dilluns, de febrer 03, 2014

La tragicomèdia de la vida... a Tòkio


La idea és fer-se gran i molestar als fills el mínim possible. Hi reflexiona "Una familia de Tokio", de  Yôji Yamada. És un bon remake de "Cuentos de Tokio", del gran Yasujiro Oku. Se'n va emportar l'Espiga d'Or a a la millor pel·lícula en l'últim Festival de Valladolid. Són quasi dues hores i mitja de cinema pausat i molt reflexiu, amb escenes divertides i tristes... com la vida mateixa.

Sempre s'ha dit que els pares ho donen tot pels fills; i que aquests mai ho agrairan prou. Més aviat tot al contrari! Ho comprova en primera persona el matrimoni Hirayama, que deixa per uns dies la petita illa on viu per anar a veure als seus tres fills a Tokio. El gran és metge, la mitjana té una perruqueria i el petit, de tant en tant, fa de tramoista en un teatre. Quan arriben els seus pares, tot i ser un viatge planificat, cap dels tres té massa temps per estar amb ells i ensenyar-los la ciutat. Intenten repartir-se'ls com poden, tot i que, per poder seguir fent la seva, fins i tot els col·loquen en un hotel. La vida va massa ràpid per perdre el temps amb un parell de vells. I no se senten culpables! De fet, fa la sensació que ho veuen el més normal del món.

Yamada reflexiona sobre la vida i la família, però també sobre la mort que, moltes vegades, arriba per sorpresa. I és en aquest moment, per desgràcia, quan de vegades algunes coses es posen en el seu lloc. També és el moment adient per adonar-se qui s'arromanga i et fa costat; i qui continua amb l'americana posada, per dir-ho d'una manera gràfica. De vegades poden ser els últims d'arribar, o fins i tot els veïns, els que et recolzen quan estàs a punt de caure. En definitiva; estem davant d'una pel·lícula humana i tendra que, entre d'altres coses, serveix per fer-nos una idea del concepte de la familia al Japó.

"HER"

Suposo que no serà la gran triomfadora dels Oscar, però "Her", amb cinc nominacions, és una petita obra d'art. Opta al premi de millor pel·lícula, millor guió original, millor banda sonora, millor cançó i millor direcció artística. El del guió li donaria ara mateix, perquè la història que ens explica Spike Jonze és sensacional. I el de la cançó, "The Moon song", de Karen O, també. És una delícia!

En una societat com la nostra, en què pràcticament tothom va pel carrer interactuant amb el seu Smartphone, potser no se'ns hauria de fer estrany que algú s'enamori del seu sistema operatiu. Doncs; això és exactament el que li passa al Theodore que, després de deixar-ho amb la seva dona, no sap ben bé què fer. Es torna un home solitari i amb poques ganes de sortir. L'únic que l'omple, i tampoc no massa, és escriure cartes d'amor per l'empresa per a la qual treballa. Fins que canvia de sistema operatiu... i perd el cap per ella. En Theodore està interpretat per un bon Joaquim Phoenix, un actor que sempre m'ha caigut simpàtic. La veu de la Samantha, sensual i plena de matisos, la posa Scarlett Johansson.

Podríem dir que, gràcies a la Samantha, en Theodore recupera l'alegria perduda... i potser també es torna una mica màquina? El que sí que està clar és que el sistema operatiu s'humanitza cada minut que passa. Li entren ganes de sortir d'on carai sigui i gaudir dels avantatges de tenir un cos propi. Llàstima que no sigui possible. En Jonze és un dels meus directors preferits; sobretot gràcies a dues de les seves primeres pel·lícules: "Como ser John Malkovich" (1999) i "Adaptation (El ladrón de orquídeas)". Per cert, també surt a "Her" Amy Adams, candidata a l'Oscar a la millor actriu de repartiment per "American hustle". Hi fa un paper petit, d'amiga d'en Theodore.

"FARÉ TOT EL QUE TU VULGUIS"

Diuen que la personalitat es forja quan som petits i que hi ha coses que, per bé o per malament, ens marquen per tota la vida. Ho sap molt bé la Nora, protagonista indiscutible de "Faré tot el que tu vulguis", l'últim llibre de la Iolanda Batallé. Amb ell va guanyar el Premi Prudenci Bertrana. Té 195 pàgines i està publicat per l'editorial Columna. M'ho he passat molt bé llegint-lo. És àgil, sensual i amb altes dosi de sexe. Fa reflexionar.

La Nora és una pintura d'èxit, feliçment casada i amb dues filles que comencen a fer la seva. Ho té pràcticament tot. Però un dia, quan menys s'ho espera, s'enamora perdudament d'en Nacho, a qui coneix en un avió. I és en aquest moment quan canvien totes les seves creences... i comença a viure? La seva història de passió amb en Nacho, de la qual no explicaré res, obre una porta que feia molts anys que estava tancada. Fins ara, mai s'havia plantejat ser infidel al seu marit, tot i que el seu matrimoni ja fa temps que s'aguanta per una mescla d'inèrcia i de respecte mutu.

Estem davant d'una dona complicada, passional i amb un passat tortuós, marcada per la forta personalitat del seu avi, per qui sembla que tingui una passió infinita. Està molt ben dibuixada. La veus. Saps perfectament com pensa i què és capaç de fer. La resta de persones que l'envolten, en Nacho inclòs, no deixen són simples actors de la seva comparsa. M'ha fet gràcia que la Iolanda citi en el llibre a la Jana, una dona que neteja la platja amb un tractor. La Jana era la protagonista de "La memòria de les formigues", un altre dels seus exitosos títols.

"Quan et preguntes si la teva parella t'és infidel és que ja t'ho està sent i aleshores per què vols saber més? Va baixar a l'estudi i es va deixar caure sobre el sofà vermell, sense res, sense roba. No estar pendent del mòbil era un alliberament. Es va tapar amb la manta aquella de llana persa. Va pensar en quan menjar li feia fàstic: entrava en un restaurant i havia de sortir perquè en lloc de persones dinant només veia tubs amb boques, tubs que ingerien, animals ferotges morts de gana que mataven a qui fos per sobreviure".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

8 comentaris:

  1. No he vist cap de les dues pel·lícules, de fet em sembla que no han arribat a Girona. Si arriben, aniré a veure la de Tokio, en tinc curiositat.
    Una abraçada, Jordi.

    ResponElimina
  2. Una Familia de Tokio me gustó mucho, pero debo decir que prefiero de tal padre tal hijo. ¿La viste?

    Un saludo Jordi

    ResponElimina
  3. Fa dies que busco a la cartellera Her.... i res, ha desaparegut en un tres i no res.

    ResponElimina
  4. Una abraçada, DERIC.

    La vi; estaba francamente bien, CASTIGADORA. Un beso.

    No la busquis RITS. Encara no s'ha estrenat :)

    ResponElimina
  5. Jordi,
    vull veure les dues pel.lícules,ja et contaré.
    Un abraç

    ResponElimina
  6. hehehe, sempre estic a la parra. X sort, ja l'han estrenat. I ja l'he vist.
    I em va encantar. No m'ha remogut les emocions per dins com esperava (quan sents a parlar tant i tant d'una peli, n'esperes massa) xò suposo que diu tantes i tantes coses que és d'aquelles pelis que vas digerint a pas lent, que cada vegada que veus, t'aporta alguna cosa de nou. Aquestes pelis son les que perduren.

    ResponElimina
  7. Completament d'acord, RITS. Un petó.

    ResponElimina