Constel·lacions (Blanca Busquets)

Totes les famílies guarden secrets. Alguns acaben sortint a la llum; d’altres, no. Podem pensar que tenim alguna cosa convenientment amagada, però persones properes poden estar-ne al cas i callar per respecte. Ho saben del cert més d’un dels familiars d’en Cinto, que està a punt de complir cent anys. Per celebrar l’aniversari, quatre generacions es reuneixen a casa seva, a Collserola. El dia s’ho val. Convertir-se en avi centenari està a l’abast de ben pocs.

Les quatre generacions de la família d’en Cinto són els protagonistes de “Constel·lacions”, la darrera novel·la de Blanca Busquets Oliu (Barcelona, 1961). Té 238 pàgines, està publicada per Proa i neix d’una història familiar, viscuda pel pare de l’autora. Ell és la base del personatge d’en Quim. És fill d'en Cinto i pare d'en Ramon i de la Paula, que s’acaba de separar d’en Miquel. L'avi és un enamorat de les estrelles, una passió que va encomanar-li en Carles, el seu company d’armes a la guerra. Com que va morir allà, va voler homenatjar-lo posant el seu nom a un astre, a qui parla sovint. Mai no l’ha oblidat. Tampoc a la Gracieta, una noia cubana amb qui va tenir alguna cosa més que amistat. N’estava enamoradíssim. Mai no ho ha explicat a ningú. La seva dona ja fa temps que és morta.

Un dels secrets més ben guardat és que en Quim, casat amb la Irma, filla d’un empresari tèxtil basc. Va amagar que havia estat amenaçat per ETA, igual que anys abans el seu sogre. Ell va substituir-lo en la direcció de l'empresa. Aquestes amenaces van marcar la vida de la seva família i va fer-ho trontollar tot. La història se’ns explica en capítols curts. Està narrada en primera persona per cinc dels protagonistes, en Cinto, en Quim, en Ramon, la Paula (que s'acaba de separar i té un 'amic' nou) i també la Irma, que és qui fa la intervenció final. El llibre, ple de diàlegs, reflexiona sobre la família, els secrets, l’amor, el desig, el terrorisme i també les segones oportunitats. Com és habitual, la Blanca, es dirigeix al lector de manera tranquil·la, amb frases curtes, concises i visuals. Tenia molt bon record de les seves dues anteriors novel·les, "El crit" i "La fugitiva". Després de viatjar per constel·lacions d'estels i famílies, toca esperar la propera.

“El pare s’endormisca a la butaca de la sala. Jo llegeixo el diari i, mentrestant, el vigilo de cua d’ull. És curiós que s’embadoqui sempre, i que, en canvi, quan es tracta de fer alguna cosa amb el seu besnét, sobretot, quan es tracta d’anar a mirar estrelles, es torni àgil com un adolescent. I a cent anys. Quan jo era jove, ningú no arribava als cent anys. Arribar als vuitanta ja era una quimera”. (Reflexió d’en Quim)

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Alma (Juan Yanni)

Desconeixia l’existència de Juan Yanni, pseudònim d’un escriptor del Nord d’Espanya resident a Madrid, i la veritat és que m’ha sorprès positivament. El seu últim títol, “Alma” -que es llegeix d’una tirada- és molt potent. Tinc ganes de saber més coses de la galerista Mia Golding i de la inspectora Idoia Iturri. Segur que les seves aventures no s’acaben en aquesta novel·la, publicada per The Galobart Books. 301 pàgines amb un bon ritme.

La història comença a Madrid, on se celebra l’exposició d’art contemporani més important de tots els temps. Hi assisteixen mig miler de persones, el millor de cada casa. Artistes, galeristes, polítics, financers, xeics àrabs... No hi falta ningú rellevant. Han pagat una fortuna per poder-hi ser. El problema és que un dels vips, el crític més reconegut del moment, apareix assassinat de manera cruel. El seu cos forma part d’una de les obres d’art. El reconeix la Mia, que és qui fa saltar tots els senyals d’alarma. El cas queda en mans de la inspectora Iturri, que ràpidament estableix una potent relació d’amistat amb la galerista. Yanni ens dibuixa dos grans personatges femenins, amb un complicat món interior. Sobreviuen en una societat corrupta, obscura i plena de secrets. Aparentment, són fortes i no es deixen intimidar per res ni ningú. L’amor no sembla estar entre les seves prioritats. La feina ho capitalitza tot.

“Alma” és d’aquelles novel·les negres que creen addicció. Ens parla del difícil món de l’art i de la prepotència d’alguns dels seus actors principals, amb els crítics al capdavant. De la mà de Yanni passem per Madrid i per Formentera, però també per Londres i per Rússia. Arreu, les traïcions, les falsificacions i les comissions il·legals estan a l’ordre del dia. Un altres dels temes tractats és la salut mental, sovint marcada pels fets viscuts en les etapes de formació, que ho acaben impregnant tot. Entre alguns capítols, s’inclouen petites reflexions d’un infant que no sabem qui és. Un nen que intenta protegir a la seva germana d’abusos i vexacions constants. Al final, descobrim de qui es tracta i què ha fet els últims anys. Tot està explicat de manera clara, directa i molt visual. Recomanable.

“Le costó superar el episodio de Flores, por todas las implicaciones personales que supuso el caso Azcárate1 , pero ahora se halla totalmente integrada en su trabajo y lo disfruta. Su jefe, Ridruejo, es serio y trata de permanecer distante, pero sabe que la valora y aprecia. Le ha dejado libertad de acción en todos los casos que ha intervenido durante este año. Durante ese tiempo de asesoría, aprovechó también para seguir con su tarea docente e impartir varias asignaturas en un master de Criminología y Ciencias forenses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'arxiu de Sherlock Holmes. Relats, V (Sir Arthur Conan Doyle)

Sherlock Holmes vivia jubilat i dedicat a l’apicultura, entre altres ocupacions. Sir Arthur Conan Doyle l’havia tret de circulació amb “El darrer cop d'arquet”. Després de quatre anys de silenci, i per petició popular, el va fer reviure amb “L’arxiu de Sherlock Holmes”, cinquè i últim volum de la sèrie. 346 pàgines més. Els dotze relats que el configuren van ser publicats inicialment a The Strand Magazine, entre 1921 i 1927. Ara, Viena Edicions els ha editat en català, traduïts per Xavier Zambrano.

No és que el detectiu més famós de tots els temps tornés a apuntar-se a la seguretat social, per dir-ho d’una manera gràfica. Continuava jubilat, dedicat a les seves abelles, però el seu pare literari va decidir fer-nos arribar 'noves' històries, viscudes quan estava en actiu i no explicades fins aquell moment. Estan transcrites pel seu inseparable Watson o pel mateix Holmes. Com explica Josep Lluís Martín Berbois en el seu sensacional epíleg, en aquest volum tot és més escabrós i explícit, jo diria que més ‘adequat’ pels temps que corrien. Desfiguracions, mutilacions, pallisses... queda clar que la violència augmenta considerablement. Alguns dels relats més foscos potser són “El pigmentari jubilat”, “Els tres frontons” i “El pont de Thor”, amb assassinats i suïcidis marcats per la gelosia. També n’hi ha alguns textos relacionats amb malalties i perillosos animals humans i  marins, com “El soldat esblanqueït”, “El vampir de Sussex” i “La crinera de lleó”.

Per fer-ho tot una mica més digerible, inclou històries menys transcendents, com “L’home que caminava a quatre grapes" o “Els tres Garridebs”. Completen el llibre “El client il·lustre”, “La gemma de Mazarin”, “La inquilina velada” i “Shoscombe Old Place”, amb una carrera de cavalls en primer pla, molts diners en joc i una mort inesperada que arriba en el pitjor moment. Estem davant d'un llibre ple d’emocions, que es llegeix francament bé. Dels cinc volums de Sherlock Holmes, aquest és el que més m’ha agradat. Els altres quatre són, per ordre invers, "El darrer cop d’arquet", "El retorn de Sherlock Holmes", "Les memòries de Sherlock Holmes" i "Les aventures de Sherlock Hokmes". Llarga vida a un dels personatges de ficció més potents de la història, amb quatre novel·les i 56 relats que han arribat a tots els racons del món. Elemental.

“La meva decisió era que Les memòries posessin fi a Holmes, perquè notava que les meves energies literàries circulaven massa per un únic canal. Aquella figura pàl·lida, de faccions cantelludes i membres àgils consumia una porció excessiva de la meva imaginació. Vaig fer el que tocava, però per sort cap forense en va poder examinar les restes mortals. Per això, després d’un llarg repòs, no em va costar gaire accedir a aquelles peticions tan afalagadores ni tampoc justificar per què la meva acció dràstica no havia resultat definitiva”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Las otras niñas (Santiago Díaz)

Santiago Díaz Cortés (Madrid, 1971) té una imaginació desbordant. Després de triomfar amb ”El buen padre”, ara reinventa la vida d’un dels assassins més brutals de la història contemporània d’Espanya. No cal dir de qui es tracta, però el títol de la novel·la, “La otras niñas”, dona moltes pistes. Només són verídics els fets que van del novembre de 1992 al gener de 1993. La resta surt de la pluma de l’autor. El llibre té 412 pàgines i està publicat per Reservoir Books.

Més enllà de l’assassí, despietat com pocs, la gran protagonista d’aquesta història negre com el carbó és la inspectora Indira Ramos, a qui vam conèixer en l’anterior títol de Díaz. Té un trastorn obsessiu-compulsiu per la neteja. Va caure en una fossa sèptica i, des de llavors, té fòbia als microbis. Li costa fer una vida més o menys normal. Fa tres anys que està perduda en un petit poble d’Extremadura. Ara que se li acaba l’excedència, està obligada a tornar a Madrid. Ha arribat el dia de revelar el seu secret a l’inspector Iván Moreno. L’últim cop que es van veure, la trobada va acabar a crits... La Indira no podia tornar en un millor situació. Quasi per casualitat, acaben de detenir a qui va ser a un dels homes més buscats del país, deixant darrere d’ell un reguer de sang, mort i desolació. El problema és que els crims coneguts de la 'bèstia' ja han prescrit.

La Indira i l’Iván intenten trobar altres delictes comesos per l’home que tenen empresonat. I ho han de fer el més ràpid possible, abans que sigui alliberat per falta de proves. Tots dos pensen que els assassins no deixen mai de matar. Segur que va tornar a fer-ho, més enllà del 92. Paral·lelament, Díaz també ens regala els dubtes de la inspectora, que no sap si aparellar-se amb l’Iván o amb l’Alejandro, amb qui fa anys va estar a punt de casar-se. Ara és l’advocat de l’assassí a qui persegueixen. Per acabar-ho d’adobar –a totes les pàgines passen coses- la novel·la també ens parla de la relació d’una de les deixebles de la Indira, la Lucía Navarro, amb un famós arquitecte. Una relació que se’ls escapa de les mans. “Las otras niñas” és una novel·la espectacular. Està molt ben escrita, té un ritme brutal i el misteri es manté fins a l’últim sospir. T’acaba deixant sense alè. Molt recomanable.

“La inspectora Ramos va a servirse un vaso de agua a la cocina mientras el inspector Moreno continúa hablando con Valeria en el salón. Por fortuna para ella, la mujer de (...) lo tiene todo reluciente. Saca un vaso del armario que hay sobre la pila y lo enjuaga bien antes de llenarlo de agua. Mientras bebe, no puede evitar pensar que tal vez ese vaso también lo haya utilizado el asesino, algo que le pone los pelos de punta.
-¿De verdad crees que lo vas a atrapar con un crimen posterior al de 1992, Indira?- pregunta el abogado Alejandro Rivero desde la Puerta".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ràbia (Sebastià Alzamora)

“Torbament de l’ànim irritat, violentament enutjat”. Aquesta és a la ràbia a què es refereix Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972) i no a la malaltia infecciosa que es contreu generalment per la mossegada d’un gos. Tot i que d’una gossa, la Taylor, en parla i molt a “Ràbia”, la seva última novel·la. Té 224 pàgines i està publicada per Edicions Proa. Tot passa a Bellavista, en una illa mediterrània sense determinar. D’Alzamora havia llegit la sensacional ”Reis del món”, ”La malcontenta” i "Crim de sang".

El protagonista d’aquesta història és un home de mitjana edat del qual no n’arribem a saber el nom. Potser perquè intenta passar per la vida sense fer massa soroll. Té alguns coneguts (que no amics) i una gossa que l’ajuda a fer menys traumàtica la seva última separació. Una de moltes. Fa la sensació que amb les llargues passejades que fa amb la Taylor en té prou per sobreviure a tot i tothom. Fins que passen un parell de coses (que no explicaré) que amenacen de canviar-ho tot... i en cap cas per bé. Bona reflexió sobre la ràbia, la falta de respecte, els crits i el menyspreu, inherents en la condició humana. Més encara en aquests temps difícils, marcats per la pandèmia. Podríem dir que la malaltia ha fet aflorar el pitjor de cadascú; amb l’egoisme i la mesquinesa al capdavant.

