Cielo azul (Daria Bignardi)

Diuen que si fa mal no és amor, però, quan s’acaba, la buidor que deixa pot arribar a ser esfereïdora. Ho sap la Galla, protagonista principal de “Cielo azul”, la darrera novel·la de la italiana Daria Bignardi (Ferrara, 1961). Està publicada per Duomo Ediciones i té 183 pàgines. És una història intimista sobre les relacions fallides i l’esperança. La traducció és de Montse Triviño. D’aquesta autora, ja havia llegit “El amor que mereces”. 

En Doug deixa a la Galla després de vint anys de matrimoni. I ho fa de cop, sense pistes prèvies ni massa explicacions. S’ha acabat l’amor i no hi ha marxa enrere. La dona, que de jove havia fet de model, queda totalment commocionada. I se sent culpable. No se’n sap avenir. El temps passa i no es recupera. Es limita enyorar al seu exmarit asseguda al sofà, contemplant la magnòlia que té al pati. Fins que decideix demanar ajuda i sincerar-se amb la doctora Anna Del Fante, un parell de cops per setmana. Quan està sola a casa sent una veu dins del cap. És la de la pintora Gabriel Münter, que li relata la seva història d’amor amb Vasil Kandinski. La va deixar per una altra més jove, igual que en Doug. Això li passa després de veure l’obra de la pintora exposada a la seva casa museu de Munic. Ho explica tot en primera persona. Gestiona el descontentament de la millor manera possible. 

Hi ha dos narradors més, també pacients de l’Anna Del Fante. El que visita abans de la Galla és en Nicola Filiasi, un treballador humanitari que tampoc ha superat la seva història d’amor amb la Rosa. La de després és la Bianca, una jove obsessionada amb el cantant Jahseh (conegut popularment com XXXTentacion). Van assassinar-lo a trets quan només tenia vint anys. La vida de la noia gira al voltant del raper i de la seva cançó “The remedy for a broken heart”. La Bianca acaba tocant la guitarra en el cor de la Galla, que prepara un concert amb presos. “Cielo azul” és un llibre intimista, tendre i apassionat que fa diverses referències a Rosa de Luxemburg -militant i teòrica marxista- i als atemptats que hi va haver a Bolonya l’any 1980. Molt recomanable. 

“Cuando dejé de trabajar como modelo, Doug ya era un fotógrafo renombrado. Empecé a hacer de estilista en sus campañas publicitarias y sus encargos de moda, y puede que fuera entonces cuando se iniciaron las discusiones. 

Anna Del Fante dice que algunas personas no son capaces de discutir, que no pueden hacerlo. Yo sentía de vez en cuando la necesidad de desahaogarme -aunque supusiera entrar en conflicto- como hacía mi madre conmigo. Él, en cambio, no lo soportaba. 

No sé cuándo empecé a sentirme menos amada, pero tenía la sensación de que Doug ya no me soportaba desde que su trabajo empezó a ir viento en popa. No me gustaba que siempre quisiera tener la última palabra, me dolía que me hablara en un tono tan brusco. 

Me equivoqué. Tendría que haberme adaptado, negociar, darle la razón”. 

@Jordi_Sanuy