Talión (Santiago Díaz)

"La llei del Talió és un antic principi de justícia retributiva en la qual la norma imposava un càstig que s'identificava amb el crim comès". És allò tan conegut de l'"ull per ull, dent per dent". S'ho pren al peu de la lletra la Marta Aguilera, periodista de successos d'un important diari. Ella és la principal protagonista de "Talión", la novel·la debut de Santiago Díaz (Madrid, 1971). Després van venir "El buen padre" i "Las otras niñas". 

A la Marta li diagnostiquen un tumor al cervell i li diuen que li queden unes quantes setmanes de vida. No hi ha res a fer. Primer, s'enfonsa; però ràpidament decideix que farà servir el poc temps que encara té per impartir justícia. Al llarg del llibre, descobrim que la periodista, poc empàtica amb la gent, té inclinació per la violència des de petita. Això sí, res a veure amb els brutals assassinats que està a punt de cometre. Talión, que és el nom sota el qual s'amaga, cau bé a l'opinió pública. Les seves víctimes són violadors de nenes, proxenetes, traficants..., delinqüents que quasi mai són condemnats. Ella només fa 'neteja', sense cap remordiment. La Marta se'ns presenta com una persona normal que, de cop i volta, es transforma en una perillosíssima màquina de matar. Ull per ull, dent per dent.

L'encarregada de perseguir a l'assassí en sèrie del moment (tothom pensa que es tracta d'un home) és la inspectora Daniela Gutiérrez. Va perdre el seu marit i un dels seus dos fills en un atemptat en un centre comercial de Madrid i també és una dona venjativa, tot i que intenta amagar-ho. Són tan diferents la Marta i la Daniela? Per què la periodista vol que sigui ella i no una altra qui la descobreixi? En aquesta novel·la publicada per Planeta, Díaz ens parla de trata de blanques, de drogues, de periodisme d'investigació, de grups neonazis i també d'ETA. I ho fa amb personatges secundaris que et roben el cor, com la Nicoleta (obligada a prostituir-se des de ben joveneta), l'Eric, un cubà que treballa de cambrer, o el "Pichichi", un ionqui que, amb més sort, potser podria haver estat davanter del Madrid. Són 445 pàgines addictives, fosques i amb un ritme brutal. Per quant la pel·lícula? No me la perdria.

"De camino al restaurante en el que he quedado con mis amigas paso por delante de una tienda de novias y se me hace, apostaría que literalmente, un nudo en el estómago. Como si la realidad quisiera darme un puñetazo, me viene a la cabeza alguna de las cosas que mi inoportuno tumor me impedirá hacer: no podré casarme de blanco en la iglesia de mi pueblo, como le prometí a mi madre en su lecho de muerte. Sinceramente, no era uno de mis objetivos vitales, pero me enfurece saber que voy a faltar a mi palabra por causas ajenas a mi voluntad. También pienso que ojalá aquel test de embarazo hubiera dado positivo, no solo porque supondría que no me estoy muriendo, sino porque de repente he oído la llamada de la maternidad".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy