó-. Buenos días, Garrido.
La nostra policia estrella i el seu ajudant, el subinspector Miguel Bonachera, han d’investigar el cas d’un nadó abandonat en un aparcament solitari i l’accident d’un cotxe de lloguer. No hi ha cap rastre del conductor. Només sang i les marques que han deixat les rodes d’un segon vehicle. L’han fet caure al buit de manera intencionada? Des d’un primer moment, Pieldelobo creu que els dos fets estan relacionats i, quan xoca amb els seus superiors, comença a anar per lliure. Entre els sospitosos hi trobem un empresari amb una gran fortuna, molt religiós, vinculat a l'Opus. Té amics i tentacles per donar i per vendre, fins i tot dins de la policia. És per això que ella comença a seguir-lo obsessivament, sense ordres judicials ni gaires miraments. Les víctimes estan per sobre de qualsevol altra cosa: dels rics, dels caps, dels companys i del que faci falta...
En una segona línia, "Bajo la piel" també ens parla de maltractaments i de la necessitat de donar la cara quan és necessari. Està prohibit callar i amagar el cap sota l'ala. Quan s'abaixa la guàrdia, sempre hi ha danys col·laterals. Persones perjudicades... Susana Rodríguez Lezaun construeix una novel·la molt moguda, on sempre passen coses. Sense aturador. L'autora aconsegueix que facis costat a Pieldelobo des d'un primer moment. És una excèntrica, però queda clar que té bon cor. Explica la història de manera àgil, farcida de diàlegs i d'una manera molt visual i efectiva. És fàcil imaginar-se els paisatges i els llocs on passa l'acció, sovint emboirats i mullats per una fina pluja. Espero que el personatge de la inspectora tingui continuïtat. S'ho mereix.
“Con dos cafés y un ibuprofeno como todo alimento, Marcela corrió calle abajo en dirección a la comisaría. No había oído el despertador y se había perdido la reunión matinal. Confiaba en que Bonachera hubiera sido más responsable que ella.
No le iba a dar tiempo a fumar un cigarrillo antes de entrar.
-Mierda, mierda, mierda –masculló mientras torcía la última esquina y encaraba la puerta principal.
Distinguió a un agente uniformado apoyado en su coche.
-Mierda –repitió entre dientes. Cuando estuvo cerca, levantó la cara, compuso su gesto más profesional y saludó-. Buenos días, Garrido.
-Inspectora, sabe de sobra que no puede dejar el coche aquí, esto no es un aparcamiento. Sólo coches patrulla y vehículos oficiales.
-Lo sé, lo sé, pero ayer no tuve tiempo de acercarme a retirarlo.
El subinspector y yo tuvimos que salir".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
La he llegit després de veure la teva crítica a Twitter. Gràcies, Jordi. No té res a envejar a les noirs domèstiques o no. No em perderé les properes.
ResponEliminaA mi també em va agradar molt, MAYREVILLLA. Gràcies a tu. Fins aviat.
ResponElimina