Tren a Maratea (Vicenç Villatoro)

"No és un viatge a un lloc, és un viatge a un temps...". Ho té clar l'Antonio Lamarca, un home gran i malalt que torna al poble del sud d'Itàlia on va ser molt feliç; fins que va deixar de ser-ho. Fa trenta anys que va marxar a l'Argentina i ara torna a casa per recordar què hi havia. L'Antonio és el protagonista principal de "Tren a Maratea", de Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957). Té 124 pàgines, està publicat per Proa i és un llibre deliciós i commovedor.

L'Antonio viatja en tren. Comparteix vagó amb l'Eliana Misan, una professora universitària que també viatja sola. Ella va cap a Nàpols, on viu des de fa anys. Ara la ciutat està mig confinada per una passa de còlera. La noia no tenia la més mínima intenció de donar-li conversa a l'home, però aviat queda meravellada amb la història personal que l'hi explica. Havia lluitat amb els partisans i havia matat a sang freda. S'havien assassinat entre ells sense ordre ni concert, sense ni saber-na els motius. Per això, va acabar odiant-se a si mateix, i com a conseqüència, va decidir fugir. Mai més va voler saber res ni de Maratea ni d'Itàlia. Va emmagatzemar totes aquestes vivències en un racó del cervell i se'n va oblidar... Ara, amb la mort propera, potser ha arribat el moment de passar comptes.

"Tren a Maratea" no deixa de ser un viatge iniciàtic. Lamarca sap que ha entrat en el tram final de la seva vida i vol tornar a gaudir dels paisatges per on va créixer, de recuperar olors i sabors. I té la sort de coincidir amb l'Eliana, que li fa les coses una mica més fàcils. Com és norma habitual de la casa, en Villatoro ens ho detalla tot amb un llenguatge molt acurat i una elegància extrema. El llibre és curt -es pot llegir d'una tirada- però dona per molt. I l'autor ens explica la història a poc a poc i sense estridències. Des d'un primer moment aconsegueix que t'estimis l'avi que, segons explica ell mateix, no té la consciència tranquil·la. Deien en el seu dia els Siniestro Total, només els estúpids la tenen tranqul·la. Hi estic d'acord.

"La doble cortesia em va semblar especialment anacrònica, de tan formal. Una, demanar si estava ocupat un compartiment buit d’una manera prou evident. Com si jo pogués vetar la seva presència, com si fos una propietat meva. L’altra, tractar-me de vostè. No hi estava acostumada, i encara no ho estic. Però l’anacronisme de la fórmula no resultava sorprenent del tot, quan miraves de qui venia. Era un home gran, molt prim, més aviat pàllid, amb unes ulleres rodones, que feia l’olor forta de colònia mentolada de després d’afaitar-se — anava pulcrament rasurat— que em va recordar la que feia el meu avi, quan jo era petita. Li vaig fer poc menys de setanta anys. L’olor no era l’única cosa anacrònica del personatge. De fet, m’ho va semblar tot ell...".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy