Ulls d'aigua (Domingo Villar)

Tenia molt bon record de quan vaig llegir "L'últim vaixell" i no he dubtat ni un moment en submergir-me en el primer cas de Leo Caldas, el simpàtic inspector gallec creat per Domingo Villar (Vigo, 1971). El llibre, de l'any 2006, l'acaba de publicar l'editorial Columna, traduït al català per Pau Joan Hernàndez. Són 201 pàgines que es llegeixen en un tres i no res. Es tracta d'una novel·la policíaca clàssica, amb un parell d'assassinats, que manté l'emoció fins ben bé al final. Molt recomanable.

En Caldas és un home solitari i melancòlic a qui li agrada menjar i beure bé, sovint de restaurant. Dos cops per setmana participa en un programa de ràdio que es diu “Patrulla a les ones”. Aquesta segona 'feina' li obre moltes portes, tot i que li costa admetre-ho davant del seu ajudant, en Rafael Estévez. A tothom li fa certa gràcia col·laborar amb el policia de la ràdio que, amb el pas del temps, s'ha anat fent molt popular. L'Estévez és un aragonès a qui van 'castigar' a Galícia per diferents insubordinacions. És gros, gras i amb una mala llet que tira enrere. La paciència no va amb ell. Per sort, de vegades treu a passeig el seu loquaç sentit de l'humor. Que els gallecs contestin qualsevol pregunta seva amb una altra pregunta el fa parar boig.

'Ulls d'aigua' és el sobrenom com es coneixia al saxofonista Lois Reigosa, a qui troben mort al llit de casa seva. L'han assassinat d'una manera molt cruel. És per això, que tot fa pensar que es tracta d'un crim passional. L'home enamorava tothom amb la seva música i amb els seus ulls blaus… com l'aigua. El músic no tenia cap relació estable i, per desgràcia, la policia no ha trobat ni una sola empremta sospitosa entre les seves coses. Hauran de començar de zero. Aviat s'adonen, però, que van pel bon camí, quan un conegut d'en Lois també apareix executat a casa seva. Podríem dir que el llibre fa olor de mar i de pins i que pot llegir-se molt bé a ritme de jazz. Villar ho explica tot de manera lineal, sense la necessitat de donar massa voltes per despistar al lector. La seva és una narració dinàmica i enèrgica, amb uns personatges que cauen bé des del primer moment. Personatges masculins, perquè les dones tenen més aviat poc pes en la major part del llibre. Amb ganes de llegir "La platja dels ofegats", el segon cas de Leo Caldas, que es publicarà aviat.

"Lois Reigosa era saxofonista de jazz, era solter i vivia sol. La seva mare residia en una caseta a la vora de la veïna ria de Pontevedra, al poble Mariner de Bueu, d'on també era originari el mort. No tenia pare ni germans coneguts. Segons els guàrdies que custodiaven l'illa de Toralla, tot i ser un home d'horaris nocturns, era tranquil. Tocava el saxòfon amb la seva banda quatre nits per setmana al Grial, un local situat a l'entrada de la part vella de la ciutat. El conjunt l'integraven tres components, inclòs el mateix Reigosa. Els altres dos eren el contrabaixista irlandès Arthur O'Neal i la pianista Iria Ledo. A més d'això, la víctima compartia classes com a professor suplent al conservatori municipal de Vigo".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Una història real (Kate Reed Petty)

No difonguis rumors sense fonament. Quasi sense adonar-te’n, pots acabar arruïnant la vida d’algú per sempre més. D’un gra de sorra se’n pot fer una muntanya i embolica que fa fort. Per culpa d’un rum-rum que l’afecta directament, l’Alice Lovett, alumna d’institut privat, viu amb l’ai al cor, amb el dubte martellejant el seu cervell dia sí i dia també. Què va passar realment en aquella nit infame en què es va emborratxar i va perdre el sentit. Ningú ho té clar. Ni ella.

Tot això ens ho explica Kate Reed Petty a “Una història real”. L’incident va tenir lloc després d’una festa ‘llegendària’ d'un equip de lacrosse, un esport de pilota que es juga amb un pal amb una xarxa a l’extrem. Quan va acabar, dos dels jugadors van portar l’Alice a casa. Una estona després, els nois treuen pit en públic, sense ser massa clars. Els rumors d’un suposat abús s’escampen ràpidament. La Haley, amiga de la noia, els dona per fets i ajuda a esbombar-los. Sense proves... L’Alice es va adormir al seient del darrere i no recorda res. Té moltes preguntes i cap resposta. En Nick, amic d’en Max i d’en Richard -els culpables assenyalats per tothom- tampoc no oblidarà mai els fets, tot i que no va intervenir-hi de cap manera. Al final, es destrossa la vida com ens explica ell mateix en una part del llibre, traduït al català per Imma Estany i publicat per Empúries. A la Haley, que li agradava força, l’acabarà odiant.

L’Alice es converteix en una escriptora a l’ombra, escrivint els llibres dels altres. Quinze anys després, encara és incapaç d’explicar “allò que va passar mentre dormia”. ‘Problema’ a banda, no ha tingut una vida fàcil, amb una parella que, durant uns quants anys, va tenir-la controlada, fins a punts insospitats. Emmalalteix al seu costat i no té forces ni per plantar-li cara. Reed Petty escriu una novel·la que és tot un rara avis. Hi ha barrejats un munt de gèneres, que van de la novel·la de campus al thriller psicològic, passant també pel terror. L’Alice fa referència a un munt de pel·lícules de culte. Al llibre, 367 pàgines, s’inclouen un munt d’esborranys de la carta de la noia demanant el seu ingrés a la universitat i el guió d’algunes obres de teatre juvenil seves. Al final, descobrim per què. Una bona reflexió, àgil, trepidant i directe, sobre com quedem definits pels relats que fem o fan de nosaltres. Recomanable.

“Estava xerrant amb unes noies d’un institut privat. Li vaig tocar una espatlla. Quan es va girar i va veure que era jo, va somriure. Li vaig dir alguna cosa, no recordo què. Després estàvem caminant cap a la vora del bosc de darrere la casa d’en Dave. Vam anar a seure, però el terra era fred, així que vaig agafar un parell de coixins de les cadires de la terrassa i els vam posar a terra, i la Haley es va asseure al meu costat, amb el braç de la jaqueta a tocar del meu. Quan vaig treure el porro de la bossa de plàstic que tenia a la capsa de pastilles de menta, va dir que sempre necessitava només una pipada per col·locar-se. “Sempre paro després de la primera pipada. Així que és el teu dia de la sort, Nick. Et sortiré barata””.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Todo lo mejor (César Pérez Gellida)

Després de gaudir molt amb "La suerte del enano", em vaig quedar amb ganes de llegir més coses de César Pérez Gellida (Valladolid, 1974). Vaig optar per "Todo lo mejor", que també està publicada per Suma. Són 607 pàgines molt inquietants, ambientades en el Berlín dels vuitanta, en el període més complicat de la Guerra Freda. El seu protagonista principal és en Viktor Lavrov, un rus d'origen espanyol que treballa pel KGB. És més llest que la fam!

En Viktor, psicòleg criminal, va darrere d'un assassí sanguinari que actua impunement als dos costats del mur. Han trobat morts uns quants menors que ningú no ha reclamat. És com si haguessin aparegut del no-res. El del KGB treballa cos a cos amb l'Otto Bauer, inspector en cap de la Kriminalpolizei. La germanastra de l'Otto i en Max Pekeler, comissari de la Bundeskriminalamt, també estan obsessionats en el cas. Encara més quan descobreixen que les desaparicions poden estar relacionades amb la hematodixia o la necessitat de consumir sang per poder sobreviure. El principal sospitós és algú important, amb facilitats per desplaçar-se per les dues alemanyes, i segur que seguir-lo de prop no serà fàcil. S'hauran d'esforçar al màxim. La persecució coincideix en el temps amb altres casos d'espionatge, contraespionatge i traïcions diverses.

Pérez Gellida, que té una gran capacitat de descripció, ens regala una novel·la negra amb un rerefons històric molt potent. La ciutat de Berlín, que es converteix en un personatge més, bull amb una activitat frenètica, on la Stasi, amb poder il·limitat, pot amargar la vida a qualsevol en un obrir i tancar d'ulls. Fins que no es demostri el contrari, tothom és sospitós. M'agrada que l'autor vagi directe al gra, sense donar massa voltes ni fer girs sobtats. És noble amb el lector i s'agraeix. La seva és una escriptura amb un ritme vertiginós. Sempre passen coses. No et deixa descansar. Tant en Viktor com l'Otto, que porten tot el pes de la novel·la, són dos personatges torturats, amb un passat complicat i un present pertorbador. En el cas de l'Otto la seva orientació sexual, al Berlín de 1980, no li fa cap favor. Al contrari. També vull dir que tot el que fa referència a la hematodixia està molt ben explicat, sense ornaments ni llegendes innecessàries.

"Por primera vez desde que se hizo cargo del puesto, la amargura que percibía en las caras de quienes se cruzaban con él cada mañana en aquel pasillo cargado de simbología comunista y lemas patrióticos no le afectó lo más mínimo. Es más, en esos momentos, aquella mole de hormigón preparada para dar cobijo a más de veinte mil almas -con  el propósito de ser el escudo y la espada del Estado, pero también sus ojos y sus oídos-, le parecía a Viktor Lavorv el maravilloso mundo de Oz. Se veía dichoso como Dorothy, abrazado a Mielke, a Wolf y a Honecker metidos en los papeles del león cobarde, el espantapájaros y el hombre de hojalata, todos juntos avanzando por la senda del comunismo, sin mirar atrás, bizarros y decidos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

 

En plena noche (Mikel Santiago)

Diuen que el temps ho cura tot, però tinc seriosos dubtes. Com a molt, mitiga el dolor... Ho saben tots aquells que van ser investigats per la desaparició de la Lorea, la xicota del líder dels Deabruak. Va passar l’any 1999, després d’un concert a Illumbe, la localitat imaginaria on Mikel Santiago (Portugalete, 1975) ja havia ambientat “El mentiroso”, la seva nova anterior novel·la. “En plena noche” és encara més addictiva. Amb un ritme vertiginós. Té 661 pàgines i està publicada per Ediciones B.

Aquell concert va ser l’últim de la banda de rock. Quan va acabar, el seu líder, Diego Letamendia, va explicar als seus companys, Nura, Javi, Ibon i Bert, que marxava a Madrid per començar la seva carrera en solitari. No podia desaprofitar l’oferta del Gonzalo, que estava disposat a convertir-se en el seu nou mànager. La desaparició de la Lorea, a qui mai més van localitzar, va acabar d’esbotzar-ho tot. Després de vint anys sense trepitjar Illumbe i sense tenir cap contacte amb els seus antics amics, en Diego –estrella del rock en hores baixes- torna a casa per assistir a l’enterrament d’en Bert, mort en estranyes circumstàncies. I per si algú ho dubtava, queda clar que ningú no ha oblidat un passat que va marcar les seves vides per sempre més. I encara queda gent amb ganes de venjança. Qui diu que el temps ho cura tot? Mentida podrida.

Un cop més, Santiago es posa el lector a la butxaca des d’un primer moment. He llegit “En plena noche” en menys de tres dies. No podia deixar-lo de banda. El de Portugalete, que té un grup de rock pròpia, aconsegueix que en les seves novel·les sempre passin coses, pràcticament sense treva. Situa als seus personatges en escenaris feréstecs, amb vistes al mar, sovint mullats per la pluja, molta pluja. Aquest cop, de nou a la costa del Cantàbric. També es repeteix l’amnèsia d’un dels protagonistes. A “El mentiroso” era l’Álex qui no recordava uns fets puntuals de la seva vida. En aquesta és en Diego, que fins i tot es planteja si el culpable de la desaparició de la Lorea pot ser ell mateix. Capítols curts i trepidants, amb una escriptura àgil i vistosa. Girs constants i màxima emoció. Tothom és sospitós. No es pot descartar a ningú. Per cert, l'autor fa una picada d’ull a Félix Arcarazo, l’escriptor que revoluciona Illumbe amb els seus llibres a “El mentiroso”. Molt recomanable. M'he quedat amb ganes de més!

“-Vale, ¿de qué coño va todo esto? –dijo Rubén, una vez se marchó la camarera-. ¿A qué viene sacar los muertos de sus tumbas a estas altures de la vida?
-No lo sabemos, y por eso estamos aquí. –Me incliné hacia él, sobre la mesa-. Bert estaba investigando. Había vuelto a leer sobre el caso de Lorea..., incluso tenía ese vídeo, el del último bolo en el Blue Berri. ¿De dónde lo sacó?
-¿Por qué me lo preguntas a mí?
-La cámara era tuya, Rubén.
-Lo era hasta que la poli me la confiscó, amigo mío. Ese vídeo se añadió al sumario del caso y a mí me amenazaron con empapelarme si se me ocurría vender copias a algun periódico. Nunca lo hice, claro”.

"El mentiroso"
"La isla de las últimas voces"
"El mal camino"
"La última noche en Tremore Beach"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El regne (Jo Nesbø)

Hi ha famílies que amaguen terribles secrets. Secrets que, en cas de fer-se públics, podrien provocar un tsunami d’inacabables conseqüèn-cies. A “El regne”, l’última novel·la de Jo Nesbø (Oslo, 1960), els secrets estan ben guardats fins que en Carl torna al petit poble d’alta muntanya que el va veure néixer. Va marxar quan només era un estudiant, i torna convertit en un empresari d’èxit, després d’uns quants anys vivint i treballant al Canadà. L’acompanya la Shannon, l’arquitecta amb qui s’ha casat.

En Carl és el germà petit d’en Roy, que viu sol a la granja familiar i dirigeix una gasolinera. Els seus pares van morir en un estrany accident de cotxe i el policia que portava la investigació va desaparèixer misteriosament. Mai més s’ha sabut res d’ell. Ara és el seu fill, també policia, qui està obsessionat a esclarir els fets. D’en Carl i d’en Roy no se’n fia gens ni mica. Està convençut que els dos germans són al darrere de tot. En Carl torna amb la idea de construir un luxós hotel al poble i que tothom s’impliqui en el projecte i es faci ric. Com més accionistes, millor. Sol no té cap possibilitat de sortir-se’n...

Al costat d’en Carl sempre hi ha en Roy. Li ha de treure les castanyes del foc sovint. Creu que li va fallar quan el seu germà era petit i no permetrà que torni a passar. D’innocent, en Roy no en té res, però en Carl tampoc no és el xicot indefens i angelical que molts pensen. Tots dos tenen els gens violents del seu pare, tot un depredador. Aquest llibre publicat per Proa i traduït al català per Laura Segarra Vidal -632 pàgines- és una tragèdia en tota regla. Nesbo retrata a la perfecció l’atmosfera d’un poble petit i inquietant, on tothom es coneix i es mira amb desconfiança. Els rumors són constants i sempre fan mal. Bon retrat psicològic dels dos germans, que no semblen penedir-se de tot el mal que fan. Narració àgil, enèrgica i molt visual. “El regne” m’ha agradat més que els dos anteriors: “Sang a la neu” i “Sol de sang”.

“Quan em vaig estirar al llit aquella nit, em vaig parar a escoltar els sorolls de casa, per veure si sonava diferent ara que tornava a estar plena de gent. No era així. Cruixia, gargamellejava i xiulava com de costum. També vaig parar l’orella per si se sentia res des del master bedroom. Com que en aquesta casa se sent tot, encara que el bany és entre els dormitoris, sentia una remor de veus. Que parlaven de mi? Li preguntava la Shannon a en Carl si el seu germà gran sempre era tan callat? Si en Carl creia que a en Roy li havia agradat la cassola de chili con carne que ella havia preparat? Si a aquest germà callat li havia agradat de debò el regal que li havia dut i que li havia costat tant d’aconseguir per mitjà d’uns parents, una placa de matrícula de segona mà de Barbados? Que no li queia bé, ella, al germà gran? I en Carl li contestaria que en Roy era així amb tothom, que li havia de donar temps”.

"El pit-roig"
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy