Els nens són reis (Delphine de Vigan)

Hi ha persones que volen ser famoses. A qualsevol preu. En la societat actual, el camí més ràpid és aparèixer en un xou televisiu. Allitar-te amb algú, entrar en un parell o tres de polèmiques, i a viure. Pasta fàcil. Els joves ho tenen clar. Què vols ser de gran? Famós. No cal estudiar. De xarxes socials, de likes, de sobreexplotació i també de soledat, per què no, en parla Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966) a "Els nens són els reis".

De Vigan és pou de saviesa. Tot el que escriu té molt de contingut. Fins i tot quan tracta un tema aparentment tan banal com aquest. Inclou reflexions profundes sobre el culte a l'ego i el fet de viure per ser mirat minut a minut, exposant-se a la intimitat més privada. És el cas de la Melanie. Devorava els realities en família i mataria per poder sortir en un. Ho aconsegueix, però la seva única aparició és un fracàs majúscul. Anys després, casada i mare, crea a YouTube el canal Happy Récré, on exhibeix sense cap remordiment el dia a dia dels seus fills. Té milions de subscriptors, i cada dia que passa els dona més contingut. Sense límits. Diu que ho fa per ells, però ja fa temps que als nens no se'ls veu còmodes, sobretot a la Kimmy.

El dia que la Kimmy desapareix, el món feliç de la Melanie esclata en mil bocins... tot i que continua transmetent la seva vida en directe. L'encarregada de la investigació és la Clara, marcada per la pèrdua brutal dels seus pares. De Vigan ens regala uns personatges brutals. Exposa els fets -sense jutjar-los- i retrata amb encert la nostra societat malalta. Al final del llibre, traduït per Jordi Martín Lloret, decideix fer un gran salt endavant en el temps per explicar-nos com ha afectat la Kimmy i en Sammy haver estat exposats tant de temps davant de l'opinió pública. La papallona, per cert, m'ha fet pensar en "Blade Runner"(1982), la sensacional pel·lícula de Ridley Scott. A De Vigan cal llegir-la sempre. El llibre, 319 pàgines, és d'Edicions 62.

"Aleshores la Mélanie Claux tenia disset anys i acabava de sortir d’una classe de primer del batxillerat de lletres a l’institut Saint-François-d’Assise de La Roche-sur-Yon. De mena més aviat introvertida, tenia pocs amics. Tot i que no havia pensat mai seriosament que el seu futur pogués estar lligat d’alguna manera a la incerta continuació dels estudis, era estudiosa i obtenia uns resultats correctes. El que més li agradava era la televisió. La sensació de buit que tenia sense poder-la descriure, una forma d’inquietud potser, o la por que se li escapés la vida, una sensació que a vegades li borava el ventre com un pou estret però sense fons, només se li calmava quan s’asseia davant la pantalla".

@Jordi_Sanuy