Evans és un dels millor en la seva feina, fins i tot després de perdre la dona, que era anestesista. Ara viu per la seva filla Julia, per qui faria qualsevol cosa. Un dia, quan torna a casa, la nena no hi és i de seguida s'adona que l'han segrestada. El seu interlocutor és el senyor White, un 'facilitador' d'assassinats. Li diu que només tornarà a veure-la si el seu proper pacient mor a la taula d'operacions. No té cap més alternativa. Tot es complica encara més, si és possible, quan s'assabenta que la persona a qui ha d'intervenir d'un tumor al cervell és el president dels Estats Units. En cap moment se'n diu el nom, però queda clar que es tractaria de Barack Obama. Lògicament, Evans es va adherir al jurament hipocràtic i ha de complir-lo. Però què és més important, aquest compromís o la vida de la seva filla? Què faríem nosaltres en una situació similar? Gran dilema. O no...
La història l'explica el mateix doctor Evans, que està tancat al corredor de la mort. Segur, doncs, que alguna cosa li va sortir malament. Són 63 hores frenètiques, en un compte enrere sense aturador i addictiu al màxim. Des que sap que han segrestat a la seva filla fins al desenllaç final. Una disjuntiva similar a la del neurocirurgià també tortura per dins a la seva cunyada, agent dels serveis secrets i dona de confiança de la primera dama. Ha de decidir si intenta salvar a la seva neboda, traint a tothom, o mirar cap a un altre costat i centrar-se a fer bé la seva feina habitual. En David li diu que no pot parlar amb ningú, o mataran a la nena. Ha d'actuar en solitari. M'ho he passat molt bé tornant a llegir a Gómez-Jurado, en un llibre ple de girs i molt emocionant. Totalment recomanable.
"Dejé mi maletín en una de las sillas de la cocina y
tomé una manzana de la cesta de frutas para calmar el
hambre. Mientras la mordisqueaba, me fijé en que sobre
la mesa había un libro para colorear de Dora la Exploradora, con un dibujo de Botas a medio terminar. Me extrañó que Julia se hubiese ido a la cama sin completarlo.
Siempre insistía en acabar los dibujos antes de acostarse,
en parte para retrasar la hora del sueño y en parte porque no iba con su carácter dejar las cosas a medias. Tal
vez estuviese aún enfadada porque yo no hubiese llegado a tiempo para la cena.
Cerré el libro y un crayón rojo rodó sobre la tapa y
cayó al suelo. Me agaché para cogerlo y noté un súbito
dolor en la yema de los dedos. Retiré la mano corriendo
y vi que me había cortado con algo: un par de gotas de
sangre me resbalaban por el índice".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada