La puresa de l'engany (Gerard Quintana)

Decebut? Potser frustrat en les seves esperances. Com es va sentir així el director de cinema gironí Claudi Careta quan va descobrir que l'Antoine, el brillant poeta que va conèixer a Cuba i després va retrobar a Girona, era un impostor? El jove dominava l'escena i tenia un verb agut i lluminós, però es feia passar per una persona que no era. L'Antoine famós i guardonat, que sí que existia, s'encarregaria de descobrir l'entrellat i de fer-ho volar tot pels aires. Escac i mat.

A "La puresa de l'engany", Gerard Quintana (Girona, 1964) s'esforça per col·locar-se en la pell d'en Careta i explicar-nos la seva història en primera persona. És el primer cop que opta per fer-ho d'aquesta manera, i li genera un desgast important. Encara més, tenint en compte que el nucli de la novel·la està basat en fets reals. Fa tres dècades, en Gerard va conèixer l'Antoine i va arribar a col·laborar amb ell, amb els Sopa de Cabra. Potser també es va sentir estafat, com tants d'altres, però l'admirava. Diu que era el seu heroi. Dels Sopa en fa una crítica molt divertida. En les dues primeres parts del llibre, en Careta ens relata el seu viatge a Cuba amb la Lena, a principis dels noranta. Era la seva actriu fetitxe i també la seva parella, amb qui tenia una relació oberta i malaltissa.

En la tercera i última part, tot es complica. Quan penses que ja no pot passar res més que et sorprengui, hi ha un altre repic de campanes. I mai no és l'últim. Les escenes de sexe, amb putes incloses, s'intensifiquen i s'arriba a situacions límit. Un cop més, l'autor barreja realitat i ficció, regalant-nos uns distòpics mons paral·lels amb pintures que tenen vida pròpia i un misteriós paó. Diuen que quan estàs perdut, qualsevol cosa és possible... fins i tot retrobar-te a tu mateix. Quintana, àvid lector i consumidor de cinema, no desaprofita l'oportunitat de salpebrar l'argument amb un munt de referències clàssiques. "La puresa de l'engany", un llibre aspre i suau a la vegada, només m'ha durat un dia i mig. Molt lluminós, partint de les tenebres.

"No vulguis tenir sempre la raó, la raó és dels burros". 

"Des que havíem sortit de Madrid aquella frase del pare s’havia integrat en la meva vigília, i m’obligava a bascular damunt d’un fil de records que es tensava i em gronxava amb les noves sacsejades de l’avió. Me la deia tot sovint. Durant molt de temps la vaig atribuir a un esperit generacional de supervivència o, més ben dit, de contenció en el sotmetiment. Però amb els anys se’m va anar fent més evident que aquesta era una de les regles de la vida social i també de les nostres relacions més íntimes. El secret és un dret, la convivència és una obligació, i la diplomàcia és un deure, deia el pare".

@Jordi_Sanuy