Tractat d'anatomia (Òscar Palazón)

Mai he sigut partidari de posar etiquetes als llibres, perquè ho simplifica massa tot. En el cas de "Tractat d'anatomia", d'Òscar Palazón (Lleida, 1969), és materialment impossible. Hi ha prosa poètica -com ell mateix la defineix-, assaig i pensaments filosòfics. Estaríem parlant d'un calaix de sastre on qualsevol cosa és possible. Té 186 pàgines i està publicat per l'editorial Medusa. D'aquest autor ja havia llegit "Un rostre que no és meu" i "El fotògraf", tots dos publicats el 2008. M'ha fet il·lusió tornar a saber d'ell.

El primer que vull dir és que és un llibre que s'ha de llegir amb molta atenció i que crec que es pot interpretar de moltes maneres. Els capítols o entrades, que no estan titulats ni numerats, són molt curts. La majoria no passen de la pàgina i mitja. Però contenen moltíssima informació. El narrador forma part d'un grup de persones que estan tancades en algun lloc. No sabem qui són ni on són. El que tenim clar és que estan sotmeses als 'homes de blanc', que són els encarregats de l'ordre. Aventurant-me una mica, a mi m'ha fet la sensació que es podria tractar d'un psiquiàtric, amb els pacients i els infermers. Hi veig un lloc físic, però no descartaria que el que ens expliquen passi només dins del cap del narrador, i que siguin imaginacions seves. Està molt obert...

En un psiquiàtric o a dins d'un cap, tot té un cert ordre. D'una manera o altra, l'autor també ens parla de la gestió de la memòria, que potser ens fa més trampes de les que ens pesem. És selectiva i modela les coses que hem viscut amb el pas del temps. És allò del conegut efecte mirall i de preguntar-se quin dels dos costats és el real. A les pàgines d'aquest curiós "Tractat d'anatomia" -un títol metàfora- hi trobem incendis -reals o no-, cicatrius (moltes cicatrius) i ocells per donar i per vendre. L'Òscar és aficionat a l'ornitologia i sempre són presents en la seva obra. Aquí n'hi ha de moltes espècies i moren en un dels patis del psiquiàtric (?). Ocells que, en aquest cas, podrien ser els avantpassats morts dels interns. Un llibre per rellegir i reflexionar. Cada capítol és una petita joia jeroglífica.

"Acatem les decisions dels homes de blanc de la mateixa manera que acataríem el diagnòstic d'un metge, en silenci i acotant el cap. Qui gosaria posar en qüestió el punt de vista d'algú que ha esmerçat anys de la seva vida a estudiar un àmbit de coneixement fins a esdevenir-ne un expert? Què podríem argumentar nosaltres, pobres desgraciats, si no en tenim ni idea? No trobaríem el moment ni les paraules per replicar-los. I, en el cas de veure'ns amb cor d'intervenir-hi, els nostres raonaments no serien prou sòlids. S'ensorrarien tot just començar. Fracassarien en l'intent de demostrar, per exemple, que les aus aprenen a volar dins de l'ou"

@Jordi_Sanuy