Casa aliena (Silvio D'Arzo)

“Casa aliena” es va publicar el 1953, de manera pòstuma. El seu autor, l’italià Silvio D’Arzo (Reggio de l’Emilia), havia mort uns mesos abans. Només tenia 31 anys. Des de llavors, ha passat molt de temps, però aquest gran relat sobre el sentit de la vida continua movent consciències. Està traduït al català per Meritxell Cucurella-Jorba, que també firma l’epíleg. Té 124 pàgines i és l’últim número de la col·lecció El Cercle, de Viena Edicions.

La història ens trasllada a Montelice, un poble isolat i remot. El formen quatre cases i poca cosa més. Mai no hi passa res d’important, si fem cas del capellà. Plou o neva molts dies seguits. I para de comptar. El nou mossèn del poble veí de Braino, molt jove, no s’ho acaba de creure. Arriba amb ganes de menjar-se el món. El seu col·lega, que va de tornada de tot, ja fa temps que l’ha digerit. Va uns quants passos per davant seu. Pel capellà tot es complica quan una dona vella trenca l’eterna harmonia del seu dia a dia. La Zelinda, bugadera que es passa moltes hores rentant draps, mai no s’ha fet amb ningú. Viu en una humil cabana, allunyada de les cases principals, i mai s’apropa a l’església. Evita participar en els actes festius. Fins que un dia té la idea d’apropar-se al religiós per fer-li la pregunta que fa temps li balla pel cap...

Primer intenta dirigir-se al capellà en persona. Després li escriu una carta que li deixa a casa seva i que s’acaba emportant. I, finalment, quan ell la va a buscar, decideix buidar el pap i esperar resposta. El capellà ni l’acaba d’entendre ni sap què contestar-li. Massa coses en joc. “Casa aliena” és un drama tant íntim com universal. Ens parla de les dificultats de comunicació, dels silencis i també dels dubtes, que moltes vegades tenallen als protagonistes i no els deixen ni respirar. L’ambient de buidor i de mancança que envolta a la vella i al capellà s’enganxen en la pell del lector, que segueix els esdeveniments amb una certa incomoditat. El poeta Eugenio Montale va dir en el seu dia que D’Arzo havia escrit “el relat perfecte”. Paraula de Premi Nobel de Literatura.

"N’hi ha per avergonyir-se’n, no dic que no; i un capellà, tres vegades més. Però un poble que crema és només un poble que crema, i una guerra només és una guerra, i el mateix passa amb un terratrèmol o amb un diluvi. Vull dir que els grans flagells no m’han afectat mai gaire. No és cosa nostra, em sembla. Ningú no els convoca i no convoquen ningú i, d’altra banda, tampoc no saben res de si mateixos. Vénen i passen i amén.
I pel que da a complicacions i altres coses per l’estil, fa temps que no en tinc gaires més que vetllar perquè aquella mula mengi la seva herba. Però la vella del canal era alguna cosa més. I tant, si ho era".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy