dimarts, de gener 20, 2015

Arriba a dalt, però no trepitgis ningú!


Nominació a la millor pel·lícula, al millor actor de repartiment (per JK Simmons), al millor guió adaptat, al millor muntatge i al millor so. “Wiplash” entra amb molta força en la cursa pels Oscars. Val tot per motivar algú? Jo diria que no, però Terence Fletcher, professor de jazz d’un prestigiós conservatori, està convençut que sí. Per descobrir al nou Charlie Parker farà el que faci falta. Brutal!

A Fletcher l’interpreta, i de quina manera, un grandiós JK Simmons (“Juno”, 2007). M’arriscaria a dir que fa el millor paper de la seva carrera. Ens regala una actuació plena de força. És un home sense escrúpols i malparlat, capaç de llençar-li una cadira al cap d’un alumne si s’equivoca mentre assaja. Segons ell, tot per beneficiar als nois; mai perquè ell perdi els papers… Avui en dia, trigarien cinc minuts a denunciar-lo per bullying. Simons guanyarà l’Oscar segur. No en tinc cap dubte. Un dels més perjudicats pels mètodes d’en Fletcher és l’Andrew Neiman, un bateria encegat pel seu desig incontrolat d’assolir l'èxit total. Podríem dir que es troben la gana amb les ganes de menjar. És per això que, inicialment, en Neiman accepta que el maltractin psíquicament i psicològica.

“Wiplash” té un ritme trepidant, al ritme de la bateria de Neiman. L’escena en què lluita amb dos músics més pel lloc de bateria principal és espectacular. Genera una angoixa brutal. Acaben amb les mans sagnant. La relació d’en Neiman amb la seva xicota, a qui estima molt menys que a la música, deixa clar fins a quin punt pot corrompre la fama o el desig d’assolir-la a qualsevol preu. El gir final, que no explicaré, per motius obvis, encara fa més gran la pel·lícula, dirigida per Damien Chazelle. Es dóna la cricumstància que “Wiplash” parteix d’un curt de 18 minuts, interpretat per JK Simmons i Johnny Simmons. En aquesta nova versió, el bateria és Miles Teller (“Divergente”, 2014), amb sis títols pendents d’estrena. Una molt bona pel·lícula.

“LA TEORÍA DEL TODO”

Com "Wiplash", també té cinc nominacions als Oscars “La teoría del todo”: millor pel·lícula, millor actor i actriu principal (per Eddie Redmayne i Felicity Jones), millor guió adaptat i millor banda sonora. Ens explica la vida de l’astrofísic Stephen Hawking, des dels seus dies de brillant universitari i fins a l’actualitat. Sobretot basant-se en el paper de la seva primera dona, l'atenta Jane Wilde.

Si fem cas a la pel·lícula, la Jane és clau en la vida d’en Hawking. Es van conèixer a la universitat i mai li va girar l’esquena. Quan el metge li diagnostica la seva malaltia degenerativa i li diu que només li queden dos anys de vida, ell intenta apartar-se’n. No volia que la noia suportés una càrrega tan gran. Però la Jane treu forces d'on potser no en tenia i li diu que estarà al seu costat mentre visqui, sigui el temps que sigui. El paper de la Felicity Jones, enamora. Té una força brutal! Com el d’Eddie Redmayne, un dels favorits per emportar-se l’Oscar. El seu paper és dels que agraden a l’Acadèmia. Comença la pel·lícula caminant amb normalitat i l’acaba en cadira de rodes, amb el cap penjat cap a un costat i parlant a través d’una computadora, com està Hawking en l’actualitat. Un paper ideat pensant en l’estatueta.

El millor de “La teoría del todo” és que el seu director, James Marsh (“Man on Wire”, 2008), aconsegueix un gran mimetisme amb l’espectador. És fàcil posar-se a la pell d’en Hawking i reconèixer que, afortunadament per a ell, es pren la seva desgràcia amb optimisme. Mai es dóna per vençut; sobretot gràcies a la seva dona, que exerceix com el seu àngel de la guarda. També mimetitzes molt bé amb la Jane, que dedica la vida sencera a la seva família. Tenia altres sortides menys difícils, queda clar. Per cert, la malaltia de l’astrofísic no li impedeix mantenir relacions sexuals amb la Jane… i tenir tres fills! La pel·lícula, molt emotiva, té un grandíssim gir final, basant-se en la realitat, està clar. Aquest fet, el desconeixia. En l’actualitat, l’Stephen i la Jane continuen sent amics i ja tenen néts.

"THE BABADOOK"

Vaig acabar de veure “The Babadook” en estat de shock. És una pel·lícula de terror excepcional. No sóc massa fan d’aquest gènere, però havia sentit a parlar molt bé de l’òpera prima de Jennifer Kent i no volia perdre-me-la. Estem davant d’un thriller psicològic molt potent, amb dues interpretacions superbes. Són 95 minuts commovedors, amb una força poc habitual al cinema. Imprescindible.

