El final de l'idil·li (Graham Greene)

Diuen d'"El final de l'idil·li" que és la millor novel·la de Graham Greene (1904-1991) i una de les cent millors que s'han escrit mai en anglès. Ara, gràcies a Viena Edicions, l'he pogut llegir en català, traduïda per Xavier Zambrano. 272 pàgines plenes d'amor, odi, desig, gelosia, acceptació i nostàlgia i un interessant debat sobre el poder de la religió. Tot amb tres personatges que s'apropen i s'allunyen segons el moment.

En Maurice Bendix és un jove escriptor amb pocs escrúpols. Està escrivint una novel·la i necessita documentar-se sobre els diplomàtics. És per això que s'apropa a la Sarah, que n'està casada amb un de primera fila, en Henry Miles. Poc s'esperava en Maurice que s'acabaria enamorant de la dona i que es convertirien en amants, a Londres, l'any 1946, en temps de bombardejos i escassetat. La Sarah i en Henry s'aprecien, però ja fa temps que comparteixen ben poques coses. Tots dos van a la seva. Fan i deixen fer. Fins que un dia, sense cap explicació raonable, ella trenca la relació amb en Maurice, que es queda sol i afligit. Temps després, en Henry coincideix amb l'escriptor i el convida anar a casa seva. Al diplomàtic no se'l veu massa sencer. Què voldrà d'ell?

Doncs resulta que en Henry no era tan babau com alguns pensaven i ja sospitava que en Maurice s'entenia amb la seva dona. Ara li diu que creu que la Sarah es veu amb una altra home, però no s'atreveix a preguntar-li directament. No suportaria que el deixés. Arribat a aquest punt, és l'escriptor qui contracta a un detectiu (grandíssim personatge) per saber amb qui es veu la seva ex i, de passada, si té possibilitats de recuperar-la. Mai no ha pogut oblidar-la. Estem davant d'una novel·la elegant, aguda, intuïtiva i amb un gran sentit de l'humor. Passa francament bé. Les promeses religioses, tot i no creure en Déu (o sí) condicionen la vida de la Sarah i la seva relació d'estira i arronsa amb un Maurice, que no sé si té temps per escriure massa. Molt recomanable.

"¿I per quins set sous havia de parlar amb ell? Si la paraula «odi» no fos massa gruixuda per aplicar-la a un ésser humà, diria que odiava en Henry… i odiava també la seva dona, la Sarah. I ell, suposo, també m’acabaria odiant poc després dels esdeveniments d’aquell vespre, de la mateixa manera com, segurament, devia odiar de tant en tant la seva dona i aquell altre en qui en aquella època, per sort, no crèiem. Així que en aquesta crònica hi haurà més odi que no pas amor, i si dic alguna cosa bona d’en Henry i la Sarah, seré ben fidedigne: escriuré a repel dels meus prejudicis perquè, per la meva professió, m’estimo més una quasiveritat que l’expressió del meu quasiodi".

@Jordi_Sanuy