Els angles morts (Borja Bagunyà)

En la societat actual, la mediocritat triomfa. I també els que no volen que canviï res per poder seguir igual i mantenir els seus privilegis. Són faves contades. Dels mediocres i dels immobilistes, que també n'hi ha molts, en parla obertament  Borja Bagunyà (Barcelona, 1982) a “Els angles morts”, llibre publicat per Edicions del Periscopi. Són 491 pàgines que barregen drama, sarcasme i crítica per donar i per vendre.

Els tres actors principals són en Morella, la Sesé -que és la seva dona-, i l’Olof, el fill del germà d’en Morella. Un germà que va intentar fer-li la vida impossible quan tots dos eren petits. En Morella és professor de lletres de la UB. Té 54 anys i ha d’assumir que la plaça de catedràtic que estava en joc se l’hagi emportada un competidor seu. És per això que se centra a trobar una idea, una idea genial, per escriure alguna cosa amb estil i sortir definitivament de les misèries del món universitari. La Sesé és ginecòloga de prestigi. Treballa l’hospital de Can Ruti. El seu món particular trontolla quan, una nit de Nadal, atén un part esperpèntic. Al nadó no li falta res, però ho té tot desordenat, com un dels personatges pintats per Picasso. L’Olaf és irònic i clarivident; amb ganes de tocar el voraviu a tots els qui l’envolten. Un pedant en tota regla. Com el seu pare?

Amb aquesta novel·la, Bagunyà retrata la decadència de la societat occidental, que cada cop fa més pudor. I ho fa amb una escriptura densa i condensada. Pràcticament sense punts i a part. Les pàgines estan plenes de lletres, negre sobre blanc, com si fés bandera de la manca d'espai. Aprofita qualsevol racó, fins i tot amb notes a peu de pàgina. També utilitza molt el parèntesi, un darrere de l’altre, com a recurs literari. Succeint-se sense fi. El lector s’ha d’entregar cent per cent per no perdre el fil. És l’única manera. Amb un estil àcid i corrosiu, l'autor castiga la universitat i el sistema sanitari català, on es mouen amb mandra en Morella i la Sesé. Se suposa que la crítica seria extrapolable a d’altres llocs de la geografia universal. Un llibre original i difícil de classificar. No s’assembla a res del que he llegit darrerament.

“Va ser una d’aquelles coses que preferiries no haver hagut de veure, no tant perquè no vulguis veure-les, sinó perquè, un cop vistes, ja no pots no haver-les vist. La cornada del toro, l’operació de còrnia, les receptes per estofar placentes. Fins llavors el degà tot bé, habitualíssim, però després d’un informe dolorosament detallat sobre l’estat de les reparacions del claustre, va anunciar que cediria la paraula a la (pausa) Laura per veure si s’acordava d’una vegada la creació de la plaça de l’Olivier. Ho va acompanyar d’un d’aquells copets de barbeta de quan se saluda de passada, però no havia estat això el que havia irritat en Morella, sinó aquella cosa estripada de dir «la Laura» en lloc de «la doctora Camps», que és el que hauria d’haver dit si fossin en una universitat normal. Era un escàndol. Però no era cap escàndol...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy