El cuco de cristal (Javier Castillo)

“El cuco de cristal” és l’última novel·la de Javier Castillo (Màlaga, 1987). Té 487 pàgines i està publicada per Suma de letras. Netflix ja té els drets per fer-ne una sèrie. L’autor l’ambienta a Nova York i a Steelville, una petita localitat de Missouri. La seva principal protagonista és la Cora Merlo, una metgessa resident de primer any. El dia que començava l’especialització en oncologia pateix un infart fulminant. Ja feia dies que no es trobava massa bé. 

Tot això passa l’any 2017. La Cora no té pare. El càncer se’l va emportar i, per això, sempre ha somiat a convertir-se en oncòloga. Li fa costat la seva mare, que és la primera persona que veu quan obre els ulls en un hospital. Li acaben de fer el trasplantament de cor que li ha salvat la vida. Uns dies després, en plena recuperació, rep la visita de la Margaret, que és la mare del seu donant, en Charles. Li fa una proposta que acaba acceptant. Que viatgi amb ella a Steelville per saber coses del seu fill mort i veure on vivia. Porta el seu cor dins del seu pit. Poc podia imaginar-se que tot es complicaria fins a punts insospitats. Si hagués fet cas a la seva mare... En Charles tenia un germà gran, en Jack, que és policia local, com el seu pare, que va desaparèixer sense deixar rastre ja fa molts anys. 

Castillo fa diversos salts en el temps per donar força a la història, inquietant i amb molt d’amor. Combina l’actualitat (any 2017) amb el 2000, quan en Charles i en Jack encara eren unes criatures. L’Ed, el seu pare, començava a estar obsessionat amb tot un seguit de fets luctuosos que mai va arribar a fer públics. Els investigava ell sol, sense cap ajuda. Fins que es va fer fonedís per sempre més. Els seus fillas mai no van superar-ho. L’autor també ens porta al 1998 i al 2005, en aquest cas a través del diari que escrivia en Charles, un noi especial. Per diversos motius. Diuen que algunes espècies de cucut enganyen a la natura posant ous propis en nius aliens, perquè els criï una altra mare. Quan neixen, assassinen a tots els seus germans adoptius i es converteixen en únics. 

“-El mundo es un lugar horrible- dijo en voz baja-. Y si eres Bueno, te devora. Si caminas con inocencia, te destroza. Si quieres cambiarlo, acaba contigo. Está lleno de injusticias. Está pagado de maldad. Siempre he creído que a la gente buena le pasan cosas buenas, pero... qué equivocado he estado. A Dios no le importa cómo seas ni cómo te portes -continuó-, pero el diablo sí está atento para descubrir lo débil que eres. Está al acecho, buscando a qué cordero llevarse sin permiso”. 

@Jordi_Sanuy

Eclipsi (Jo Nesbø)

Diuen que l'alcohol mata. Sempre que no siguis Harry Hole. L'inspector estrella del noruec Jo Nesbø (Oslo, 1960) pot ingerir-ne quantitats il·limitades, sense acabar de caure del tot. Està prim i molt demacrat, però el cervell continua responent-li a la perfecció. Torna amb "Eclipsi", tres anys després del malson viscut a "Ganivet". És el tretzè llibre que protagonitza. Té 571 pàgines, està traduït per Laura Segarra Vidal i publicat per l'editorial Proa.

Vidu i carregat de culpes, ara Hole viu a Los Angeles. El seu únic objectiu és buidar un got darrere d'un altre i destrossar-se el fetge com més aviat millor. Igual que la Lucille, una vella glòria del cinema amenaçada de mort. Deu molts diners i no sap d'on treure'ls. Després que els dolents l'atrapin, en Harry es veu obligat a acceptar una feina a Oslo. En condicions normals, segur que l'hauria rebutjada. Si abans de deu dies no paga, ja pot acomiadar-se de la seva amiga de beures. Hi ha dues noies desaparegudes i tot sembla indicar que el culpable podria ser Markus Roed, un magnat amb un munt de secrets inconfessables. És ell qui el contracta, i no la Policia. Si aconsegueix descobrir el culpable, li pagarà una indecent quantitat de diners. I podrà salvar la Lucille. Tot quadra.

Algunes de les seves excompanyes al cos, amb la Katrine Bratt i l'Alexandra Sturdza al capdavant, celebren el retorn de Hole a Noruega. Al seu costat, encara que sigui jugant en 'equips' diferents, serà més fàcil trobar l'assassí. És fred, calculador i té un pla certament estrany (i molt desagradable) per arribar als seus objectius. Va tenir una infantesa molt dura i està encegat per fer pagar el culpable. Com en totes les novel·les de Nesbo, la tensió i el misteri es mantenen fins al final. Deixa pistes obertes perquè el lector sospiti de tothom, resolent el cas in extremis. Un cop més, la periodista Mona Daa ho segueix tot de ben a prop, intentant no perdre's cap detall. Sang, fetge i molt d'alcohol. Hole en estat pur.

"La Katrine va mirar al voltant. Els tècnics de la Científica vestits de blanc es movien com fantasmes silenciosos entre els arbres i projectaven ombres esgarrifoses cada cop que es disparaven els flaixos de les seves càmeres. Aquell bosc era gran. Bàsicament, la zona boscosa d’Østmarka continuava quilòmetre rere quilòmetre fins a Suècia. El cadàver l’havia trobat un home que feia fúting. En concret, el seu gos, que anava sense corretja i havia sortit del caminet de grava estret i s’havia endinsat al bosc. Ja era fosc i aquell home, que corria amb una llanterna frontal, havia seguit el gos, cridant-lo, i al final l’havia trobat remenant la cua al costat del cadàver. Bé, allò de remenar la cua no s’esmentava enlloc, però la Katrine s’imaginava que havia anat així".

"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"

@Jordi_Sanuy

Penediments (Andrea Mayo)

Si em veiés obligat a escollir, jo soc més de la Flavia Company que de l'Andrea Mayo. La Flavia és més íntima i profunda. Més zen. Més Haru. En els seus textos no sobra ni falta cap paraula. Com si fossin una fórmula matemàtica. L'escriptura exacta. L'Andrea, un dels seus tres heterònims, és molt més despullada que ella. Va amb el ganivet a la boca. Ben pensat, quin sentit tindria que escrivissin de la mateixa manera?

L'Andrea/personatge va fer la seva primera aparició en el relat "La carta perdida de Andrea Mayo", que formava part de l'antologia "Cuentos de amigas". "Penediments" és la seva segona obra com a escriptora, després de "La planta carnívora", on ja mostrava la seva prosa descarnada. Està publicada per Navona i té 177 pàgines. Curta i intensa. Incendiària. En la primera part, l'Andrea ens porta cap a Nagasaki, al Japó, a través d'aquest misteriós títol: "32º 37' 40'' N 129º 44' 18E". Alguna cosa ha de tenir de la Flavia, ¿no? És una història de supervivència enmig del no-res. L'autora també medita sobre el perdó; i critica, a través de reflexions bíbliques, que no es busquin alternatives quan apareixen els problemes. Com la mosca que xoca constantment contra el vidre sense rebel·lar-se.

Faulkner, Einstein i Mark Twain vivint junts en el present. Marxaries amb ells al futur? Què és millor gaudir de l'avui o que potser el perdis pensant en un demà vaporós? Si tingués una oportunitat, faria les coses diferents l'Eleanor Roosevelt? Deixaria clara la seva sexualitat? El llibre també inclou la història d'una mare i una filla que discuteixen obertament sobre la maternitat; i la d'una parella que té massa secrets, culpes i vicis adquirits per poder avançar. "Assaig d'un funeral", presentat com una obra de teatre, amb molta mala llet i un pèl d'humor negre, tanca aquests "Penediments", definits com a "alteracions en un quadre que manifesten l'error o el canvi d'idea sobre allò que l'artista estava pintant". De savis és rectificar.

"Ella ensopega contra els finestrals. No veu el vidre. O es creu capaç de traspassar-lo. No n'entén l'existència i no li serviria de res fer-ho. Cada cop que topa amb el vidre se sent un cop sec i cessa el brunzit. Només uns instants. És una d'aquelles mosques grans, d'ulls prominents que, pel que sembla, no veuen res, d'aquelles pesades, es diria que matussera. Reprèn el vol i una altra vegada el mateix. 

Jo estic llegint l'Antic Testament. Noè devia decidir incloure una parella de mosques entre les espècies salvades. Això penso. M'aixeco a obrir-li la porta. Cap allà, li dic. No se n'assabenta. Hi ha una sortida i no la fa servir. Com vulguis. Impressiona veure un ésser obstinat en una idea que no funciona. Que no funcionarà. Torno a la butaca per continuar amb la lectura".

@Jordi_Sanuy

Allegro con fuoco (Jair Dominguez)

El bo d'en Jair Dominguez (Barcelona, 1980) té gràcia. Molta gràcia. Llegint "Allegro con fuoco" he rigut a cor què vols, però també m'ha sorprès (o no) la rebregada que dedica als treballadors d'una televisió fàcilment reconeixible. La seva. I la meva. Potser la teva. El llibre, amb una portada espectacular, té 239 pàgines i està publicat per Columna. Vaig posar-m'hi i el vaig llegir d'una tirada. Impossible aturar-se.

És ficció i, per tant, tot està permès i tot és possible. En Kilian Prats és l'últim enfant terrible del cinema català. La llista de damnificats del director és interminable, començant pels mitjans públics i el cinema català. Personalitza en Alcarràs, Albert Serra, Joan Ollé i Joel Joan i, sobretot, s'acarnissa amb els funcionaris de la televisió on està fent la seva pel·lícula de detectius. "Aquesta gent m'està xuclant l'ànima i no porto ni una setmana aquí". Les productores privades haurien de menjar a les seves mans, però és ell qui acaba deglutint del sector públic. Amb molts peatges. Renunciant d'una cosa darrere de l'altra. "Podríem posar-hi un negre. Un negre i un maricon, i així l'escena ja em quadraria més", li diu Herr Produktor. Ni el títol li deixen escollir.

En Kilian se sent ofegat per la burocràcia. Per a ell, demanar un puto cafè s'acaba convertint en una odissea. Per aconseguir coses importants segur que es necessiten anys i panys. Papers, més papers, problemes constants i treballadors desmotivats i sense esma. Resant perquè arribi la jubilació. Una colla d'incompetents en majúscules. "Allegro con fuoco" és àgil, visual i enganxa. En Jair porta la seva paròdia al límit. I ho fa de manera despietada. A la pàgina 101, quan parla de la música que li fan posar al director en una escena, no podia parar de riure. Surrealisme en estat pur. Un crac aquest Kidd Keo, que es veu que és un conegut cantant valencià de trap en anglès i castellà. Per cert, auteur Prats, si estrenes "Operació Budapest", avisa. No me la perdria per res del món.

"-Quina demagògia? Ets tu el que diu que la gent no entendrà les meves pel·lícules. Escolta’m, som al segle xxi, la gent ja no s’espanta quan veu una locomotora anant cap a la càmera. La gent està preparada per entendre trames complexes. La gent va entendre Tenet. 

-Ningú va entendre Tenet. Però estava ben feta i els actors eren bons. 

-No eren bons però eren americans i vosaltres sentiu un tio parlant anglès i se us posa dura. Podem fer una pel·li de puta mare, un llargmetratge seriós, res de pel·lis de camperols collint fruita o de subnormals caminant pel bosc; una pel·li en català, amb un guió de veritat, amb actors professionals. Fer-ho bé i guanyar premis".

@Jordi_Sanuy

La camarera (Nita Prose)

Vaig rebre la novel·la amb una nota on es podia llegir "t'encantarà! Molt curiosa". I així ha estat. Just a la fusta. La Molly és un personatge entranyable, d'aquells quasi impossibles d'oblidar. Treballa en un hotel de luxe i és la protagonista central de "La camarera", de la canadenca Nita Prose (Ontario, 1972). Està traduïda al castellà per Ángela Casteller García i publicada per Duomo. Té 373 pàgines i es llegeix amb un somriure als llavis.

