Aprendre a esquivar les bales (Xavi Coral Trullàs)

Segur que a Josep Trullàs li hauria agradat molt llegir "Aprendre a esquivar les bales", el llibre que el seu net Xavi Coral Trullàs ha publicat vint anys després de la seva mort. Ho ha fet sota el segell de La Campana. En el pròleg, en Xavi ens explica que és una obra escrita a quatre mans, ja que el seu avi va anotar tot el que va viure al front. Era una necessitat vital. A l'inici de la  Guerra Civil es va allistar per defensar la República i va estar set anys lluny de casa.

L'autor encapçala alguns capítols fent-nos arribar alguna frase textual del seu familiar, com, per exemple, "No pensar res. Només sobreviure un dia més". Són frases que deixen constància del seu neguit. De manera periòdica, les enviava per carta cap a casa seva, a Terrassa. Per explicar-nos les peripècies d'en Josep, en Xavi fa servir un estil molt periodístic, amb frases curtes i concises, sense cap mena d'ornaments. És àgil i directe, amb molt de ritme. D'aquesta manera, aconsegueix que el lector pugui posar-se ràpidament en la pell de l'avi i visqui les seves experiències de ben a prop. Com tants altres republicans, va haver de suportar una guerra duríssima i una postguerra encara pitjor. No s'acabava mai. Per tornar a casa, havia d'aprendre a esquivar les bales, com resa el títol del llibre.

L'amistat té molt de pes en aquesta història plena d'horror i de vivències esfereïdores. Tenir algú al costat en qui confiar quan t'estàs jugant la vida és primordial. El personatge d'en Comes, que es converteix en l'ombra d'en Josep, és adorable. Riuen i ploren plegats. A cor que vols. I són inseparables. El compromís amb l'amor també pesa molt en la novel·la. En el moment de marxar de casa, el nostre protagonista no tenia xicota, però ja li agradava la Maria, que amb el pas dels anys s'acabaria convertint en la seva dona. Quan pot li escriu, això sí, amb totes les precaucions del món i molt d'afecte. Al final, l'amor acaba creixent en la distància. També hi ha una interessant reflexió sobre l'absurditat de la guerra. Els soldats dels dos bàndols s'acaben matant sense ni tan sols conèixer-se. L'únic que fa és complir ordres inútils.

"Van arribar al Pertús que faltaven pocs minuts per a la una del migdia. Tots els passatgers, els pocs que hi havia, havien de passar per una petita garita on una parella de guàrdies civils es miraven la documentació sense pressa. Quan va ser el seu torn, els va mostrar el visat que li havien expedit al Consolat Espanyol de Perpinyà i el timbre que li havien posat, en què deia que a Figueres s’havia de presentar a la Jefatura de Frontera. Els civils van quedar conformes. No els va passar pel cap que aquell home d’ulls blaus i gairebé calb que els mirava des del seu metre noranta i amb cara de bona persona no tenia cap intenció de presentar-se enlloc".

@Jordi_Sanuy

La salamandra desnuda (Yves de Villegas)

"La salamandra desnuda", d'Yves de Villegas (Santander, 1972), és adrenalina pura. Es tracta d'una novel·la negra, visual i cent per cent addictiva, que passa majoritàriament al Japó. De fet, el país nipó té tanta força en la història que acaba convertint-se en un dels personatges principals, amb el permís de l'Alice i la Yuriko. És una història d'amor, sexe i violència, amb la Yakuza japonesa lluitant pels seus particulars ideals d'honor i justícia.

L'Alice, que té trenta anys, fa tres anys que viu a Kioto. És escocesa i ja té el bitllet d'avió per tornar cap a casa. Després de rebre un cop tant dur com inesperat, està convençuda que ha de replantejar-se la seva vida, una vegada més. Però és llavors quan apareix la Yuriko, una preciosa japonesa tatuada, de qui s'enamora des del mateix moment que la veu. Al país del sol naixent, tatuatge és sinònim de Yakuza... i de perill imminent. L'Alice és bisexual, la Yuriko, lesbiana. Les escenes de sexe entre elles dues estan narrades de manera espectacular, amb passió i tot luxe de detalls. De Villegas fa pujar la temperatura al límit. Són passatges de literatura eròtica de molts quirats.

Al costat de les dues protagonistes, entrem de ple en els costums de les altes esferes de la societat japonesa i dels seus temples secrets. L'autor se centra en un, al costat del Mont Fuji, on, pagant, tot és possible. Qualsevol cosa que puguis imaginar, sigui legal o no. I el que allà passa, no ho sabrà mai ningú. Impunitat total. El llibre acaba sent una lluita a contrarellotge de l'Alice per marxar del Japó abans que no sigui massa tard. Té 372 pàgines i està publicat per l'editorial Planeta, sota el segell NdeNovella. L'he llegit en un dia i mig. Impossible parar. En aquesta història elèctrica, absorbent i molt ben escrita, la la venjança pesa més que qualsevol altra cosa. El respecte i la família, al final, estan per sobre de tot. 

"Despierto de un sueño tan profundo que dudo si es vigilia. ¿Dónde estoy? Me aplasta un edificio de varios pisos apoyado sobre la cabeza. Todo está oscuro. No. Me da esa impresión porque no logro abrir los párpados. ¿Me duermo otra vez? No. Aquí sigo. Espera. Quizá esté muerta ya. Intento mover algún músculo. Imposible. Respira, Alice. Lo consigo, pero me cuesta. Como si diez forzudos aprisionasen cada centímetro de mi cuerpo. Un momento. ¡Soy capaz de mover el dedo! A ver... Sí. Mi uña roza contra alguna superficie rugosa. A lo mejor..., veamos, eso es, poco a poco abro un ojo. El izquierdo, muerto, como si no existiese, y el derecho..., duele..., vamos..."

@Jordi_Sanuy

Ciudad en ruinas (Don Winslow)

Costa d'assimilar que Don Winslow (Nova York, 1953) s'hagi jubilat. Al llarg dels anys, l'escriptor nord-americà m'ha regalat hores i hores de lectura meravelloses. El seu últim llibre, "Ciudad en ruinas", tanca la immensa trilogia que completen "Ciudad en llamas" i "Ciudad de los sueños". Està traduït al castellà per Victoria Horrillo Ledesma i publicat per l'editorial Harper Collins. Són 463 pàgines trepidants i sense aturador.

El personatge central, Danny Ryan, està a l'altura d'Art Keller, l'agent de la DEA protagonista d'"El poder del perro", "El cártel" i "La frontera", l'altra grandíssima trilogia de Winslow, dedicada al narcotràfic. Ryan és l'antiheroi, un home torturat pel passat i sempre amenaçat per un present incert. És d'origen irlandès i va pertànyer a la màfia de Providence, d'on va haver de marxar, amb el seu fill d'un any i mig, escapolint-se dels italians i dels federals. En aquesta tercera part, el retrobem a Las Vegas, convertit en un magnat del joc. Ha plogut molt des que era un simple estibador portuari. Sembla que la vida li somriu, però quan intenta comprar el seu tercer hotel, desencadena una nova guerra. Els seus vells enemics, que mai no s'han oblidat d'ell, reapareixen amb més força que mai.

Amb el suport de la seva mare i de la seva antiga banda, en Ryan intentarà salvar al seu fill Ian -costi el que costi- i fugir cap endavant, un cop més. Winslow ens regala una novel·la negra amb un ritme vertiginós i un munt d'assassinats. Capítols curts, plens de diàlegs i amb frases àgils i directes per incidir en els seus temes habituals, encapçalats per la venjança, la traïció, la compassió, l'ambició i també l'amor. No s'oblida de la corrupció, que de vegades neix en els mateixos passadissos del poder de Washington. En Danny mai no s'ha considerat una mala persona. Només ha matat quan ha estat estrictament necessari. Tot i la duresa de l'obra, m'he emocionat tres o quatre de cops, sobretot al final. Un llibre rodó, per posar punt final a una carrera plena d'èxits. Gràcies, Don.

"Danny está insatisfecho.

Se pregunta por qué mientras contempla el Strip de Las Vegas desde la ventana de su despacho.

Hace menos de diez años, piensa, huyó de Rhode Island en su coche viejo, con un hijo de un año y medio, un padre senil y todas sus posesiones metidas en el maletero. Ahora es socio de los hoteles del Strip, vive en una mansión estupenda, tiene una cabaña en Utah y cada año estrena un coche que paga al contado.

Que Danny Ryan sea multimillonario le parece tan gracioso como irreal. Nunca soñó -ni él ni nadie que le conociera en su juventud- que algún día tendría más patrimonio que su siguiente paga, y mucho menos que se le consideraría un magnate, una de las grandes figuras de ese gran juego de poder que es las Vegas".

@Jordi_Sanuy

La puresa de l'engany (Gerard Quintana)

Decebut? Potser frustrat en les seves esperances. Com es va sentir així el director de cinema gironí Claudi Careta quan va descobrir que l'Antoine, el brillant poeta que va conèixer a Cuba i després va retrobar a Girona, era un impostor? El jove dominava l'escena i tenia un verb agut i lluminós, però es feia passar per una persona que no era. L'Antoine famós i guardonat, que sí que existia, s'encarregaria de descobrir l'entrellat i de fer-ho volar tot pels aires. Escac i mat.

