Deixar el món enrere (Ramaan Alam)

Què passaria si un dia no funcionés ni el telèfon, ni internet ni la televisió? Com sabríem què està passant al nostre voltant? Ens atreviríem a sortir al carrer per buscar respostes? La por és mala consellera... Tot això s’ho pregunten l’Amanda i en Clay, que han llogat una casa, aïllada de la civilització, per passar una setmana de vacances amb els seus fills adolescents, la Rose i l’Archie. Necessitaven trencar amb el soroll i les presses de Nova York.

Ells són alguns dels protagonistes de “Deixar el món enrere”, del nord-americà Rumaan Alam (1977). La novel·la està traduïda al català per Judith Raigal Aral i està publicada per Columna Edicions. Són 349 pàgines que, entre altres coses, ens parlen de la complexitat de les relacions humanes. Just el primer dia de vacances, quan la família de l’Amanda i en Clay comencen a gaudir dels luxes de l’immoble, amb piscina i jacuzzi inclosos, algú truca a la porta amb insistència. Són la Ruth i en G.H., una parella negra que ronda la seixantena. Ells són blancs. Asseguren que són els propietaris de la casa. És la seva segona residència. Segons expliquen, s’ha produït una caiguda elèctrica general a la zona de Nova York –a la casa, sorprenentment, hi ha llum- i descarten tornar a la seva residència habitual. No funcionen els semàfors ni els ascensors; i viuen en un catorzè. És per això que demanen als seus llogaters que els deixin passar la nit amb ells. Fins que la situació s’aclareixi.

Com poden saber l’Amanda i en Clay que la Ruth i en G.H. els diuen la veritat? La manca d'informació és total. Res no funciona. Costa de creure, però, enmig de la societat de la comunicació, hi ha un munt de preguntes i cap resposta. “Deixar el món enrere” és una novel·la de suspens molt inquietant. La vida dels protagonistes es complica a poc a poc. Sense aturador... La incertesa els tenalla els nervis i, de retruc, també pateix el lector. No saben què passa realment ni cap on van. La natura és sàvia i els animals, amb els cérvols i flamencs al capdavant, sí que saben preparar-se per a l’infortuni. Alam ho explica tot d’una manera molt entretinguda, amb un llenguatge proper i molt amè. És fàcil posar-se en la pell dels actors principals i reflexionar sobre la por, la fi del món, la protecció dels fills, la raça, les classes socials i la dependència dels dispositius mòbils. Molt bon descobriment.

“L’Amanda va alçar el mòbil, un gest d’advertència, malgrat que ningú no deia res. L’Archie tenia els ulls clavats al seu mòbil, la Rose al d’ella, tots dos entretinguts amb jocs i xarxes socials que havien passat el control parental. L’Archie intercanviava missatges amb el seu amic Dillon, els dos pares del qual es feien perdonar el procés de divorci en què estaven immersos deixant-li passar les vacances d’estiu fumant herba al pis de dalt de tot de la casa que tenien en un edifici de pedra rogenca al carrer Bergen. La Rose ja havia publicat diverses fotos del viatge, tot i que acabaven de passar el límit del comtat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy