Les altures (Sebastià Portell)

Si això fos un videoblog, podria comentar "Les altures", de Sebastià Portell (ses Salines, 1992), vestit de torero. D'aquesta manera, faria el meu particular homenatge a Ismael Smith, que se'l posava sovint per anar de festa. Va immortalitzar-lo en un quadre el seu amic Mariano Andreu. L'Ismael va ser una promesa de l'art català de principis del segle xx, però ben aviat va caure en desgràcia, després de passar per París. Massa modern pel seu temps?

Per ser sincer, he de dir que sabia ben poques coses de l'Ismael, que és el personatge central de la darrera novel·la d'en Sebastià. Té 276 pàgines i està publicada per l'editorial Empúries. Pel que llegeixo, el pintor, escultor i gravador barceloní (1886-1972) sempre va ser molt fidel a si mateix, sense deixar-se influir per res ni ningú. Encara que això li fes perdre més d'un encàrrec. L'autor mallorquí ens parla de la incomprensió, reflexiona sobre la fina línia que separa l'èxit del fracàs i també sobre els moments de glòria, que de vegades són fugissers. Quan estàs a les 'altures', la caiguda encara és més gran. L'Ismael Smith era una persona molt ambigua, en tots els sentits. Segur que no era fàcil relacionar-se amb ell. De fet, sempre va viure amb la seva mare i els seus quatre germans, com un clan.

La seva trajectòria va de la Barcelona de 1896 a la Nova York del 1972. La mateixa burgesia catalana que l'havia enaltit va tansformar-lo en un proscrit. Amb la seva família tampoc no s'hi portava massa bé. Només suportava la seva germana Anna Maria, soltera com ell. Sense tenir res a veure, les discussions entre els Smith m'han recordat "Interiors", la pel·lícula que Woody Allen va estrenar l'any 1978. Aquella casa buida... amb els crits fent vibrar els vidres. En Sebastià ens explica les tensions i els clarobscurs d'una manera molt personal. Té una prosa amb ritme, plena d'ironia i cent per cent visual. És fàcil d'imaginar-se les escenes de l'Ismael amb els seus amics a París, o la xerrada amb la seva veïna, nu, a les rodalies de la casa familiar d'Irvington. Una novel·la original i diferent.

"Tots tenim por de trencar-nos, d'esmicolar-nos en mil bocins i després no reconeixe'ns -va continuar ell mentre es posava les mans als malucs i s'allunyava del bust, qui sabia si per veure'l en perspectiva-. Viure trenca. I més si decideixes viure sense donar l'esquena a l'Art, a la part fosca i lluminosa dels sentiments i les idees. Però els qui realment són perillosos, saps?, són els que encara es pensen que estan fets d'una sola peça. Aquests, són els que fan por: són ells, els dels despatxos, els col·leccionistes, els comissaris de les sales i de les exposicions. Són ells, els compradors i els crítics. Els amics de la família i la gentussa dels veïns".

@Jordi_Sanuy

 

El fabricant de records (Martí Gironell)

Martí Gironell (Besalú, 1971) ens torna a descobrir un personatge fascinant; d'aquells que es fixen en la retina i s'hi queden per sempre més. Es tracta de Valentí Fargnoli, un fotògraf ambulant gironí que, en les primeres dècades del segle XX, va recórrer el país retratant vida. Captant moments únics i irrepetibles. Es desplaçava en bicicleta, carregat amb la càmera, el trípode, decorats i el que fes falta. Estava enamorat de la seva professió.

En Fargnoli és el protagonista d'"El fabricant de records", Premi Prudenci Bertrana, que es va lliurar dimarts passat, a l'Auditori de Girona. El llibre té 292 pàgines i està publicat per Columna. És una història emotiva i molt ben explicada. Tot gira al voltant d'unes fotografies inèdites i compromeses d'en Valentí, amagades des de temps immemorials. Al final, acaben en mans del doctor Masgrau, director del Centre de Recerca i Difusió de la imatge de Girona. Ha arribat el moment que vegin la llum i es faci justícia amb el seu autor? En Fargnoli va tenir una trajectòria brillant. Fins i tot va arribar a fotografiar el casament d'Alfons XIII, un fet que va marcar un abans i un després en la seva carrera.

