Terres mortes (Núria Bendicho Giró)

Malauradament, els problemes sempre han sovintejat en les famílies. En el cas que ens ocupa, el fet de viure en un casalot aïllat els amplifica encara més. Tots els seus components tenen coses per amagar i molts comptes pendents. Saben que estan maleïts i la mort violenta d'un dels fills, en Joan, fa explotar la capsa dels trons. Ha arribat el moment de treure's les màscares i acceptar la trista realitat. Estem davant d'un drama rural en majúscules. 

 

Núria Bendicho Giró (Barcelona, 1995) ha sorprès tothom amb "Terres mortes", una novel·la fatalista i opressiva que ha publicat Anagrama. Són 178 pàgines amb la tragèdia apareixent per tot arreu. Hi ha fins a tretze narradors diferents, un per cada capítol. En aquest relat polifònic, en Joan semblava el més sencer de tots. Va allunyar-se uns anys de la casa pairal. Després s'hi va obligar a tornar. I allà, de cop i volta, van acabar prenent-li la vida. Enmig d’aquesta misèria extrema, hi destaca la fredor de la mare, amb un trauma d’infantesa que arrossegarà per sempre més. Una mare que va fugir de l’infern que tenia a casa de petita per crear-ne un altre encara pitjor. Fins el punt d’acceptar que li serrin les cames al seu fill caigut per aconseguir que càpiga a la petita caixa reaprofitada amb què l'enterraran. 

“Terres mortes” manté l’emoció fins al final. No és fàcil descobrir qui és l’assassí d’en Joan ni els motius que tenia per apartar-lo de la circulació. Darrere de tot hi ha un secret inimaginable. Una intimitat que ha torpedinat la família des de la seva base i l’ha fet explotar en mil bocins. És una història gòtica, molt ben escrita, que està plena de violència i de manca d'empatia. Reflexiona sobre la mateixa naturalesa humana, amb uns personatges que sempre acaben engolits per la foscor. Podríem dir que cauen per un forat que se’ls emporta fins al no-res. Parlen més aviat poc entre ells. Per moltes coses hi passen de puntetes, sense fer massa soroll. Un pare desentès de tot, una mare boja de ràbia i uns fills que intenten sobreviure a un futur incert. No hi falta ni el capellà, ni la puta, ni el babau del poble. Junts o separats, deambulen per una mena d'atavisme tràgic que ho impregna tot. 

“Aquella nit, sota la llum de les espelmes i la foscor de les caputxes tothom semblava tenir la mateixa cara. Em va costar molt de reconèixer en Joan. Ell no tenia la cara tapada, però quan va passar per davant d’on jo era no em va semblar que fos ben bé la seva. I quan vaig començar a distingir què tenia de diferent, de seguida va perdre’s entre la multitud i no va ser fins més tard, quan tot s’havia acabat, que li vaig poder veure les mans, totes ensangonades. No l’havia reconegut llavors perquè feia cara de patiment i jo no estava acostumada a veure’l d’aquesta manera”. 

Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi_Sanuy