En absència dels seus pares, la Molly ha estat criada per la seva àvia, la Gran, el seu únic referent a la vida. Parla amb frases fetes com "lo bueno se hace esperar", "Si te gusta tu trabajo, no trabajarás ni un solo día de tu vida" o "El trabajo de una camarera nunca termina". Camarera d'habitacions, de deixar-ho tot net i polit, no de menjador. I és la millor. Metòdica en la feina, però complicada en el tracte social. Es pren les coses al peu de la lletra, sense adonar-se de segones intencions ni de missatges subliminars. Té una vida més o menys controlada, fins que troba mort a un dels hostes, el senyor Charles Black, un magnat immobiliari dels grans. En aquest precís instant, la seva vida fa un tomb i comencen els problemes.

La Molly fa de narradora i ens ho explica tot en primera persona. A la sema manera -i amb més entrebancs dels esperats- intentarà demostrar que no té res a veure amb la mort d'en Black. La seva bona relació amb la segona dona del magnat, la Giselle, se li gira en contra i haurà de fer el que sigui necessari per netejar el seu nom. És una novel·la negra fresca i sense grans crims ni 'focs artificials' per adornar-los. Tot és casolà, amb personatges de carn i ossos i situacions creïbles. Salvant les distàncies, m'ha recordat les històries que escrivia Agatha Christie o que protagonitzava Colombo. Del detectiu de la gavardina. la Molly n'era fan incondicional. Ritme, humor i misteri. Un 'qui és qui' encantador.

"Soy tu camarera. Soy la que limpia tu habitación de hotel, la que entra como un fantasma mientras tú estás por ahí, deambulando todo el día, sin realmente preocuparte por el desorden que has dejado atrás o por lo que yo pueda encontrarme una vez que te has marchado. 

Soy la que vacía tus papeleras, en las que has tirado los tiques que no quieres que nadie encuentre. Soy la que cambia tus sábanas, la que puede decir si has dormido en ellas o si la noche anterior tuviste compañía. Soy la que coloca tus zapatos al lado de la puerta, la que sacude las almohadas y encuentra algún que otro cabello. ¿Tuyos? No creo. Soy la que limpia después de que en plena borrachera salpiques el asiento del inodoro o algo peor".

@Jordi_Sanuy

La noche de Damballah (Jordi Solé)

"La noche de Damballah" m'ha atrapat des de la primera pàgina, com ja em va passar amb "El tigre i la duquessa", l'anterior novel·la de Jordi Solé (Sabadell, 1966). Aquesta té 336 pàgines i està publicada per Alrevés. Quasi tot passa en una Barcelona fosca i bruta on la gent sobreviu com pot. També ho intentava la jove nigeriana a qui troben brutalment assassinada a la Zona Franca. El somni d'un futur millor s'ha esbotzat en mil bocins.

En Lluís Artigas és un policia que va per lliure. Sempre hi ha anat. Està fart de tot i no té res a perdre. Els companys li fan el buit, encara més des que va desaparèixer una partida de cocaïna que havien confiscat. Creuen que se la va quedar ell, però mai no s'ha pogut demostrar. Cas tancat. Sigui com sigui, sempre està sota sospita. En l'assassinat de la jove hi veu una possibilitat de redempció i resoldre'l se li col·loca entre cella i cella. Qui també està molt interessada en el cas és la Mònica Vidal, una periodista que tampoc passa pel seu millor moment. Prové d'una gran nissaga i té massa coses a demostrar. Necessita una història per sortir del pou i qui sap si podria ser aquesta. El seu cap i protector, en Xavier Bertrán, és qui la posa sobre la pista. Li té una estima especial.

Estem davant d'una novel·la negra clàssica, protagonitzada per un antiheroi de manual. L'Artigas, irònic i malparlat, es mou com peix a l'aigua entre prostitutes, traficants i malfactors de tota mena. L'autor ens ho explica tot amb molt de ritme, perquè sempre passen coses. Sense pauses. Damballah, per cert, és un dels 'loas' més importants de la religió vudú haitiana. Se'l considera el pare celestial i el creador primigeni de tota vida. Precisament el vudú podria ser la clau de l'assassinat de la noia nigeriana. Tant en Kabiru com l'Eshu, arribats des de Benin City, són dos personatges molt ben treballats. El primer és qui resol tots els problemes -pistola en mà-, el segon el bokor o sacerdot vudú. Fa posar els pèls de punta. Al final, tot quadra, sense fissures, amb un final estel·lar.

"Quedaba muy poca gente en el cuerpo dispuesta a tomarse un café en público con Lluís Artigas. Un informe redactado con un estilo escéptico que reconocía de mala gana no haber encontrado pruebas con las que encausarte no eran suficiente para que te considerasen inocente.

Y si no eres inocente solo puedes ser culpable.

El cabo de Antivicio, Claudi Hostalot, era uno de los pocos que no actuaban como si Lluís hubiese contraído el ébola y pudiera contagiárselo con solo estar en el mismo edificio. Cuano lo llamó, no tuvo ningún inconveniente en citarse con él en una cafetería del centro".

@Jordi_Sanuy

Sota l'ombra de la Washingtònia (Roger Bastida)

Depenent dels resultats, de vegades potser és millor viure en la inòpia que anar massa lluny i descobrir coses que mai no hauries volgut saber. Podria ser el cas de la Cecília Arboix, la filla petita d'una família benestant amb negocis tèxtils i colònia a Puig-reig. Ella és una de les protagonistes de "Sota l'ombra de la Washingtònia, de Roger Bastida (l'Hospitalet de Llobregat, 1990). El llibre té 350 pàgines i està publicat per Columna.

Als Arboix els coneixem l'any 1920, just després que un pistoler assassini un veí seu, també patró industrial barceloní. Per intentar fugir dels anarquistes, en Joaquim, la seva dona Magdalena i els seus fills (la Cecília i l'Enric) s'instal·len a l'Hospitalet, acompanyats d'una corrua de servei sense fi, amb expolicia inclòs. Cal estar protegits. Allà hi tenen un palauet modernista, amb un impressionant jardí exòtic, on no falten les washingtònies, un gènere de palmeres originàries dels Estats Units i de Mèxic. Bonica i envejada casa d'estiu. Va comprar-la i reformar-la l'avi Francesc de Paula, que es va fer ric a Cuba, negociant amb sucre... i alguna cosa més. Secret, que està passant de generació en generació, i que ara l'espavilada de la Cecília intentarà descobrir. Amb víctimes col·laterals.

La història que ens explica en Roger té una mica de tot. Fins i tot, una picada d'ull a la seva anterior novel·la, "La llarga revetlla". A l'Hospitalet, els Arboix cada any n'organitzen una amb el bo i millor de cada casa. A "Sota l'ombra" ens parla del pistolerisme, de les vagues de treballadors, del tràfic atlàntic d'esclaus i també de rituals i d'un fantasma que fa pudor de claveguera i no descansa en pau. És un llibre elegant i molt descriptiu, de plantes objectes i persones, que guanya ritme i emoció a mesura que avança, amb un gran final, ja amb alguns dels protagonistes amb edat avançada. Reflexiona sobre el fet d'enriquir-se amb la suor i el patiment dels que van néixer al 'costat fosc', com diria el bo de Pau Donés. I clar, amb el pas del temps, alguns cognoms són bruts i difícils de portar.

"La calma que normalment regnava al jardí dels Arboix es va veure interrompuda pel parell de delicioses explosions que va fer el Renault en aturar-se. Les minyones, plantades en vano al davant de la torre, van haver d’enxiquir els ulls o fer visera amb la mà per evitar el sol del migdia, que llepava amb els seus rajos la bellesa cromada de l’automòbil, miratge resplendent entre volutes violàcies de gasos de motor. El senyor va baixar abans que el xofer tingués temps d’obrir-li la porta. La senyora, que tot el viatge havia estat pendent que els nens no es barallessin, sí que va esperar-se a la gentilesa del conductor. Volia escenificar, amb tots els ets i uts, l’entrada de la seva família a la finca. La seva finca de l’Hospitalet de Llobregat...".

@Jordi_Sanuy

Extrañas (Guillermo Arriaga)

Lo anómalo disgusta y da miedo. Y hay que invisibilizarlo al máximo. En la Inglaterra del siglo XVIII, no hay cabida para bestias, adefesios o engendros. Se les puede llamar de mil y una maneras. Sus familiares les tratan con desprecio, peor que animales, pero los mantienen con vida. Por cuestiones religiosas. Estos seres diferentes llenan las 489 páginas de “Extrañas”, la última y apasionante novela de Guillermo Arriaga (Ciudad de México, 1958). Está publicada por Alfaguara. 

William Burton es el noble heredero de una poderosa casta de guerreros autoritarios, que hace muchas generaciones que impone su ley con mano de hierro. Algunos de sus rivales han sido descuartizados y han acabado siendo comida para perros. Nadie se atreve a plantarles cara. El día que William visita todos sus dominios -le están preparando para el relevo generacional- descubre a los dos primeros esperpentos y su vida cambia para siempre. Decide que quiere ser médico y ayudarles en lo que sea posible. Pero su padre se lo prohíbe. Se niega a atender a sus razones. Al no hacerle caso, decide desterrarlo. Seguirá manteniéndolo económicamente, pero no podrá volver jamás a casa ni hablar con nadie de la familia. La medicina es charlatanería y farsa. 

La escritura de Arriaga tiene una fuerza excepcional, con personajes profundos y llenos de contradicciones. El de William es un viaje hasta los confines del mundo, llegando a Egipto y a Abisinia. Y lo hace al lado del gigante Robert Black, un eminente médico especialista en 'enfermedades raras'. Es el genio indiscutible de la época, tamizado por la ingesta de litros y litros de absenta. El vástago de los Burton no puede entrar en la universidad, pero se rodea de los mejores para absorber conocimientos y ejercer de médico. Sin licencia. Por sus manos pasan una mujer elefante, un hombre lobo, cabras bicípites, una momia también con dos cabezas y las extrañas, de las que nada explicaré. Un pequeño catálogo de seres y estares, como rezaba el título de uno de los discos de El último de la fila. 

UNA NOVELA CATEDRALICIA 

“Extrañas” es una novela catedralicia, sin apenas puntos y aparte. El autor nos lo explica todo de corrido, sin capítulos ni separaciones. Esto ayuda a crear una atmosfera muy cargada, donde las bestias rivalizan con prostitutas y mercaderes y boticarios llenos de sabiduría. “Los Hombres aparentan buscar un coño, en realidad, claman por un oído”. Me ha llamado la atención las dos o tres autopsias en las que William participa, narradas con un realismo total. Gran ensayo sobre la condición humana y la lucha entre la ciencia y la religión. De Arriaga ya había leído y comentado "Salvar el fuego", "El salvaje", "El búfalo de la noche" y "Un dulce olor a muerte". Cuando él publica, el mundo se para. Hay que leerlo y disfrutarlo al momento. 

“Conservo claros los recuerdos de esa mañana como si recién acabasen de suceder y no varios años atrás, ese día mi madre ordenó a las criadas vestirme de negro, en cuanto amaneció mi padre me pidió acompañarlos, en el camino descubrí hacia dónde nos dirigíamos, al lugar prohibido, aquél donde ni yo ni mis hermanos, ni ninguno de los sirvientes, estábamos autorizados a ir: al cementerio del castillo, por boca de las cocineras y de las ayas había escuchado relatos estremecedores sobre fantasmas, sobre seres infernales con dientecillos filosos aguardando entre las tumbas, sobre fuegos fatuos en cuyas flamas se dibujaban los rostros de quienes se hallaban ahí enterrados, cuando se lo comenté a mi madre me regañó, «por eso no es bueno convivir con la servidumbre, te llena la cabeza de tonterías, en ese lugar descansan tus antepasados, debes venerarlo»...”

@Jordi_Sanuy