Quatre qüestions d'amor (Joan F. Mira)

Joan F. Mira (València, 1939) va dir-li un dia a Pere Antoni Pons que "Quatre qüestions d'amor", una de les seves obres menors, "és un llibre que m'estime molt". I l'escriptor català ens ho explica en el pròleg. L'acaba de publicar Proa. La primera edició, de la mà de 3i4, va veure la llum l'octubre de 1998, fa quasi 25 anys. Té 153 pàgines i m'ha agradat molt. Mira diu que respon del fons i de l'argument de les quatre històries. La resta, és invenció seva... o també veritat!

L'abadessa del convent de Santa Clara, de Castelló d'Empúries, rep un regal inesperat, una bíblia rimada. I mentre llegeix, recorda. Entre altres coses, li ve al cap la figura del seu marit difunt, el comte Ponç, jutjat per sodomia. Fa la sensació, que a ella ja li anava bé que no li toqués ni un  pèl i s'entretingués amb una corrua d'homes, que no sabien com treure-se'l de sobre. En la segona història, totes estan lligades per la força misteriosa de l'amor, se'ns parla d'un bellíssim sepulcre de mabre que hi ha a València i dels seus ocupants, que quan eren vius van patir de valent per estar junts: el marquès Don Rodrigo Hurtado de Mendoza i la marquesa María de Fonseca. Van haver d'esquivar un munt d'obstacles col·locats de manera maliciosa.

La tercera qüestió d'amor és la que més m'ha agradat. Els seus protagonistes són un militar, el tinent Manuel Bustillos, que va fugir amb una monja escapada d'un convent, Caterina Tarongí. Els fets van passar a la Mallorca del segle XVIII. Es van embarcar tots dos a la recerca d'una nova vida, però no se'n van sortir. I qui la fa, la paga. Tanca el llibre l'aventura de dos joves amants barcelonins que escapen de tot i tothom per poder-se casar en una església de Lisboa, un casament que va revolucionar la premsa portuguesa dels anys cinquanta. Mira ens ho relata tot amb una passió inusitada. És com si ho estiguéssim vivint en primera persona. Quatre històries que t'atrapen des d'un inici i no et deixen escapar. Rodones.

"Si el dia que Marquesa de Cabrera va rebre la Bíblia rimada era efectivament per la primavera de 1325, i no un any o dos abans o després, podem suposar que el prior dels dominicans li la va enviar, amb els versos de la dedicatòria, com un obsequi molt especial pel seu aniversari, setanta anys, però no era una monja velleta i pansida, era una dama amb la cara cenyida per la toca de lli gairebé sense arrugues, ni la pell ni la toca, i continuava usant, discretament, les pomades que sempre li havia preparat l’apotecari seguint la fórmula del metge Benet Bonafé, jueu de Besalú, una fórmula que si no era màgica s’hi devia acostar bastant, vist el resultat miraculós en la pell femenina..."

@Jordi_Sanuy