Bajo tierra seca (César Pérez Gellida)

Qui en sentir el nom d'Antonia Monterroso no va fugir cames ajudeu-me, possiblement està mort... i amb sort, enterrat. La dona, coneguda popularment com la Vídua, és la gran protagonista de "Bajo tierra seca", la novel·la negra amb què l'escriptor César Pérez Gellida (Valladolid, 1974) ha guanyat el Premi Nadal 2024. D'ell ja havia llegit i comentat "Todo lo mejor", "Nos crecen los enanos", "Astillas en la piel" i "La suerte del enano". L'Antònia és llesta, recargolada, bonica i alta com un sant Pau. Un veritable perill públic.

Aquest cop, Gellida fa un salt enrere en el temps i situa l'acció a principis del segle xx, a Extremadura. Un incendi destrueix la hisenda de l'Antonia i la dona desapareix. Uns dies abans, havia posat una denúncia contra Jacinto Padilla, el seu capatàs i antic amant. El detenen a l'estació de Zafra, amb joies i diners. Diu que l'incendi el va provocar a petició d'ella i que la idea era començar una nova vida junts, lluny de les mirades de tothom. L'encarregat d'investigar tot aquest embolic és Martín Gallardo, que també coneix bé a la Vídua. El tinent de la Guàrdia Civil m'ha recordat al gran Sherlock Holmes, per la seva relació d'amor-odi amb l'opi, que el té ben abduït. És un home torturat que estima al seu cavall molt més que a qualsevol persona. Forma equip amb el sergent Pacheco.

"Bajo tierra seca" és un bany de sang constant. A Padilla hi ha molta gent que el vol veure mort i la idea és desfer-se'n com més aviat millor. Sort en té d'en Gallardo, que el protegeix perquè, arribat el moment, se'l pugui jutjar com cal. Estem davant d'una novel·la poderosa, addictiva i amb un ritme endimoniat. L'acció no s'atura en cap moment, protagonitzada per uns personatges foscos i amb força mala llet. Són molts els que busquen la venjança personal i no perdonen, com el germà del primer marit de l'Antonia o el terratinent que governa la comarca amb mà de ferro i sense sentiments. Els seus diners ho compren quasi tot. A més a més, el llenguatge de Gellida és cuidat i ple de diàlegs, molt proper al lector. La nota final amb què acaba el llibre el fa encara més potent i rodó. Un encert.

"En los calabozos del cuartel de Zafra, Jacinto Padilla, esposado y en ropa interior, permanece inmóvil sentado sobre un colchón apolillado y con visibles manchas de orina. Tiene la camiseta manchada de sangre seca y en los brazos se aprecian cardenales y magulladuras de distinta consideración. En el antebrazo izquierdo luce con orgullo un tatuaje de la Virgen del Rocío, de la que es devoto. El preso, que respira con cierta dificultad, alza la mirada hacia el ventanuco enrejado por el que se cuela la luz exterior, y con la yema del índice se acaricia la cicatriz del rostro". 

@Jordi_Sanuy