divendres, de setembre 22, 2023

El digestiu de la veritat (David Balaguer)

De vegades, la solitud pot ser adorable. No sempre, està clar. Amb ella s’improvisa. T’hi pots passar hores i hores, al seu costat, assegut al sofà de casa. Aquest estat és un dels catorze protagonistes del llibre de relats “El digestiu de la veritat”, de David Balaguer (Barcelona, 1976). Té 172 pàgines i l'ha publicat La Magrana. L’autor transforma aquests estats o obsessions vitals en persones i hi interactua sense complexos.

Tot està explicat d'una manera personal i amb grans dosis d'un humor fosc (per no dir negre), que sovint desemboca en situacions absurdes. Quan el narrador parla amb la joventut, per exemple, li recrimina que no li doni treves, que l'abandoni i l'acabi menyspreant. Hi parla de tu a tu, com si fos una dona. A la felicitat li retreu que li sigui esquiva quan més la necessita, i a l'ejaculació que sigui tan difícil compartir-la. Entre ells dos, quan estan sols, s'entenen a la perfecció. Bona oda a l'onanisme. El pas del temps, la nostàlgia i la volatilitat de les coses apareixen sovint en aquests contes curts àcids i plurals. Balaguer diu que “els anys són velocistes jamaicans”. Aquesta una de les moltes referències esportives que inclou el llibre, que passa molt bé.

Les pors, les cavil·lacions, la fal·lera pels números i les estadístiques i altres deliris del narrador esquitxen totes les històries, algunes amb finals sorprenents. Sovint he sentit a dir que començar un conte és més fàcil que acabar-lo, que és on hi ha la verdadera complexitat. M’ha cridat l'atenció “La farsa”, en què una família competeix per veure quin dels seus membres dorm menys. Amb jutges i tot. Final sublim. També soc fan de l”’intuïtòmetre”, l'aparell que implanten al cap d’un home per intentar que no s’equivoqui a l'hora de prendre decisions importants. Hilarant la relació amb el doctor Solbakken. Per cert, Balaguer, habitual dels mitjans de comunicació, cita a dos companys de professió, Jordi Ramos, del Departament d’Esports de TV3 , i Xavier Grasset, l’alma mater del Més 324.  

"Quan anàvem al parc la mare sempre estava atenta a l’eventual aparició d’un pederasta que em pogués espatllar l’existència. La seva desconfiança malaltissa, concentrada principalment en el gènere masculí, s’activa quan algun home de més de cinquanta anys amb ulleres de pasta de vidres gruixuts, cabells greixosos pentinats amb la clenxa al costat, camisa de quadres de franel·la i jersei de cremallera cordat fins a la meitat gosava internar-se en un radi inferior als quinze metres de la meva posició. 
La confecció de clixés marmoris era una distracció en la qual la mare invertia moltes hores. Després, els exposava i puc certificar que la seva obra causava incredulitat i una gran controvèrsia. L’obsessió de la mare pels pederastes va fer que no reparés en la possibilitat que fossis tu qui vingués a molestar-me”. 

@Jordi_sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada