Tothom a la meva família ha matat algú (Benjamin Stevenson)

"Tothom a la meva família ha matat algú" és una novel·la de misteri força enginyosa i divertida. Està escrita per l'humorista australià Benjamin Stevenson, traduïda al català per Cristina Sala Pujol i publicada per Columna. Són 457 pàgines que segur que no deixen indiferent ningú, amb un argument sense trampes ni grans girs i amb un protagonista central, l'Ernie Cunningham, que porta el pes de tot amb mestratge.

Avui en dia, és habitual que les novel·les negres ens presentin assassins en sèrie despietats i policies plens de vicis i complexos. Espectacles majestuosos que freguen la ciència-ficció i on quasi tot és possible. No és el cas que ens ocupa. "Tothom" m'ha recordat els llibres de tall clàssic, com els d'Agatha Christie o Ronald Knox. De fet, abans del pròleg s'inclouen "Els deu manaments de la ficció detectivesca" del citat teòleg i literat anglès. El primer és que "el delinqüent ha de ser algú que s'hagi esmentat a la part inicial de la història, però no pot ser algú de qui el lector conegui els pensaments". Just a la fusta. Seria una mena de "Deu negrets" moderna i més despreocupada.

L'Ernie és l'ovella negra de la família; sobretot després que denunciés al seu germà Michael per assassinat. Creu que havia de fer-ho, però no li han perdonat. La seva mare el considera un traïdor. Han passat tres anys. En Michel surt de la presó i els Cunningham es reuneixen en un hotel de muntanya per donar-li la benvinguda. I clar, una reunió familiar sempre és un assumpte de vida o mort. En aquesta encara més, perquè directament o indirecte, tots han matat algú. El que havia de ser una trobada per cosir ferides, n'acaba obrint unes quantes més. Apareix un cadàver a prop de l'hotel i, com la policia està sobrepassada, l'Ernie s'ocupa de la investigació. Ell es guanya la vida fent una mena de guies en què dona consells per escriure bones novel·les negres. Com aquesta.

"En Michael es va atansar al cos i va treure la tovallola. El vaig seguir i vaig veure el cos sencer per primera vegada. Li vaig veure una taca fosca i lluent sobre un maluc. «Algú li ha disparat, jo l’he atropellat després», havia dit en Michael. Jo no n’estava segur; fet i fet, només havia vist trets a les pel·lícules. Al coll de l’home hi havia un bony, talment com si s’hagués empassat una pilota de golf. Portava un passamuntanyes negre, però no li quedava gaire ben posat. La tela li feia bosses als punts equivocats. Quan era petit, un nen que m’assetjava a vegades ficava dues pilotes de criquet en un mitjó i m’intentava pegar. El passamuntanyes tenia una forma semblant. Em va fer la sensació que la tela era l’únic que impedia que el cap se li desmuntés..."

@Jordi_Sanuy