Ràbia (Sebastià Alzamora)

“Torbament de l’ànim irritat, violentament enutjat”. Aquesta és a la ràbia a què es refereix Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972) i no a la malaltia infecciosa que es contreu generalment per la mossegada d’un gos. Tot i que d’una gossa, la Taylor, en parla i molt a “Ràbia”, la seva última novel·la. Té 224 pàgines i està publicada per Edicions Proa. Tot passa a Bellavista, en una illa mediterrània sense determinar. D’Alzamora havia llegit la sensacional ”Reis del món”, ”La malcontenta” i "Crim de sang".

El protagonista d’aquesta història és un home de mitjana edat del qual no n’arribem a saber el nom. Potser perquè intenta passar per la vida sense fer massa soroll. Té alguns coneguts (que no amics) i una gossa que l’ajuda a fer menys traumàtica la seva última separació. Una de moltes. Fa la sensació que amb les llargues passejades que fa amb la Taylor en té prou per sobreviure a tot i tothom. Fins que passen un parell de coses (que no explicaré) que amenacen de canviar-ho tot... i en cap cas per bé. Bona reflexió sobre la ràbia, la falta de respecte, els crits i el menyspreu, inherents en la condició humana. Més encara en aquests temps difícils, marcats per la pandèmia. Podríem dir que la malaltia ha fet aflorar el pitjor de cadascú; amb l’egoisme i la mesquinesa al capdavant.

A Bellavista el paisatge està molt degradat. En aquest lloc imaginari (que no podria ser més real), el turisme de borratxera ho impregna pràcticament tot. La decadència és constant i les befes i els insults estan a l’ordre del dia. Al final, però, la lletjor també és cosina germana de la ràbia. En aquesta novel·la, que es llegeix pràcticament d’una tirada, se’ns dibuixa un entorn força abstracte, on tot es descontrola amb el permís dels polítics, més interessats de fer calaix que de qualsevol altra cosa. La bona notícia és que, enmig de la brutor i del descontrol, sempre hi pot néixer una petita flor. Com és habitual, l’autor ens ho explica tot d’una manera àgil i sense girs sobrers, de manera lineal. Imaginar-se la gossa Taylor o el paisatge de Bellavista no costa especialment, perquè tot és molt visual. La Taylor li deu molt al Cooper, el gos que va tenir l’autor i que va morir abans d'hora.

“Els meus pensaments es van interrompre tan aviat com vam sortir al carrer i el vam trobar envaït pel baf. L’aire era espès i calent, i em va fer l’efecte que la consulta d’en Rubí, amb el seu aire condicionat, formava part d’una altra realitat, d’un món paral·lel del qual na Taylor i jo acabàvem de ser expulsats. Caminàvem per una de les avariades voreres de Bellavista, amb els trenta-cinc graus habituals en aquella hora propera al migdia, que a les nits no baixaven mai dels vint. El pitjor era la humitat, que oscil·lava cada dia entre el seixanta i el vuitanta per cent. Els meteoròlegs a la televisió afirmaven que havíem deixat enrere una onada de calor, però ningú ho hauria dit, a la vista de la solellada que batia el paviment”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy