dimecres, de gener 28, 2015

És al bosc on conflueix tot (i amb música!)


El pitjor d’”In to the Woods” és el seu cartell. Convida a no anar a veure la pel·lícula! No està entre les vuit nominades als Oscar, però opta a tres premis: millor actriu de repartiment per a Meryl Streep, millor direcció artística i millor vestuari. És un musical, molt divertit, i està dirigit per Rob Marshall, amb altres experiències en el gènere, com per exemple “Chicago” (2002) i “Nine” (2009).

La pel·lícula mescla l’argument de tres contes dels Germans Grimm (“La Ventafocs”, “La Caputxeta Vermella” i “Rapunzel); i un d’anònim, “Jack i la mongetera màgica”, que s’havia atribuït erròniament a Hans Christian Andersen. El millor és el repartiment, encapçalat per dues actrius que m’agraden moltíssim: Anna Kendrick i Emily Blunt. L’Anna (“Up in the Air”, 2009) fa de ventafocs; i l’Emily (“La pesca del salmón en Yemen”, 2011) interpreta a la dona del forner, que apareix en el conte de “La Caputxeta”. Les dues estan sensacionals.

També brilla amb llum pròpia, com gairebé sempre, la Meryl Streep, que fa de bruixa. Va ser la seva mare qui li va fer l’encanteri, després que el pare del forner, fa un munt d'anys, li robés les mongetes màgiques. Ho explica ella mateixa en un moment de la pel·lícula. No em sorprendria que s’emportés l’Oscar. Mai ha estat entre les meves actrius preferides, però l’Acadèmia l’adora. Dinou nominacions i tres estatuetes. Un dia farà de cactus al desert i també se’n recordaran d’ella. A més a més, aquí fa dos registres diferents, de bruixa i de dona normal, en els últims minuts de la història. Veurem què passa a Hollywood el dia 22 de febrer. La pel·lícula, que passa en l'interior d'un bosc molt fosc -on coincideixen tots els personatges-, és molt entretinguda.

Del repartiment masculí em quedo amb un divertidíssim Chris Pine, conegut pels seus papers a les pel·lícules de “Star Trek”. A “In to the Woods” fa de príncep faldiller, en el conte de “La Ventafocs”. L’escena en què coincideix amb el príncep de “Rapunzel” (Billy Magnussen) és sensacional. Estan enmig d’un riu, cridant, als quatre vents, les bondats de les seves estimades. Mentre canten es tiren aigua per sobre i es descorden les camises d’una estrebada. Suposo que Marshall busca deixar-los en el ridícul total. I ho aconsegueix. També estan francament bé Johnny Depp (que fa de llop) i el nen del conte de les faves, Daniel Huttlestone, a qui ja havíem vist a “Los miserables” (2012). És dels que canta millor, com Lilla Crawford, que és qui dóna vida a la Caputxeta. James Corden (“Begin Again”, 2013) fa de forner.

"SIEMPRE ALICE"

“Siempre Alice” és la cinquena pel·lícula dirigida a quatre mans per Richard Glatzer i Wash Westmoreland, que també s’encarreguen del guió. Està basada en una novel·la de Lisa Genova. Té una nominació als Oscar, la de Julianne Moore com a millor actriu principal. Possiblement, se’n mereixeria alguna més. Ens parla, amb moltíssim tacte, de la malaltia de l’Alzheimer.

L’Alice, interpretada magistralment per Moore, és una professora de neurolingüística amb renom mundial. Té una feina que li agrada, es porta molt bé amb el seu marit (de qui fa l’Alec Baldwin) i té tres fills (un fill i dues filles) que estan força ben col·locats. Potser la que li dóna més problemes és la Lydia (Kristen Stewart), que intenta guanyar-se la vida fent d’actriu. Tot rutlla correctament fins que comença a oblidar coses. En principi, està convençuda que pot ser conseqüència de l’estrès però, després d’un munt de proves, li diagnostiquen Alzheimer. Viu aquest procés en solitari, perquè no comunica la mala notícia a la família fins que el metge li diu que no hi ha marxa enrere.

El deteriorament de l’Alice és brutal i molt ràpid. Passa de donar conferències multitudinàries a no recordar pràcticament res. Fins al punt de no trobar el lavabo a casa seva. Gràcies al gran treball de la Moore, et poses a la pell de la protagonista des d’un primer moment. A la d’ella i a la de la seva família, que no sap com afrontar la situació. Segons sembla, com més intel·ligent és una persona, com l’Alice, més ràpid avança la malaltia. Té més informació al cap i, per tant, més material amb perill d’esborrar-se. Sembla lògic. L’Alzheimer està tractat amb molt de respecte, sense intentar provocar la llàgrima fàcil ni traient-li importància. Diria que les persones que han viscut o estan vivint aquesta malaltia de molt a prop o de lluny, valoraran la pel·lícula positivament. Està clar que estem davant d’un drama, però la història també té un punt d’optimisme. S’ha de veure.