A Bellavista el paisatge està molt degradat. En aquest lloc imaginari (que no podria ser més real), el turisme de borratxera ho impregna pràcticament tot. La decadència és constant i les befes i els insults estan a l’ordre del dia. Al final, però, la lletjor també és cosina germana de la ràbia. En aquesta novel·la, que es llegeix pràcticament d’una tirada, se’ns dibuixa un entorn força abstracte, on tot es descontrola amb el permís dels polítics, més interessats de fer calaix que de qualsevol altra cosa. La bona notícia és que, enmig de la brutor i del descontrol, sempre hi pot néixer una petita flor. Com és habitual, l’autor ens ho explica tot d’una manera àgil i sense girs sobrers, de manera lineal. Imaginar-se la gossa Taylor o el paisatge de Bellavista no costa especialment, perquè tot és molt visual. La Taylor li deu molt al Cooper, el gos que va tenir l’autor i que va morir abans d'hora.

“Els meus pensaments es van interrompre tan aviat com vam sortir al carrer i el vam trobar envaït pel baf. L’aire era espès i calent, i em va fer l’efecte que la consulta d’en Rubí, amb el seu aire condicionat, formava part d’una altra realitat, d’un món paral·lel del qual na Taylor i jo acabàvem de ser expulsats. Caminàvem per una de les avariades voreres de Bellavista, amb els trenta-cinc graus habituals en aquella hora propera al migdia, que a les nits no baixaven mai dels vint. El pitjor era la humitat, que oscil·lava cada dia entre el seixanta i el vuitanta per cent. Els meteoròlegs a la televisió afirmaven que havíem deixat enrere una onada de calor, però ningú ho hauria dit, a la vista de la solellada que batia el paviment”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Entre les ombres (X. R. Trigo)

Una experiència colpidora pot afectar de manera molt diferent dues persones semblants. És el cas de les germanes Ernemann, segrestades i violades reiteradament per l'excapità de l'exèrcit rus Ivan Góluvev. El gen del mal fa forat en l'interior de la Inge, que acaba convertint-se en la maquiavèl·lica parella de l'Ivan. Rivalitzen en dolenteria i en falta de sentiments. La seva germana Erika escull el camí del bé i es fa policia per lluitar contra la barbàrie. És la gran protagonista d'"Entre les ombres", de X. R. Trigo (Betanzos, 1959).

Podríem dir que l'Erika és l'alter ego del mateix Trigo. És fotògrafa, com ell, i analitza la vida a través de l'objectiu de la seva Nikon F2. S'ha traslladat de Berlín a París darrere del rastre de la seva germana. Ja no té la preciada Leica, la càmera que havia fet servir en els últims anys. La policia-fotògrafa creu que l'Inge i l'Ivan poden estar relacionats amb la desaparició de tres models ucraïneses que treballaven per la revista Vogue. A dues ja les han trobades mortes. De l'altra, no se'n sap res. "Entre les ombres" és una gran novel·la negra que reflexiona sobre el desig i la maldat humana. Està publicada per Crims.cat -la col·lecció de l'editorial Alrevés- i té 304 pàgines. Passen coses a Berlín, a París -tot just abans de les protestes del maig del 68- i també a Ucraïna.

La història que ens explica en Xulio Ricardo, amb una atmosfera tenebrosa, està plena de referències fotogràfiques. De fet, la Inge, que està impedida, viu reclosa en una cambra fosca, des d'on veu les atrocitats que organitza l'Ivan, sota la seva supervisió. Tot és un complex joc de miralls. A París, mentre busca a la seva germana, l'Erika coneix al sinistre periodista de Le Monde Pierre Bouyon, que tindrà un paper determinant en el desenllaç final. La nostra heroïna passa de voler suïcidar-se, quan comença aquesta nova aventura, a convertir-se en un malson per la Inge, l'Ivan i també per les autoritats franceses, que mai no saben com aturar-la. M'he quedat amb ganes de viure més aventures d'aquesta dona torturada, amb cognom fotogràfic, que és capaç de qualsevol cosa per acabar amb la maldat humana. Molt recomanable.

"Va passar un dia innocent, de transició. Havien sopat en un hostal de carretera, però ja no tenien habitacions i l'Ivan, abans de fer la seva jugada habitual d'oferir una quantitat fora de tota lògica perquè busquessin una solució, va decidir que tan sols estaven a quaranta quilòmetres de París, el seu nou destí, i que no trigarien a trobar un altre allotjament. Ell havia begut força durant el sopar i va agafar el Citroën que tenien en aquella època amb molta alegria. Potser l'hauria d'haver aturat en sortir de l'aparcament, quan  havia xocat amb el cotxe aparcat al darrere, però es creien invencibles, pensaven que res ni ningú podria interposar-se".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy