divendres, de novembre 05, 2021

Disset esclats (Maria Àngels Viladot)


Disset dones entre els 50 anys i els setanta i escaig. Disset vivències personals que les han marcat, impressionat o emocionat. Disset històries que han servit de base a Maria Àngels Viladot (Barcelona, 1951) per escriure els seus “Disset esclats”, publicats per Stonberg Editorial. Són 248 pàgines plenes de sentiments, amb pròleg d’Olga Xirinacs. D’aquesta autora ja havia llegit el seu anterior llibre de contes, titulat "La fúria de Fandango i altres relats".

M’ha tornat a quedar la sensació que Viladot té una escriptura 'tranquil·la'. Ens explica les coses de manera senzilla i amb molt de respecte per tot i tothom. Són coses que ens haurien pogut passar perfectament a nosaltres mateixos. És força fàcil implicar-se i gaudir de la lectura, sense pressa. Hi ha diversos relats relacionats amb la Guerra Civil i els anys posteriors, com “Bienvenido, señor governador civil y jefe provincial del movimiento”, “José García Barrio, 46, jornalero”, “I si el meu pare era un maqui?” i “Ai, senyor bisbe, sí que em sap greu...”. En tots ells, es denuncia el franquisme i les seves atrocitats, amb assassinats que van quedar impunes i detencions il·legals. L’església mirava cap a una altra banda, més preocupada d’esbroncar a una nena que anava en pantalons curts que de temes realment importants.

A “Disset esclats” també hi ha un ampli grup de contes vinculats amb diverses malalties -que els protagonistes afronten amb optimisme- i també amb la mort . Són aquests: “Si no la vols me la quedo jo” (una nena amb síndrome de Down), “Rebel sense causa o el barrufet rondinaire” (un nen amb dificultats per llegir i escriure), “Fets inesperats” (una malaltia que ho canvia tot), “Jo estic com al cel” (un terrible accident de moto”), “Injustícia” (un metge de renom traspassa en la flor de la vida) i “Renéixer”, amb la pandèmia del Coronavirus en el seu eix central. A “La fam de trofeus” (amb problemes a l’hora de coronar un pic) un grup d'excursionistes es lliuren d'una perillosa per ben poc. De la resta, hi ha dos contes que ens parlen de París: “Una maleta amb classe” (es pot ser hippie i tenir estil a la vegada) i “Un viatge llampec”, amb dues noies joves fent autoestop i amb un benefactor molt especial.

Completen el llibre “Diari d’una cibernauta” (amb munt de hackers de protagonistes), “The times they are a-changin’” (amb un maoista i una psuquera plantant cara al poder establert), “Tinc mal de fill” (una dona escrivint al seu fill egoista) i “El sotrac decisiu”, un dels que més m’ha agradat. S’ha de trobar la pau i la llibertat a qualsevol preu, i a on sigui. Mai és tard. Als maltractadors, ni aigua! Haurien de desaparèixer com abans millor d’aquesta societat malalta. Un llibre recomanable.

“Europa tenia un atractiu tan llaminer, sobretot la ciutat cultural de París, que ens hi emmirallàvem. Havia acabat els exàmens universitaris de final de curs. Les vacances d’estiu les tenia a l’horitzó proper i, amb el meu grup d’amics, amb els quals feia la meva vida universitària, vam projectar un viatge de final de curs a París. Els més agosarats, amb autoestop i, els altres, teníem l’opció d’anar-hi en tren. Ens trobaríem a l’estació de França, tal dia i tal hora. Agafaríem el tren que ens portaria a l’estació ferroviària de Portbou, el poble que hi ha al límit nord de la Costa Brava. Allí, agafaríem un altre tren i... directes a París!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada