Diré que m'ho inventat (Marta Marín-Domine)

No sé si la Marina (al començament de la història només M) estava preparada per dur una filla al món. De fet, abans de ser mare, avorta un munt de cops; voluntàriament. Viatges d'anada i tornada a París. A "Diré que m'ho he inventat", Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959) escriu de manera contundent sobre les difícils relacions mare-filla. La seva no va ser gens exemplar. El llibre té 184 pàgines, és el Premi BBVA Sant Joan 2023 i l'ha publicat Edicions 62. 

La mare ja fa anys que és morta, i la filla torna al pis on van viure juntes a Barcelona. Ha arribat el moment de fer balanç i d'intentar esbrinar (si és possible) què va fallar entre elles. La Martina, filla d'immigrants francesos, sempre va anar a la seva. Corrien els anys cinquanta i volia ser actriu de cinema. Era vital i depressiva alhora. Seductora i cruel. Solitària i lluminosa. Massa independent per tenir una nena a càrrec seu. Quasi sempre li feia nosa. I comet errades. Moltes. La narradora es pregunta per què escriu sobre la seva mare si el que realment vol és oblidar-la. Com més abans millor. Però no pot. El què busca és alliberar-se, deixar llast, que entre l'aire i tot respiri. Fer les paus, encara que sigui tard. Negre sobre blanc.

Parlar o escriure obertament de la mala relació que tens (o has tingut) amb la teva mare suposo que no és normatiu ni habitual. Arribat el cas, però, sempre pots dir que t'ho has inventat, com s'assenyala en el títol. La línia que separa la realitat de la ficció sempre ha estat molt fina, per no dir que inexistent, com també sap Delphine de Vigan. Imprescindible "Res no s'oposa a la nit". Al Premi BBVA, punyent i directe, l'autora també ens parla de la mort, que diu que no forma part del transcurs de la vida. Éncara més, es tracta del seu contrari radical. La vida vol viure, no contempla morir, puntualitza. De Martín-Dòmine, que sempre té coses interessants per explicar, també he llegit i comentat "Fugir era el més ell que teníem". Esperant el proper títol seu. 

 "Va arribar un dia en què, volent salvar-se, la filla va aprendre a udolar. Per treure’s la por, i fins i tot, ves a saber, si per una mena d’instint que només en algunes ocasions s’activa, per indicar a algú compassiu que allà hi havia vida. Va ser en una d’aquelles nits que s’allargassaven que la nena va obrir la boca com un peix i va esperar fins que li va sortir el crit. Cada vegada que sentia aquells crits, la lleona s’aturava i es permetia un bri de commiseració per la nena. Però l’atac era indefectible. Després, sense cap remordiment, tornava a les seves tasques. No quedava mai cap rastre d’aquella violència".

@Jordi_Sanuy