Diuen que darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona. En el cas d'en Valentí és la Rosa, de qui es va enamorar el mateix dia que la va conèixer. Va ser ella qui va convèncer-lo perquè agafés un ajudant, en Sebastià Martí Roura. Tenia molta feina i ja no podia fer-la sol. La novel·la ens explica la darrera trobada entre tots dos homes a la rebotiga d'en Martí, des d'on recorden les seves vides i tot el que han fet, junts i separats. Sona a comiat... En Valentí té clar que és molt a prop de la mort i li pregunta al seu antic deixeble si es pot fer càrrec d'unes fotografies que sempre li han llevat la son. "El fabricant de records" és una novel·la sòbria, romàntica, ben documentada i molt visual. En Martí fa que estimis el personatge i ho vulguis saber tot d'ell. Molt recomanable.

"-Fabriquem records- va repetir en Fargnoli, i va tustar la capsa de cartró que tenia entre les cames. Ara tenia més clar que mai que les seves fotografies, aquelles més personals que guardava des de feia anys i que no havien vist mai la llum, eren part no només dels seus records més íntims, sinó també d'una història col·lectiva que calia preservar. Algunes encara eren en perill per a qui les tingués guardades, però totes recollien costums que el temps canviaria, tradicions que és perdrien amb el pas dels anys, instants emocionants, gent anònima o personatges més coneguts que protagonitzaven la història que ell també havia viscut, la seva pròpia, però també de la seva època. Un temps irrepetible, com ho són tots, que ell amb la càmera havia fixat per sempre".

@Jordi_Sanuy

El libro del sepulturero (Oliver Pötzsch)

Novela negra, de corte clásico, que nos transporta a la bulliciosa Viena del año 1893. "El libro del sepulturero", de Oliver Pötzsch (Munic, 1970), arrasa en toda Europa, con más de tres millones y medio de lectores. Retrata una época en el que todo cambia de manera vertiginosa y muchos todavía no están preparados para ello. El joven inspector Leopold von Herzfeld intenta incorporar nuevos métodos, pero solo encuentra desconfianza.

Es el inicio del teléfono, de la electricidad, del automóvil, de la fotografía, del cine... Los avances tecnológicos pueden ayudar a resolver los crímenes. Nuevos métodos de investigación, mejores resultados. Somos testigos de la revolución total en la historia de la criminalística. En medio de este panorama embriagador, Leo tiene que luchar contra viento y marea para atrapar al brutal asesino de la estaca. A la primera víctima, una joven sirvienta, la encuentran en el parque Prater, con un gran corte en el cuello. No hay pistas y su manera de actuar no convence a su responsable directo, el antisemita Paul Leinkirchner, un policía hecho a la antigua, duro y con pocos amigos. Está decidido a hacerle la vida imposible al recién llegado. ¡Por sabelotodo!

Paul contará con la colaboración de Julia Wolf (operadora de la central telefónica de la policía) y con Augustin Rothmayer, sepulturero del Cementerio Central de Viena. August está escribiendo el "Almanaque del sepulturero". Potzch empieza la mayoría de los capítulos de su libro con párrafos del almanaque. Estamos ante una novela intensa y con mucho ritmo, que siempre sorprende. Su banda sonora serían los valses de Johann Strauss hijo, con el "Danubio azul a la cabeza". De hecho, un hermanastro del compositor tiene un papel destacado, con falso suicidio incluido. En resumen, misterio, crímenes, prostitutas y un montón de secretos en una ciudad moderna y a la vez asediada por la miseria. Una Viena que atrapa a Leo y no le deja escapar. 

"El objeto era una estaca afilada, que Leo sostenía con cuidado con las puntas de los dedos. Tenía unos treinta centímetros de longitud y estaba hecha de madera dura. La sangre la había oscurecido, pero todavía podían distinguirse unas letras talladas. 

—Domine, salva me —leyó Leo en voz alta—. Sálvame, Señor —tradujo. Se volvió entonces hacia el hombre calvo del cigarro que, a diferencia de lo que sucedía antes, ahora parecía más tranquilo—. Quizá deberíamos asegurar algunos indicios más —le dijo—, incluso sin la presencia del juez de instrucción. ¿Qué opina? —Le entregó al compañero la estaca afilada y ensangrentada, en cuya superficie había pegados algunos pelos negros y rizados—. Pero, por supuesto, usted está al mando, inspector jefe".

@Jordi_Sanuy

Nos crecen los enanos (César Pérez Gellida)

És obligatori llegir "Astillas en la piel" abans d'abordar "Nos crecen los enamos", que n'és la brillant continuació. César Pérez Gellida (Valladolid, 1974) continua en estat de gràcia. Aquesta novel·la, negra com el carbó, és igual o més absorbent que l'anterior, amb un assassí en sèrie de manual. El mal fet persona. Sense culpa ni remordiment. És força llarga, té 613 pàgines, i està publicada per Suma de Letras. Un festival de sang i fetge il·limitat.

Que el personatge es mengi al seu creador i actuï per compte propi és un problema. Encara més si aquesta figura nascuda del no-res és bellugadissa, ràpida, sàdica i segura d'ella mateixa. Ho sap molt bé l'Álvaro, l'escriptor d'èxit que va donar vida a en Suso. Li reia les gràcies... fins que se li va escapar de les mans. Són dos en un. Inseparables. I l'excusa perfecta per encolomar-li els crims. La Policia Nacional, la Guàrdia Civil i fins i tot la Interpol van de corcoll darrere d'aquest criminal conegut com el Torturador Risueño. Després de matar, practica a les seves víctimes el 'somriure de Glasgow', un tall des de les cantonades de la boca fins a les orelles que deixa una gran cicatriu en forma de somriure. D'aquí ve el nom. És igual que la del Joker, el mític dolent de còmic. 

En Suso només arriba a l'orgasme infringint dolor als altres. I no s'atura. Es fa encara més fort quan troben dos cadàvers a prop de Valladolid, enterrats en una pineda. Un d'ells és el del Loco Eusebio, el principal sospitós dels assassinats de la localitat castellana d'Urueña, explicats amb detall a "Astillas en la piel". "Hay que joderse", com diria Ramiro Sánchez, un dels policies que intenta entendre la ment de l'assassí. Els altres són la incombustible Sara Robles -addicta al sexe- i en Bittor Balenziaga, separarat i amb dos fills petits. Gellida, que reflexiona sobre les relacions humanes, comença cada capítol definint un personatge de circ, com el mestre de cerimònies o l'acròbata. I els relaciona amb la literatura. També enllaça les històries començant-ne la següent amb les últimes paraules de l'anterior.

“Solo habrá escuchado cinco sesiones y tendrá la certeza de que va a tener que pasar por alguna comisaría para poner en conocimiento de la policía sus averiguaciones. 

Por ello, consultará una y otra vez sus notas para afinar el tiro y seleccionar bien el audio que quiere volver a oír. Una frase subrayada de la sesión nº 6 fechada el 17 de mayo de 2018 le hará arrugar el entrecejo: “El problema no es que uno tanga perversiones de naturaleza sexual, el problema es querer cumplirlas a toda costa. 

No recordar si la frase salió de su boca o de la de su paciente le hará buscar el archivo correspondiente, adelantando los primeros minutos de la grabación y derivar toda su atención a su sistema auditivo. 

Clic.”

@Jordi_Sanuy