Carta a la reina d'Anglaterra (Vicenç Pagès Jordà)

Uns mesos després de la seva mort, l'editorial Empúries ha reeditat "Carta a la reina d'Anglaterra", un dels llibres més coneguts de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 - Torroella de Montgrí, 2022). És molt curt, només 106 pàgines, i s'acaba convertint en una paràbola sobre la immortalitat. La vida és una partida d'escacs. Dependent dels moviments que facis, te'n podràs sortir millor o pitjor. Fins i tot un peó pot acabar fent caure al rei.

En Joan Ferrer forja una espasa inigualable, la millor que ha existit mai. La fa al comtat de Cerdanya, al sud dels Pirineus. Tothom hi va al darrere, però es nega a vendre-la. La vol per a ell. Al final, però, s'ha de fer enrere i l'entrega al Diable, a canvi de tres desitjos. S'hi veu obligat. Un d'ells és la vida eterna. Ara que ja té gairebé mil anys creu que ha arribat el moment de passar balanç a la seva prolongada existència. Està empresonat i, si alguna cosa li sobra, és temps. Per aquest motiu, decideix posar-se en contacte amb la reina d'Anglaterra; i no per demanar-li clemència. Al llarg de tots aquests anys, el tedi i l'Estat -que sempre l'ha seguit de ben a prop- s'han convertit en els seus principals enemics. No ha estat fàcil lluitar-hi.

El conqueridor Francisco Pizarro i els filòsofs Jean-Jacques Rousseau i Karl Marx són alguns dels personatges històrics amb qui va poder conviure Joan Ferrer. També va tenir relació amb l'actriu Greta Garbo, per qui sentia una devoció especial. De dones en va estimar moltes. També va parlar moltes llengües i va viure en un munt de països, procurant-se tots els plaers imaginables. De l'Edat Mitjana fins al llindar del tercer mil·lenni va tenir períodes per tot i tothom. En aquesta novel·la, publicada originalment l'any 1997, Pagès Jordà treballa molt bé la psicologia del protagonista, que evoluciona constantment. La reedició nclou dues postdates, repassant la trajectòria de l'obra, les crítiques rebudes i les discussions que ha provocat en els lectors.

"Llavors jo era molt jove i explicava a tothom que em volgués sentir que estava forjant l’espasa més poderosa de la cristiandat. La notícia no va tardar a arribar a Arnulf, un dels cavallers que lluitaven a sou del comte. Els cavallers medievals tenien un concepte molt idealitzat d’ells mateixos, però en realitat eren (com suposo que sabeu, Majestat) el que avui anomenaríem mercenaris, soldats professionals al servei dels potentats. Aquells cavallers són tan lluny de la imatge que en tenim ara com els pistolers que vaig conèixer a Colorado poc abans de la Guerra de Secessió són lluny dels que veiem als westerns. Però deixeu-me que reprengui el fil. Quan Arnulf, el capitost dels lladres i assassins del comtat de Cerdanya, va sentir a parlar de la meva espasa, li va faltar temps per presentar-se a la farga".

@Jordi_Sanuy