A "La puresa de l'engany", Gerard Quintana (Girona, 1964) s'esforça per col·locar-se en la pell d'en Careta i explicar-nos la seva història en primera persona. És el primer cop que opta per fer-ho d'aquesta manera, i li genera un desgast important. Encara més, tenint en compte que el nucli de la novel·la està basat en fets reals. Fa tres dècades, en Gerard va conèixer l'Antoine i va arribar a col·laborar amb ell, amb els Sopa de Cabra. Potser també es va sentir estafat, com tants d'altres, però l'admirava. Diu que era el seu heroi. Dels Sopa en fa una crítica molt divertida. En les dues primeres parts del llibre, en Careta ens relata el seu viatge a Cuba amb la Lena, a principis dels noranta. Era la seva actriu fetitxe i també la seva parella, amb qui tenia una relació oberta i malaltissa.

En la tercera i última part, tot es complica. Quan penses que ja no pot passar res més que et sorprengui, hi ha un altre repic de campanes. I mai no és l'últim. Les escenes de sexe, amb putes incloses, s'intensifiquen i s'arriba a situacions límit. Un cop més, l'autor barreja realitat i ficció, regalant-nos uns distòpics mons paral·lels amb pintures que tenen vida pròpia i un misteriós paó. Diuen que quan estàs perdut, qualsevol cosa és possible... fins i tot retrobar-te a tu mateix. Quintana, àvid lector i consumidor de cinema, no desaprofita l'oportunitat de salpebrar l'argument amb un munt de referències clàssiques. "La puresa de l'engany", un llibre aspre i suau a la vegada, només m'ha durat un dia i mig. Molt lluminós, partint de les tenebres.

"No vulguis tenir sempre la raó, la raó és dels burros". 

"Des que havíem sortit de Madrid aquella frase del pare s’havia integrat en la meva vigília, i m’obligava a bascular damunt d’un fil de records que es tensava i em gronxava amb les noves sacsejades de l’avió. Me la deia tot sovint. Durant molt de temps la vaig atribuir a un esperit generacional de supervivència o, més ben dit, de contenció en el sotmetiment. Però amb els anys se’m va anar fent més evident que aquesta era una de les regles de la vida social i també de les nostres relacions més íntimes. El secret és un dret, la convivència és una obligació, i la diplomàcia és un deure, deia el pare".

@Jordi_Sanuy

Sotto voce (Gal Gomila)

En veu baixa i en secret, com resa el títol del seu llibre. Així ens explica Gal Gomila (Òdena, 1976) una història esfereïdora i plena de sentiment. És molt més que un thriller rural, com es pot llegir a la contraportada, però no puc explicar-ne els motius. Cal descobrir-ho sobre la marxa, i patir-ho al costat del protagonista. Són 378 pàgines, publicades per l'editorial La Campana, que segur que no deixen indiferent ningú. És materialment impossible.

La novel·la d'en Gal avança en dos temps i amb escenaris i personatges diferents, que s'alternen de manera consecutiva. D'inici, relacionar-los no és fàcil, però tot acaba quadrant de manera natural i sense forçar-ho. En un d'ells, la Clàudia Blanch, investigadora dels Mossos d'Esquadra, intenta esbrinar qui hi ha al darrere de l'assassinat d'un prestigiós músic. El troben dins del seu cotxe, amb una pedra de llamp clavada al cap i un bocí d'una carta d'amor a prop. La Clàudia, casada i amb una filla, no passa pel seu millor moment, però és addicta a la feina i es nega a deixar el cas, malgrat la insistència del seu cap. Falten pocs dies per un judici -al començament no sabem per quin motiu- i té el cap a punt d'explotar.

En l'altre temps, hi trobem en Gabriel, un nen amb una imaginació sense límits. S'ha fet un món a mida per escapar del real, que per desgràcia sempre li ha fet molt esquiu. L'autor ens regala diversos relats, amb llamps, trons, bèsties i cavalls alats que m'han recordat les fantasies de Patrick Rothfuss. I no puc afegir res més. "Sotto voce" és un llibre escrit des del cor que, entre altres coses, reflexiona sobre la capacitat de resistència del ésser humà -que de vegades és infinita- i sobre si la justícia és prou justa, analitzant les diferents perspectives. No tot es blanc o negre; la vida està plena de grisos que també s'han de valorar en la justa mesura abans de prendre decisions transcendentals.

"És un quart de nou quan entro a la comissaria, amb el cap una mica enterbolit. Res que no arregli posar-se dret a la feina. En Téllez em diu que el sotsinspector Rovira m'espera impacient a la sala de reunions, que no tardi, que està força neguitós pel tema de l'homicidi d'ahir. Ja té la premsa enganxada al cul i els de la central  mossegant-li el coll, i no està de bon humor. No sé com s'ho fan, sembla que ensumin la porqueria abans que ningú. Tampoc entenc tants nervis de sobte i li demano explicacions. En Téllez, que ho sap tot, em comenta que es veu que era un home important, aquest Martí Anglada, que tenia una certa reputació i prestigi dins el món artístic. A mi, personalment, no em sona d'haver sentit mai el seu nom".

@Jordi_Sanuy