divendres, de març 18, 2022

Les últimes paraules (Santiago H. Amigorena)

L'argentí Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962) reflexiona sobre la fi del món, tema central de "Les últimes paraules", traduïda al català per Jordi Martín Lloret. Són 147 pàgines que conviden plantejar-se un munt de coses i que, pràcticament, es poden llegir d'una tirada. La novel·la, que per a molts pot ser profètica, està publicada per Edicions 62. Els llums es tancarien el mes de juny de 2086. Frases curtes, directes i amb molt de contingut.

Que la humanitat està completament perduda ja no se li escapa a ningú. La recent i brutal invasió de Rússia a Ucraïna aquestes últimes setmanes n'és un exemple més. Sembla que alguns no han après res del passat i estan disposats a destrossar-nos el futur, a qualsevol preu. És la mateixa humanitat, malalta, qui està provocant aquesta fi del món que tant li espanta. A "Les últimes paraules" ja només queda un home en tot el món, després que hagi mort William Shakeapeare, que havia arribat als cent vint-i-quatre anys. Tenia aquest sobrenom perquè escrivia. Res a veure amb el dramaturg anglès. Queda el narrador, un home jove que ens explica com van ser els últims mesos de vida a la Terra... després del virus. Per la seva duresa, aquesta novel·la d'Amigorena m'ha recordat l'apocalíptica "La carretera", de Cormac McCarthy.

Ja no hi ha guerres. Ni destrucció. Són coses del passat. S'ha acabat la gana i la set, però les dones i els homes moren constantment. Només en queden uns centenars. L'esperança de vida cada cop és més curta. Ja no hi ha nenes ni nens. Les dones no queden embarassades i el virus, maleït virus, no perdona ningú. Es va maltractar la natura, se la va deixar de banda, i la humanitat agonitza. Queda un home i està a punt de morir. Més endavant potser serà possible tornar a començar de zero? Calia destruir-ho tot per poder renéixer? Sigui com sigui, es tractaria de no cometre les mateixes errades. O ho intentem arreglar abans? Potser encara no tot està perdut. Que bonic seria torna-se a emocionar davant de la simple bellesa d'una rosa?

"La humanitat ja ha viscut. 
I com que jo soc l’últim no puc, no podrà ningú afirmar amb certesa si la seva fi va ser per causa del Gran Terratrèmol, de la Segona Crisi Alimentària, del Desglaç de les Glaceres, de les Grans Inundacions, de la Crisi Ontològica dels anys cinquanta, de l’Agressió Mediàtica que l’havia precedit, del fracàs de la Pol·linització Universal Obligatòria, d’aquelles primeres migracions en massa arribades d’Àsia que havien tingut lloc molt abans, de la deleció de l’espermatogènesi, del Virus que es va propagar en acabar (o potser durant) aquella guerra provocada per aquell atemptat o per aquells atemptats que van succeir a aquella altra guerra que al mateix temps no era res més que la conseqüència de les nombroses guerres i dels nombrosos atemptats que, a partir d’un moment incert de la història de la humanitat, no van començar mai exactament ni van acabar mai exactament.
No podrà ningú".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada