"La llei de l'hivern", de Gemma Ventura Farré (el Vendrell, 1990), és d'aquells llibres que diuen tantes coses que no n'hi ha prou amb una sola lectura. Deixar-lo a la tauleta de nit i rellegir-lo a poc a poc em sembla una bona solució per intentar no perdre's res. És el Premi Josep Pla 2023 i està publicat per Destino. La protagonista central és una noia que vetlla al seu avi, que està a punt de morir. I, al seu costat, ella recorda i imagina...
La noia, que és qui fas de narradora -en primera persona-, està sola, però no se'n sent mai. La memòria i la imaginació l'acompanyen i li permeten fer balanç i mirar cap a un futur que ara potser se li presenta incert i qui sap si esquiu. L'avi va criar-la com va poder, després que els seus pares no se'n volguessin fer càrrec. Un dia va dir-li que "cadascú necessita una desgràcia per viure", i qui sap si la va encertar. De fet, la memòria s'acaba convertint en una màquina d'imaginació, ja que tot allò que torna del passat és probable que ens arribi d'una manera molt diferent de com ho vàrem viure. Hi ha el temps del rellotge i el temps dels records, ens explica la protagonista. I potser tot dos no acaben de quadrar mai.
Ventura converteix "La llei de l'hivern" en un homenatge al pas del temps i a tot allò que és invisible i sempre ens acompanya, com l'instint o aquelles persones que, tot i no ser-hi, sempre continuen sumant. Com aquells fantasmes coneguts que ens xiuxiuegen coses a cau d'orella. La noia no té lligams, com el captaire de qui s'enamora. Potser representa tot allò que voldria per ella. El poble de l'avi és un poble com qualsevol altre, on molts dels seus habitants només són feliços complicant-se la vida. Tothom té el seu rol, com la gitana cega que porta la botiga de queviures i també d'esperança. Estem davant d'un llibre intimista i amb una escriptura clara i lluminosa que convida a la reflexió. Poesia pura.
"No me l’havia mirat mai, tanta estona seguida, ni a ell ni a ningú. Però me’l miro com si pogués arribar a entendre què és això de tenir coses a fer, a dir, i desaparèixer. Que totes les teves intencions, cabòries, dèries, manies, esperances, tot, sabeu?, tot quedi interromput. Pam. Tall de destral. L’arbre cau. I que mentre amb la pala et cobreixen de terra, d’una foscor semblant, o potser de la mateixa, neixi un nen. I que d’un extrem a l’altre tot passi en un segon. I que jo ara sigui enmig d’aquest segon i d’aquí res, com tothom, pam, tall de destral. Sí, sí, això mateix: un dia viu, l’altre mort. Un dia content, l’altre al clot. Un dia un marrec, un altre cabells blancs. Corre, corre, empaita-ho tot. Tall de destral, avall. Ostres, no sabeu com m’atabala pensar aquestes coses".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada