Salvar el fuego (Guillermo Arriaga)

“La llama de un fósforo dura solo unos segundos, pero es capaz de incendiar un bosque”. Ho sap prou bé José Cuauthémoc Huitztli, condemnat a cinquanta anys de presó per cremar viu al seu pare. També ‘Incendia’ la Marina Longines, coreògrafa de prestigi. La dona cau a les seves ‘brases’ en el mateix moment que entra al centre penitenciari amb la seva companyia, “Danzamantes”. Allà hi va a fer una arriscada representació sobre el flux menstrual.

En José Cuauthémoc i la Marina són els grans protagonistes de “Salvar el fuego”, del mexicà Guillermo Arriaga (1958), guionista de pel·lícules com “Amores perros”, “21 gramos” i “Babel”. Aquest llibre, 662 pàgines, és el Premi Alfaguara de Novel·la 2020. Sensacional. El fet que tot passi a Mèxic i que hi hagi droga i un munt d’assassinats m’ha fet pensar en la trilogia sobre el narcotràfic del nord-americà Don Winslow. Algunes parts estan escrites amb un llenguatge col·loquial, amb una força extraordinària. La història entre el pres i la coreògrafa és un autèntic xoc de trens. Dos mons completament diferents que, per una casualitat de la vida, entren en contacte i s’entrecreuen per sempre més. El seu amor és incondicional i amb un munt de víctimes col·laterals. Són dues forces de la natura, condemnades a entendre’s... per sempre més? En José Cuauthémoc és un lleó darrere d’un vidre, però sempre està preparat per atacar.

“Salvar el fuego” ens parla dels secrets d’un país tocat per la corrupció i ple de contradiccions, on els pobres són molt pobres i els rics cada cop més rics, amb grans mansions, cotxes blindats i guardaespatlles. És el cas, per exemple de l’Héctor i en Pedro, la parella de gais que són íntims amics de la Marina. Ella també neda en l’abundància, abans de renunciar a tot. Arriaga també ens regala grans reflexions sobre l’amor, l’amistat, l’esperança i la venjança, amb un ressentit sense límits, el Máquinas. La informació ens arriba en diversos temps i punts de vista. Tenim les reflexions d’en José Cuauthémoc i de la Marina en primera persona i també diversos escrits, negre sobre blanc. Els del germà del pres, dirigits al seu pare mort, en Ceferino. Era un indígena, casat amb una espanyola, que els va criar sota una terrible i inaguantable pressió. Els textos del mateix José Cuauthémoc, un home culte i molt treballat intel·lectualment. Escriure és la seva vàlvula d’escapament. I també els d’altres reclusos, que participen en un taller d’escriptura dins de la presó.

“En el submundo malandrín andar de indiscreto en la vía más rápida para acabar reventado. Los bocones, los faroles, los que cacareaban, los que restregaban cuanto billete les sobraba tendían a valer madres. Los bosses truchas se mantenían fuera del radar. No rayaban llanta en trocas chingonzotas, no se vestían como guacamayas ni andaban pidiendo corridos en su honor a piteros grupitos musicales. Chitones y cautos refilaban negocios de millones sin fanfarrias. Los que se dejaban ver, los que a sus reventones invitaban a actricillas famosas de telenovelas, los que se coludían con políticos cochinones, los que se sentían los Brad Pitts del narco terminaban aguaitados por los milicos o por sus enemigos, durmiendo en catres en jacales jodidos, tragando sardinas enlatadas con galletas Ritz y moviéndose de una casa a otra cada tercer día cagados de miedo con cualquier pinche ruidito”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy