El fill del xofer (Jordi Amat)

“El fill deI xofer”, de Jordi Amat (Barcelona, 1978), és un llibre imprescindible per a qui vulgui conèixer, de primera mà, la figura d’un dels periodistes més influents del pujolisme: Alfons Quintà (1943-2016). Va pressionar i protegir Jordi Pujol a parts iguals, en diferents etapes de la seva complicada vida. Té 261 pàgines, està publicat per Edicions 62 i es llegeix com una novel·la d''acció". Sempre passa alguna cosa més interessant que l’anterior. Sense aturador.

L’Alfons va créixer a l’ombra del seu pare, Josep Quintà, que va fer de xofer de Josep Pla al llarg de molts anys. Va fer de xofer i de moltes coses més. Podríem dir que es va convertir en el seu home de confiança, deixant de banda les seves obligacions familiars. Es va anar oblidant del seu fill i de la resta de la família. Un ‘abandonament’ que el noi mai no va poder superar. En el ‘Camelot’ particular de Pla hi havia Vicens Vives, Joan Fuster, Josep Tarradellas i Ibáñez Escofet, entre d'altres. De tots aquests contactes, l’Alfons se’n va aprofitar, sempre que va poder. Quintà, a qui molts han descrit com un psicòpata, va acabar dominant perfectament les clavegueres del poder polític i financer català i sempre va saber treure'n partit. La seva vida estava plena de clarobscurs, enmig de xantatges, assetjament i tràfic d’influències, un dia sí i un altre també. Va caure des de dalt de tot de l'Olimp del periodisme fins als seus profunds inferns, amb un tràgic final.

Des de les pàgines d’“El País” –n’era el delegat a Catalunya- va denunciar l’escàndol de Banca Catalana i va posar Jordi Pujol contra les cordes. Es va convertir en la seva obsessió. Volia fer-li mal a qualsevol preu. Fins que el president de la Generalitat va tancar-li la boca, designant-lo primer director de TV3. Des d’aquell moment, Pujol i Banca Catalana van desaparèixer de tot arreu. Quintà, de difícil tracte i temut per la majoria dels seus companys, també va fundar “L’observador” i va escriure per “El Mundo” i pel “Diari de Girona”, recuperant les seves antigues obsessions per Pujol, denunciant la privatització de la Sanitat i criticant tot allò que tenia a veure amb l’incipient Procés. El llibre el descriu com a un home misogin, impulsiu, addicte al menjar porqueria i enamorat de navegar. El mar potser era l’únic lloc on, de vegades, trobava una mica de calma...

“L’Alfons creix entre la foscor moral d’una Figueres en què els rics són franquistes i contrabandistes i la llum de la badia de Roses, on gaudeix d’una vida familiar plena i plàcida. Aquella claror il·lumina dues fotografies. Hi són ells dos. Ningú més. El pare i el fill. En Josep i l’Alfons. Tots dos i ningú més. En una, drets en un extrem del vaixell, amb el cos de l’un enganxat al de l’altre, apujant la vela abraçats, somrient a la càmera. El fill porta una gorra de pescador a la mà. L’hi han deixada els vells pescadors que apareixen en altres imatges. A l’altra instantània familiar, el pare sosté la mateixa gorra. Una altra vegada sols tots dos, a la platja després de banyar-se. Elegants com sempre, mostren naturalment el tors. Un gest d’amor pa-ternal. Quants anys té? L’Alfons està a punt de complir els nou o els deu. En aquell moment, tot és radiant. O ho sembla. O pot ser-ho”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy