L'últim telecadira (John Irving)

Pocs llibres espero amb tantes ganes com els de John Irving (New Hampshire, 1942). "L'últim telecadira s'ha fet esperar. Ha arribat set anys després de l'anterior, "L'Avinguda dels misteris". L'he gaudit 21 dies perquè són gairebé mil pàgines: 959 per ser exactes. Està traduït per Imma Estany i publicat per Edicions 62. El nord-americà defensa la llibertat sexual, com ja va fer a "En una sola persona" (2013). El seu retrat multigeneracional és catedralici.

El protagonista central és l'Adam, que fa de narrador i ens explica la seva llarga i complicada vida en primera persona. És uns dels pocs personatges heterosexuals, l'únic dels principals. He llegit que Irving té una filla trans, que el seu germà és gai i la seva germana lesbiana. Queda clar que sap de què escriu. L'Adam és fill de la Litte Ray, una esquiadora que mai no va aconseguir cap podi. Això sí, va poder guanyar-se la vida fent classes d'esquí. D'inici, del pare no en sabem res. Qui li fa de padrastre és el raquetista, a qui també coneixem com el preciós senyor Barlow i altres sobrenoms que ara no venen al cas. És molt baixet. Fa 1,45 d'alçada, tretze centímetres menys que la Ray. Qui apropa el nen a la literatura és l'àvia., que li llegeix "Moby Dick", en veu alta, des de ben petit.

"L'últim telecadira" ens parla d'amor total, de sexe -amb un abans i un després del petó de la Little Ray al seu fill- i també de fantasmes. N'hi ha un munt, sobretot a l'Hotel Jerome d'Aspen, on el van emgendrar. El de l'avi mereix una menció a part... Tot està explicat amb un llenguatge ric i gran sentit de l'humor. El llibre repassa la història dels Estats Units dels últims 80 anys. L'autor és molt crític amb Ronald Reagan, per haver-se desentès de l'epidèmia de la sida. La Guerra del Vietnam -l'Adam hi va perdre un bon amic- i Donald Trump també passen pel sedàs d'Irving, que continua en plena forma. La tolerància i la comprensió són innegociables. Si és acordat, tothom se n'ha de poder anar al llit amb qui vulgui, sense donar explicaciins als altres. 

"La mama era una esquiadora experta, encara que ella no ho hauria dit mai. La història que sempre vaig sentir explicar de petit era que la mare havia fracassat en la competició; per consegüent, a parer seu, el seu nivell com a esquiadora no passava de «normalet». Com a monitora d’esquí que va ser tota la vida —li agradava més ensenyar nens petits i altres principiants—, la mama no estava amargada perquè no havia pogut competir. De petit, no li vaig sentir mai ni una sola queixa per la seva estatura diminuta; mai de boca d’ella. De l’àvia, de la tia Abigail i la tia Martha —les germanes grans de la mare— vaig sentir tot un reguitzell de queixes pel que feia a l’estatura de la mama".

@Jordi_Sanuy