Sota l'ombra de la Washingtònia (Roger Bastida)

Depenent dels resultats, de vegades potser és millor viure en la inòpia que anar massa lluny i descobrir coses que mai no hauries volgut saber. Podria ser el cas de la Cecília Arboix, la filla petita d'una família benestant amb negocis tèxtils i colònia a Puig-reig. Ella és una de les protagonistes de "Sota l'ombra de la Washingtònia, de Roger Bastida (l'Hospitalet de Llobregat, 1990). El llibre té 350 pàgines i està publicat per Columna.

Als Arboix els coneixem l'any 1920, just després que un pistoler assassini un veí seu, també patró industrial barceloní. Per intentar fugir dels anarquistes, en Joaquim, la seva dona Magdalena i els seus fills (la Cecília i l'Enric) s'instal·len a l'Hospitalet, acompanyats d'una corrua de servei sense fi, amb expolicia inclòs. Cal estar protegits. Allà hi tenen un palauet modernista, amb un impressionant jardí exòtic, on no falten les washingtònies, un gènere de palmeres originàries dels Estats Units i de Mèxic. Bonica i envejada casa d'estiu. Va comprar-la i reformar-la l'avi Francesc de Paula, que es va fer ric a Cuba, negociant amb sucre... i alguna cosa més. Secret, que està passant de generació en generació, i que ara l'espavilada de la Cecília intentarà descobrir. Amb víctimes col·laterals.

La història que ens explica en Roger té una mica de tot. Fins i tot, una picada d'ull a la seva anterior novel·la, "La llarga revetlla". A l'Hospitalet, els Arboix cada any n'organitzen una amb el bo i millor de cada casa. A "Sota l'ombra" ens parla del pistolerisme, de les vagues de treballadors, del tràfic atlàntic d'esclaus i també de rituals i d'un fantasma que fa pudor de claveguera i no descansa en pau. És un llibre elegant i molt descriptiu, de plantes objectes i persones, que guanya ritme i emoció a mesura que avança, amb un gran final, ja amb alguns dels protagonistes amb edat avançada. Reflexiona sobre el fet d'enriquir-se amb la suor i el patiment dels que van néixer al 'costat fosc', com diria el bo de Pau Donés. I clar, amb el pas del temps, alguns cognoms són bruts i difícils de portar.

"La calma que normalment regnava al jardí dels Arboix es va veure interrompuda pel parell de delicioses explosions que va fer el Renault en aturar-se. Les minyones, plantades en vano al davant de la torre, van haver d’enxiquir els ulls o fer visera amb la mà per evitar el sol del migdia, que llepava amb els seus rajos la bellesa cromada de l’automòbil, miratge resplendent entre volutes violàcies de gasos de motor. El senyor va baixar abans que el xofer tingués temps d’obrir-li la porta. La senyora, que tot el viatge havia estat pendent que els nens no es barallessin, sí que va esperar-se a la gentilesa del conductor. Volia escenificar, amb tots els ets i uts, l’entrada de la seva família a la finca. La seva finca de l’Hospitalet de Llobregat...".

@Jordi_Sanuy