Tots tenim dimonis interiors; i no sempre és fàcil dominar-los. Això és el que ens explica Jennifer Kent en el seu debut com a directora. Va entrar al món del cinema fent d’actriu, en pel·lícules com “The Well” (1997) o “Babe, el cerdito en la ciudad” (1998). Sembla clar que el seu lloc està darrere de la càmera. L’Amelia té un fill de sis anys, el mateix temps que porta mort el seu marit. Van tenir un accident de cotxe quan anaven cap a l’hospital. Ella no ha estat capaç de superar la pèrdua. El seu fill Samuel tampoc no li posa fàcil. Viu obsessionat amb els monstres. Cada nit és obligat mirar a sota del llit i dins de l’armari abans de dormir. L’arribada d’un llibre que es titula “The Babadook”, que és el nom del monstre, ho complica tot una mica més, si era possible.

La pel·lícula fa més por pel que t’imagines que pel que veus. En Samuel és un nen complicadíssim, amb dificultats per relacionar-se amb les criatures de la seva edat. L’Essie fa el que pot, però li falta força i, sobretot, hores de son. Potser és per això que acaba tornant-se violenta. A l'Amelia la interpreta una sensacional Essie Davis, a qui recordo pel seu paper a “La joven de la perla” (2003). També està incommensurable el debutant Noah Wiseman. Caldrà veure’l en altres registres, però el seu paper és brutal. Kent no necessita efectes especials ni trampes per fer por. En té prou amb un argument contundent i molt ben treballat. William Friedkin, director d’”El exorcista” (1973), diu que “The Babadook” és la pel·lícula més terrorífica que ha vist mai. Sobren comentaris.

"EDUARD PORTELA, L'HOME DE L'ACB"

“Eduard Portela, l’home de l’ACB” és l’homenatge del periodista Jaume Rius a qui va ser, durant molts anys, màxim responsable de l’Associació de Clubs de Bàsquet. També va ser jugador, entrenador i director tècnic; una vida dedicada al món de la cistella. El llibre, que té 219 pàgines, l’ha coordinat Esther del Pozo i l’ha publicat l’editorial d’en Jaume.

Hi diuen la seva sobre Portela setanta-una persones relacionades amb el món del bàsquet. L’epíleg és de la seva dona, Maria Planas, exjugadora, exentrenadora i exseleccionadora espanyola. És difícil destacar només uns quants noms, però en poso uns quants exemples. Exjugadors com Juanma Iturriaga, Nacho Solozábal, Ferran Martínez, Jordi Villacampa i Walter Szcerbiak; entrenadors de la talla d’Ettore Messina, Dusko Ivanovic, Boza Maljkovic, Aíto García Reneses i Lolo Sainz i periodistes com Joan Cerdà, Jordi Robirosa, José Manuel Fernández i el mateix Jaume Rius. Fernández, explosiu com sempre, aprofita l’avinentesa per tornar a deixar clar el seu odi visceral cap a Aíto. El seu article, s’ha de dir, és dels que té més gràcia.

També m’han cridat l’atenció les reflexions de Salvador Alemany (president de la secció de bàsquet del Barça entre 1986 i 2003), Jordi Bertomeu (president de l’Eurolliga), Yvan Mainini (president de la FIBA), Antonio Novoa (expresident del Granollers i fundador de l’ACB, al costat de Portela) i David J Stern, comissionat de l’NBA. Tothom destaca el perfil humanista de Portela, un home avançat al seu temps. L’Eduard va intuir la importància del poder de la imatge, quan només es transmetia futbol, i va portar el bàsquet a la tele. També va ser ell qui va idear que l’ACB tingués el seu propi departament d’arbitratge. Quan era màxim responsable del Barça, va ser el responsable del fitxatge de “Chicho” Sibilio.

Personalment, a Portela el vaig conèixer quan jo era un nen. Va ser en un Campus, a Berga. Jo jugava amb el Granollers i ell ja estava al capdavant del Barça, com a secretari tècnic. Recordo que ens va fer una xerrada sobre el món del bàsquet i ens va regalar un banderí del club blaugrana, signat per ell. Després, com a periodista, l’he entrevistat unes quantes vegades. A l'Olímpic de Granollers, quan jo era cap de premsa del BFI Granollers i feia de speaker als partits del primer equip, vam presentar plegats l'homenatge a Joan “Chichi” Creus que, en l'actualitat, és el màxim responsable de la secció de bàsquet del Barça. Etern Portela!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

  1. Des que vaig veure el tràiler de "La Teoria del Todo" que em moro de ganes d'anar-la a veure. Ja es veu que hi ha una gran feina feta, se'm va posar la pell de gallina només amb uns segons.

    ResponElimina
  2. És maquíssima, JOMATEIXA!

    ResponElimina