Demà, i demà, i demà (Gabrielle Zevin)

Mai he sigut aficionat als videojocs, més enllà de fer algunes partides al Tetris o al Super Mario, quan era adolescent. Tot el contrari que en Sam i la Sadie, que comparteixen l'afició pels jocs electrònics des de ben petits. Ells són dos dels grans protagonistes de "Demà, i demà, i demà", de Gabrielle Zevin (Nova York, 1977). La novel·la, que m'ha commogut, està traduïda al català per Ernest Riera, té 531 pàgines i l'ha publicada Edicions del Periscopi.

El que uneix en Sam i la Sadie són els videojocs, però estic convençut que tot hauria funcionat igual si s'haguessin dedicat a la literatura, al cinema o a qualsevol altra cosa. Més enllà dels jocs, el que funciona és la seva relació d'amistat que, malgrat els alts i baixos, és per a tota la vida. Junts són invencibles, encara més quan se'ls afegeix en Marx, que és qui posa seny quan les coses es compliquen. Són personatges cent per cent autèntics, amb moltes capes i, en la majoria dels casos, també amb importants ferides emocionals. Els videojocs són un mitjà per refugiar-se del món real, on en Sam i la Sadie no acaben d'encaixar. Jugar els permet ser més lliures i autèntics. Quan són  petits, però també quan es van fent grans. 

Combinar feina i plaer és possible i en Sam i la Sadie acaben creant una empresa de videojocs. Serà llavors quan s'adonaran que no és fàcil gestionar l'èxit, els diners, la fama i la gelosia. Igualment, han d'intentar administrar la tragèdia i la pèrdua que, sense esperar-s'ho, acaba colpejant les seves vides. "Demà, i demà, i demà" és un llibre molt amable i fàcil de llegir que s'acaba convertint en una tendra declaració d'amor. Amor a la vida, als jocs, a l'amistat, als qui són diferents i a tot allò que faci falta. També als avis. Els d'en Sam, que regenten una pizzeria, són espectaculars. Van criar-lo després de la mort de la seva mare i la veritat és que ho van fer molt bé. Tinc ganes de tornar a jugar a algun videojoc. Qui sap si m'estic perdent alguna cosa interessant...

"Una tarda de finals de desembre, a les acaballes del segle xx, en Sam va sortir d’un vagó de metro i es va trobar que a l’artèria que duia cap a les escales mecàniques hi havia el coàgul d’una massa inerta de gent que es miraven un anunci bocabadats. En Sam feia tard. Tenia una reunió amb el seu conseller acadèmic que ja feia més d’un mes que posposava, però que tothom estava d’acord que s’havia de celebrar per força abans de les vacances d’hivern. A en Sam no li agradaven les gentades: ni trobar-s’hi enmig, ni cap de les bajanades que a la gent li agrada celebrar en massa. Però aquella gentada no es podia evitar. Hauria de travessar-la si volia arribar al món de la superfície".

@Jordi_Sanuy