El hombre del laberinto (Donato Carrisi)

Qui s'amaga sota del capgròs de conill? Qui és el canalla que ha manllevat la joventut a la Samantha? Per què l'ha deixada anar després de tant de temps? Trobem les respostes a aquestes preguntes llegint "El hombre del laberinto", un d'aquells thrillers foscos que et segresta des de la primera pàgina i no t'allibera fins que l'has acabat. El firma Donato Carrisi (Martina Franca, 1973). Està traduït per Maribel Campmany i publicat per Duomo Ediciones.

La Samantha tenia tretze anys i anava cap a l'escola tota contenta. Havia quedat amb un noi que li agradava. No hi va arribar mai. Un conill gegant va sortir d'una furgoneta i se la va emportar. Tothom la donava per morta, però ara, quinze anys després, reapareix com per art de màgia. La ingressen en un hospital, ferida i traumatitzada. Allà, el doctor Green intentarà entrar a la seva ment per descobrir qui era el seu carceller, a qui ha batejat com l'home del laberint. Ella assegura no haver-li vist mai la cara. S'hi relacionava a través de diversos jocs i proves, com el cup de Rubik. A més progressos, més menjar i  'comoditats'. La Sam tampoc no és conscient que han passat molts anys i que ha anat creixent Al laberint no hi havia miralls i ella, equivocadament, pensava que encara era una nena.

El doctor Green busca el criminal dins del cap de la noia. Miren de trobar-lo sobre el terreny la policia i en Bruno Genko, un detectiu privat que s'està morint. La seva és una apassionant lluita a contrarellotge. Carrisi ens regala una altra novel·la negra de manual, amb un munt de personatges torturats i amb poques o nul·les sortides. És el cas del mateix Bruno. L'única persona en qui pot confiar és una noia transsexual que malviu allitant-se amb homes. El ritme del llibre és trepidant i està ple de girs inesperats. Arriba un moment, sobretot al final, que comences a dubtar de tot i ja no saps ni que creure't. Tot és relatiu. El problema és que darrere d'un assassí sanguinari hi pot haver qualsevol persona... aparentment 'normal'.

"Lo primero que emergió de la oscuridad fueron los sonidos, como una orquesta que afina los instrumentos antes de un concierto. Sonidos caóticos o regulares, pero en cualquier caso suaves. Notas electrónicas, acompasadas. Ruedas de carritos yendo de un lado a otro y el tintineo del cristal cuando choca entre sí. El ritmo discreto de algún teléfono. Pasos apresados pero ligeros. Todo ello mezclado con voces incomprensibles y distantes, pero al fin y al cabo humanas: ¿Cuánto hacía que no escuchaba una voz? Y también oía su propia respiración. Regular y a la vez profunda. Se parecía a respirar en una cueva. No era eso, había algo que le oprimía la cara".

@Jordi_Sanuy