"LOREAK"

Feia temps que no veia la sala de cinema de l’Associació Cultural de Granollers tan plena. Va ser diumenge a la tarda, en la projecció de la pel·lícula basca “Loreak”. Com sempre, s’emet la versió original subtitulada. Està dirigida per Jon Garaño i Jose Mari Goenaga i és tot un assaig sobre el dubte, l’oblit i el record en les relacions humanes. És francament bona.

Tot comença amb un simple ram de flors. Un ram de flors que, un cop a la setmana, rep l’Ane a casa seva, sense saber qui li envia. Durant molt de temps. El seu marit comença a arronsar el nas. A ella li fa certa gràcia. Això de tenir un admirador secret no passa casa dia! No explicaré res que pugui dinamitar l’argument de la història. Només diré que els rams de flors també passen a ser molt importants per dues dones més, la Lourdes i la Tere. Importants per diferents i misteriosos motius. La pel·lícula analitza, i de quina manera, les relacions humanes, amb sentiments com l’amor, la gelosia, l’odi i fins i tot l’oblit, cap als vius i també cap als morts. Són 99 minuts de cinema en majúscules que, algunes persones (no és el meu cas) trobaran lent. Salvant les distàncies, m’ha recordat algunes coses del cinema de Jaime Rosales, amb títols com “La soledad” (2007) i “Tiro en la cabeza” (2008).

Un dels seus punts forts és les grandíssimes interpretacions de la tripleta femenina protagonista, amb Itziar Ituño al capdavant. Dóna vida a una dona colpejada pel dolor, amb greus problemes amb la seva sogra, que és molt dominant. La sogra, que també està sensacional, és Itziar Aizpiru. Fa posar els pèls de punta. La tenia vista de “El gran Vázquez” (2010). L'altra actriu és Nagore Aramburu, que fa d’Ane, que és amb qui comença la història. No s’ha de confondre amb la dona del jugador del Bayern de Munic Xabi Alonso, que es diu exactament igual. “Loreak” té dues candidatures als Goya, a la millor pel·lícula i millor música, per a Pascal Gaigne.

"MIRABILIA"

“Mirabilia ets tu” és un llibre com cap altre. Mai havia llegit res semblant. Les il·lustracions, meravelloses, són de Conrad Roset i el text de la misteriosa Milena Nonó. Diuen que va néixer a Osaka, al Japó, l’any 1989; i que viu a Girona des del 2006. És escriptora, pintora i fotògrafa i mai s’ha vist una instantània seva. El llibre l’ha publicat Bridge i la direcció editorial és de Iolanda Batallé. Té alguna cosa a veure ella amb la Milena...

Com podríem definir “Mirabilia ets tu”? Doncs la veritat és que no és gens fàcil. Podríem dir que és “una enciclopèdia dels petits éssers imprescindibles sense importància”, fent servir paraules del mateix llibre. Els seus autors ens expliquen que és una enciclopèdia infinita i per tant inacabada, que s’escriu des de l’any 3414 aC, on es recopilen fets, animals, conjuntures i personatges meravellosos que habiten la nostra vida, sovint, ignorats, oblidats, silenciats o desconeguts. Déu n’hi do! Afegeixen que “Mirabilia ets tu” és un ésser infinit, com tots els éssers el seu instant. Petit ésser, circumstància, conjuntura, sense importància, però sense ell l’univers es desmuntaria, no seria possible l’aire o la unió dels dos àtoms d’hidrogen amb l’oxigen.

“Mirabilia” té de tot... i de res. Contes (com “El nen de febre”), diaris de viatges, horòscops i un curiós retrat sobre els membres d’una orquestra nocturna, formada per insectes, està clar. També ens presenten personatges estranys, únics i irrepetibles, com Minúscula, Phollia, Alfonsina, Crissomel·la i Morphina. Expliquen que el llibre s’ha de llegir a l’atzar; començant per qualsevol pàgina o línia. I acabar-la, lògicament, per qualsevol altra. Per acabar-ho d’entendre, un parell d’exemples. Això és el que us trobareu al llibre, ni més ni menys:

“Què busques, Milena, tan àvida, de nit i de dia? Busques saber? Busques conèixer? Fugir de la solitud de la matèria? Vols posseir la vida? Busco buscar. Busco no buscar. Busco ser. Busco un bol amb una mica d’aigua”.

“Mirabilia pot ser una pedra de riu, una punta trencada d’un llapis, una porta que es tanca sola amb una mica de vent. Mirabilia s’escriu amb la tinta del crisantem i la cal·ligrafia de la solitud. Mirabilia és el record de la música de Satie. Mirabilia és ningú”.
“Mirabilia ets tu. Mirabilia és el llibre de la nit, de la tendresa de la llum meravellosa, de la vida en minúscula, de la flor que neix de la trobada entre el desig i un llavis mossegat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@ Jordi_Sanuy

2 comentaris:

  1. Doncs aquí parlaré del llibre. Fa molt que busco algú que en parli. Fa temps que estic entre aquest i el de la Paula Bonet (Que hacer cuando en la pantalla aparece The end) doncs m'agrada molt ella. Però per alguna raó, m'atreu més aquest. Les cites que has posat m'han fascinat. I les seves muses, també.

    ResponElimina
  2. És un llibre molt especial, RITS. Ja ens diràs.

    ResponElimina