Astillas en la piel (César Pérez Gellida)

Dos amics de la infantesa es retroben després de temps sense veure’s. A la ciutat emmurallada d’Urueña, Villa del Llibre; a una seixantena de quilòmetres de Valladolid. Enmig d’una borrasca de boira i neu. I amb molts comptes pendents. Masses. Són l’Álvaro i en Mateo, que acaben immersos en un joc macabre. Són els grans protagonistes d’”Astillas en la piel”, de César Pérez Gellida (Valladolid, 1974). He llegit l’edició de Debolsillo. 455 pàgines. 

L’Álvaro és un escriptor d’èxit. Els seus darrers llibres s’han col·locat entre els més venuts. En Mateo no ha tingut tanta sort. Es dedica a generar mots encreuats. Li dona per sobreviure i poc més. Quan anaven al mateix internat, un religiós, Don Teófilo, va abusar d’ell reiteradament i considera que el seu amic hauria d’haver-li fet costat amb més determinació. La neutralitat, pensa en Mateo, també va acabar fent culpable a l'Álvaro. Ha passat el temps i no ho ha pogut oblidar. El problema és que “hay astillas que conviene no extraer jamás, estén clavadas donde estén”. Si ho hagués sabut a temps, potser hauria actuat d’una altra manera. Els dos antics amics -queda clar que ja no són- s’enfronten en una lluita que acaba donant moltes voltes. Més de les que pensaven. I només pot guanyar un. Cap dels dos va mesurar les forces de l’altre abans d’entrar en batalla.

“Astillas en la piel” és un llibre molt cinematogràfic, amb dos personatges principals ben dibuixats i una atmosfera angoixant, en un escenari buit, desolat i maltractat pel temps. Un thriller psicològic en majúscules. Entre altres coses, Gellida reflexiona sobre l’escriptura, els escriptors i les claus de l’èxit alhora de publicar una novel·la. El reconeixement és a l’abast de ben pocs. També fa referència a la creació dels personatges que, de vegades, s'acaben menjant al seu inventor. És el cas d'en Suso, un fred i calculador assassí en sèrie. En puc donar fe... A més a més, hi ha lloc per parlar d’abusos sexuals i de venjança que, en aquest cas concret, se serveix freda... per no dir que gelada. Cada capítol comença amb un mot encreuat. Les solucions, totes juntes, s’inclouen al final del llibre. Un encert.

“Tan pronto como ejerzo algo de presión, una chispa se prende en la nuca, recorre la médula espinal en sentido descendente y hace que me estallen los cuerpos cavernosos. Rendido ante el ímpetu de mi propia naturaleza, me dejo arrastrar por esa vigorosa corriente que se alimenta de la vitalidad que estoy a punto de arrebatar. Aprieto los dientes y gruño como si quisiera evitar lo inevitable, e inconscientemente incremento la fuerza. Como dos amantes veteranos, alcanzo el cénit al notar cómo su cuerpo se relaja por completo. El orgasmo arrasa con lo poco racional que queda en mí y, en un arrebato atávico, me hago de nuevo con el cuchillo para clavárselo en la espalda a la vez que eyaculo a borbotones dentro de los calzoncillos. Cuando el placer físico desaparece, me inunda una incómoda sensación de abatimiento”.

@Jordi_Sanuy